La Marta creu en un món millor

La Marta creu en un món millor, té somnis i no deixa que els pensaments negatius l'afectin. De tant en tant comparteix les seves vivències en el seu blog vivint una utopia, les seves il.lustracions en aquesta pàgina de facebook, i es presenta a sí mateixa en aquest video. És dissenyadora i il.lustradora, i ha estat l'autora de la portada del número 400 de la revista La Segarra; aquesta:

Portada de La Segarra número 400. Desembre 2012

Ha acompanyat la portada amb un escrit explicatiu que m'ha agradat molt i que transcric, amb els seu permís, a continuació:

"Quan em vaig plantejar fer el disseny de la portada de La Segarra núm 400 vaig pensar que havia de reflexar alguna cosa que ens costa de recordar de l'època que estem vivint actualment. No parem de sentir crisi, que les coses aniran a pitjor... En definitiva, no parem de sentir que gairebé tot és una merda. Jo no volia que la tapa de La Segarra fos el reflex d'aquest punt negre que sembla gegant, volia que fos un punt de llum, d'esperança. I potser que algú quan la veiés sentís inspiració per veure coses d'una altra manera.
Potser toco poc de peus a terra i no veig la mateixa realitat, però jo no penso deixar de somiar i de lluitar pels meus somnis perquè algú em digui que estem en crisi, que no hi ha feina... Que no hi ha feina? S'ha d'aixecar tot un PLANETA (ja no parlo de país), que no pot continuar vivint d'aquesta manera! Estem explotant altres persones per tenir coses i ens exploten a nosaltres per tenir coses... Coses?
Un savi va dir: "Els objectes van ser creats per fer-los servir; les persones van ser creades per ser estimades"; el món va molt malament perquè es fan servir les persones i s'estimen els objectes.
Potser és moment de valorar-nos a nosaltres com a persones, i no com a gent que posseïm les coses... Potser és el moment de tornar a ser humans, de portar-nos més pel cor, que pels diners... Que els calers no són la felicitat! Que només són una forma d'esclavitzar-nos...
La portada de La Segarra pot ser el dibuix amb una noia despullada que surt d'una flor, Santa Coloma de Queralt al fons i un sol amb un 400. O pot ser un missatge que va molt més enllà del que es pot veure, potser és llum, potser és energia, potser són ganes de lluitar. Per mi, és el món que vull veure... Un poble que planta bones llavors, i que fa bona collita!
Que tingueu un bon any nou, i no deixeu que destrueixin els vostres somnis, perquè són vostres... I deixeu de pensar que els diners són el que ens permet ser feliços. Les persones del nostre entorn són la nostra felicitat, les que fan que els dies valguin la pena... No deixeu de somriure, no deixeu que les llavors que esteu plantant creguin que aquest món és una merda, i ensenyeu-els-hi que pot ser una meravella! Perquè ho és. A mi quasi cada dia el món em dóna una raó per creure que serà el món que imagino, un món sense fronteres i amb llibertat de poder ser.
SOM LES LLAVORS D'UN POBLE, D'UN PLANETA, TOTES DIFERENTS, I COM LA NATURA, PODEM VIURE EN HARMONIA.


Marta MIES

Bon dia, acció bona

Estem en els dies de Bon Nadal, dels millors desitjos, de bon any, de molta sort, i de bla bla bla. Em sembla molt bé, jo també ho he fet ja amb uns quants amics i amigues, coneguts i conegudes. En realitat la mateixa felicitat i sort que els desitjo per Nadal també els hi desitjo per cada dia de l'any. Així doncs, bon dia. M'agradaria pensar que més enllà d'aquestes boniques paraules hi ha alguna cosa més a fer, i avui escoltant a Vicenç Ferrer m'he adonat, una vegada més, que sí que hi ha molt per fer: les accions bones.

Aquestes són algunes de les seves paraules (aquí les podeu escoltar, valen molt la pena): “L'acció bona té en sí mateixa totes les filosofies del món, totes les idees, totes les religions. Si tens l'acció bona en el cor, que és la pràctica del bé, llavors ja t'has alliberat a tu mateix, ets lliure. En contes d'anar a estudiar cada dia una hora de ioga, o dues, ves o surt al carrer home, fes el bé, practica el bé encara que sigui de qualsevol manera”.

O aquestes altres: “La gent tenia unes esperances tremendes que jo faria miracles i vaig veure que això dels miracles anava molt a poc a poc. Era la providència que em portava pas a pas, i cada pas porta el seu patiment, i després venia la llum”. Aquí el podeu escoltar.

Poca cosa es pot afegir a aquestes paraules que a Vicenç Ferrer li surten del cor; només se m'acut dir que hauríem de tenir molt present que les accions bones no es poden guardar, o les fas o es perden.

Els meus millors desitjos per a cada dia.

Ah per cert, que tingueu també un bon dia de Nadal.

Qui pagarà les culleretes de plàstic?

Fa uns quants dies em preguntava què es recordarà de nosaltres d'aquí a 300 anys, i quines coses de les que estem fent actualment romandran d'aquí a tres segles. Potser no cal anar tan lluny: també tenim prou motius de reflexió si pensem en una o dues generacions més enllà de la nostra. Què recordarà la propera generació i la següent, de nosaltres? Com és el món que els estem deixant? Què en quedarà d'aquí cinquanta anysdel que estem fent ara?

La nostra és una de les generacions que pateix l'addició més gran que probablement ha succeït en la història de la humanitat, l'addició al petroli. O no ens adonem que en som totalment dependents o és que som uns temeraris; hi estem tan enganxats que pensem que no és una addició i que podrem disposar de petroli per sempre. Però la realitat és que l'edat del petroli s'acabarà, segur, pensar el contrari és creure en els miratges. Ho vaig comentar en un escrit de no fa gaire. Imagineu dues situacions: 1) netejar una cullera després d'utilitzar-la, 2) extreure petroli a milers de quilòmetres, transportar-lo, refinar-lo, processar-lo, donar-li forma de cullereta, tornar-lo a transportar, comprar-lo i utilitzar-lo per acabar llençant-lo. No és increïble pensar que és més esforç lo primer que lo segon?

La nostra és la generació de la cullereta de plàstic, del malbaratament de recursos, d'utilitzar i llençar innecessàriament, de l'esgotament dels materials i de l'acumulació de deixalles per tot arreu. En definitiva, malauradament, som uns especialistes de deixar rastre en lloc de construir. I aquest rastre és el que els deixarem a les properes generacions: cicatrius al planeta i a la societat, que no sortiran gratis. Qui pagarà el rastre de les culleretes de plàstic? Si no ens adonem del que estem fent i no canviem el nostre comportament, les properes generacions s'ho trobaran.