Demà començaré a fer una feina que no estarà acabada fins d'aquí
tres-cents o quatre-cents anys, més o menys. Segurament jo no la
podré acabar, però tant se val, espero que quan jo no pugui
continuar-la algú altre ho faci. És una feina que cal fer; penso
que ara és el moment, aquí és el lloc i algú ho ha de fer; no cal
donar-li més voltes. Sé que no és és gaire freqüent que el nostre cervell
pensi d'aquesta manera, ans al contrari, més aviat pensem en la
immediatesa i en les obres ràpides perquè el temps se'ns escapa.
Aquest estiu vaig estar un dia al monestir de Vallbona de les Monges. Vam visitar el claustre i ens van explicar que cadascun dels quatre costats que el formen havia estat construït en un segle diferent, començant el segle XI i acabant el segle XV, més o menys. De fet és molt evident que és així perquè els estils de construcció són molt diferents. Em pregunto quina visió del futur tenien les persones que el van començar a construir i les que després el van anar continuant. Sabien perfectament que el que estaven fent tardaria molts anys a ser acabat, molts més dels que ells o elles viurien, i tot i així ho feien. Perquè ho feien? Potser no ho sabien, però ho feien.
Aquest estiu vaig estar un dia al monestir de Vallbona de les Monges. Vam visitar el claustre i ens van explicar que cadascun dels quatre costats que el formen havia estat construït en un segle diferent, començant el segle XI i acabant el segle XV, més o menys. De fet és molt evident que és així perquè els estils de construcció són molt diferents. Em pregunto quina visió del futur tenien les persones que el van començar a construir i les que després el van anar continuant. Sabien perfectament que el que estaven fent tardaria molts anys a ser acabat, molts més dels que ells o elles viurien, i tot i així ho feien. Perquè ho feien? Potser no ho sabien, però ho feien.
La
nostra societat actual es basa en la rapidesa i la transitorietat.
Cal que les coses es facin ja, han d'estar a punt de seguida, no
podem esperar gaire i no ens podem plantejar projectes ni fites a
molt llarg termini. Hem de viure tan de pressa que no tenim temps de
reflexionar gaire, no tenim el temps que seria necessari per pensar.
Actuem més per objectius que per pensaments. Deu ser que la nostra
estructura mental és ben diferent de la d'aquelles persones de
Vallbona de les Monges del segle XI, i segurament també és ben
diferent el valor del que elles van fer i del que nosaltres fem. Què
deixarem nosaltres que pugui ser apreciat d'aquí a més de
cinc-cents anys?