El discurs

Fa alguns dies el meu amic Joan em va fer arribar aquest vídeo del discurs que va fer el president d’Uruguay a la cimera de Rio del passat mes de juny. Potser ja l’heu vist perquè ha circulat bastant per la xarxa, però l’afegeixo al final de l’escrit perquè he pensat que val la pena posar-lo.

No parla explícitament d’emissions de CO₂ ni de canvi climàtic, ni del PIB ni de deutes ni dèficits, ni d’hipoteques ni de tipus d’interès, ni de borsa ni d’empreses. En realitat parla de persones i de pobles, i de com aquests conceptes que explícitament no anomena ens afecten personalment i col·lectiva. Potser aquest és el problema: ens hem acostumat durant anys i anys a parlar tant de conceptes econòmics i polítics que ens hem oblidat de les persones, quan la realitat hauria de ser que si no són per servir a les persones i als pobles no tenen cap utilitat. En parlem com si fossin més importants que les persones o com si hi tinguessin poc o res a veure.

Algunes de les preguntes que planteja en el seu discurs em semblen prou interessants com per reflexionar-hi i les deixo aquí:
-          Què li passaria al planeta si els hindús tinguessin la mateixa proporció de cotxes per família que tenen els alemanys?
-          Té el planeta els recursos materials per fer possible que set o vuit mil milions de persones puguin tenir el mateix grau de consum i malbaratament que tenim a la societat occidental?
-          Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?
-          És possible parlar de solidaritat i que estem tots junts en una societat basada en la competència despietada?
-          Hem de revisar la nostra forma de viure?

I també em semblen molt interessants algunes reflexions:

-          Venim a la vida a intentar ser feliços, perquès és curta i se'ns en va.
-          Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.
-          Cal fabricar coses que durin poc perquè s'ha de vendre molt.
-          No és pobre qui té poc sinó qui necessita molt.
-          El desenvolupament no pot ser contra la felicitat.

Aquest es el discurs:

Si tens preguntes o reflexions, aquí sota on hi diu comentaris pots dir-hi la teva.

Les coses que ens fan feliços

“Les persones més felices no són les que tenen el millor de qualsevol cosa, són les que de qualsevol cosa en fan el millor”.

Aquesta frase que volta per les xarxes socials i que ha compartit avui mateix la Marta m'ha motivat a escriure sobre les coses que ens fan feliços i les que no.

A vegades pensem que els bens materials (entre ells els diners) ens fan feliços quan en realitat només són un mitjà per aconseguir-ho. Treballar pels bens materials que ens permetin aconseguir allò que realment ens fa feliç és correcte; el problema arriba quan confonem el mitjà amb l'objectiu i ens creiem que en realitat són ells els que ens fan feliços. En aquest moment podem deixar de lluitar per l'objectiu (la felicitat) i passar a lluitar pel mitjà (els bens materials) i llavors estem perduts.

Els bens materials no són la felicitat, poden ser un mitjà per aconseguir-la, però si ens confonem ens poden provocar l'efecte contrari perquè no són gratis, cal pagar un peatge per aconseguir-los. I si el que hem de pagar va en detriment de la nostra felicitat ja estem venuts.

Per això pren tot el sentit la frase de l'inici. No cal que tinguem el millor de qualsevol cosa per ser feliços perquè tenir-ho tot no és el que ens fa feliços. Aprendre a treure-li el millor de cada cosa que tenim és el que ens farà feliç.

O no és cert que les persones felices són les que poden treure el millor de cada cosa?

Encara no som humans

Encara no hem evolucionat prou com per considerar-nos del tot humans.

Si això és cert, i també ho és que el món està en mans d'una minoria, vol dir que el destí del planeta està en mans d'uns quants que encara no són humans. El que tenim entre mans, la vida al planeta, és prou important com per posar-nos tots a pensar-hi i treballar-hi i no deixar-ho en mans d'uns quants insuficientment evolucionats.

Encara no som humans. Així de contundent és el títol del llibre que van publicar el 2002 els antropòlegs Eudald Carbonell i Robert Sala.

Algunes de les coses que expliquen en el llibre són realment difícils de pair: per exemple la possibilitat que la igualtat entre homes i dones es produeixi quan aquestes no hagin de tenir fills per perpetuar l'espècie i es pugui fer fora del ventre matern, al laboratori. O que la forma de millorar com espècie pot ser la modificació genètica.

La naturalesa humana és com és i ha anat evolucionant durant milions d'anys. Som com som i la genètica, la cultura i els instints ens fan actuar com actuem, és veritat, però mai abans en la història de la humanitat havíem disposat d'una tecnologia i d'uns coneixements globals com els que tenim ara. En el llibre s'explica com els interessos tribals, les lluites fratricides, les normes religioses o la manca de solidaritat entre comunitats prevalen encara massa al nostre món i impedeixen una organització més racional. Segons els propis autors encara és massa patent allò que tenim de primats. El que ens farà humans definitivament és la socialització de la tècnica, posar a l'abast de tothom la ciència, la tecnologia i el coneixement. Ja en el seu anterior llibre, Planeta humà, els mateixos autors afirmen que “la tècnica ens pot ajudar a fer un futur diferent si la socialitzem i la posem al servei del nou humanisme, el que ens ha de fer humans de forma objectiva”.

Jo penso que som una espècie que, com totes, porta milions d'anys lluitant per la seva supervivència, que no és poc, però hem d'arribar a un punt on hi hagi alguna cosa més que la necessitat de sobreviure. Potser és que estem en un moment on conflueixen l'evolució de milions d'anys i els avenços tecnològics d'uns pocs segles, i hem de trobar el camí comú que ens faci ser més humans.

Encara no som humans. Eudald Carbonell i Robert Sala. Edicions 62.

Planeta humà. Eudald Carbonell i Robert Sala. Ed. Empúries butxaca.