dimarts, 16 d’octubre del 2012

Comer sin cerrar la boca

Quan el Gustavo Duch escriu històries com Comer sin cerrar la boca ho fa perquè, tal com diu ell mateix, explicar és una altra forma de caminar. Sap del que parla perquè fa anys que és un expert en temes de sobirania alimentària, i els seus escrits i pensaments els podeu trobar a la seva web: Palabre-ando. Tindrem la sort que el proper dissabte 20 d'Octubre a dos quarts de set, organitzat per Santa Coloma en transició, farà una xerrada a la sala gran del castell titulada "Què ens amaga el que mengem". És una gran oportunitat per aprendre de qui en sap i descobrir que hi ha moltes coses del que mengem que no sabem i hauríem de saber.
Decidir el que un menja o deixa de menjar té implicacions directes en un mateix, però també va més enllà de les conseqüències purament nutritives. Llegint el següent text del Gustavo crec que ho veureu molt clar:

COMER SIN CERRAR LA BOCA. Recetas para una alimentación desobediente
La perca del Nilo, a veces vendida como mero, llega desde el lago Victoria, en el centro de África. Brasil ya es el máximo exportador de pollos; al igual que Chile lo es en el negocio de criar, engordar y repartir salmones por el mundo. Los pepinos de España viajan a Holanda en invierno; en verano hacen la ruta en sentido contrario. Los espárragos de Navarra, sólo se envasan en Navarra una vez aterrizan del Perú o la China. El panga que dan de comer en las escuelas viajó desde Vietnam y el atún enlatado proviene de El Salvador o se le roba a los mares de Somalia.
Los pollos para que engorden rápido no pueden ver el Sol, no salen de sus jaulas. Las gallinas ponedoras para que pongan más huevos padecen de exceso lumínico, y apenas pueden dormir. Los cerdos están tan asardinados que cuando uno estornuda todos se contagian de gripe. A las vacas vegetarianas –durante una temporada loca- se les alimentó con restos de vaca. Ahora se investiga como engordar peces carnívoros con una dieta rica en soja. La soja también alimenta a los coches (agrocombustibles) y con sus desperdicios aún se consiguen raciones de pienso para los cerdos.
Si fuera mentira nos parecería exagerado. Pero así es la alimentación del siglo XXI. Un rarísimo sistema contranatura en manos de muy pocas transnacionales, que ganan dinero a base de arruinar la pequeña agricultura tradicional, de ensuciar y contaminar el planeta, y como vemos –susto tras susto- poniendo en jaque la salud de la población consumidora. Vacas locas, dioxinas, gripes, ecolis… Todas estas enfermedades guardan el mismo patrón: patologías graves de origen bien conocido: la codicia.

Pero hay una alternativa por descubrir y exigir: Una agricultura que garantiza salud para la población consumidora, una economía que sabe evitar el hambre del Sur y  la obesidad de los nortes, una tecnología sujeta voluntariamente a las leyes del medio ambiente, y finalmente un menú en nuestras mesas que es señal de la vuelta de la vida en el medio rural. Es la soberanía alimentaria.



Transformando un proverbio africano se explicaría así: «Mucha gente pequeña, en muchos lugares pequeños, cultivaran pequeños huertos,… que alimentarán al mundo»

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Culleretes de plàstic. 2 litres per gram.

Per cada gram de plàstic que es fabrica es gasten 2 litres d'aigua. Si una cullera de plàstic de mida normal pesa uns 2 grams, en la seva fabricació s'han gastat aproximadament 4 litres d'aigua.

El consum diari de plàstic per persona a Europa és d'uns 275 grams al dia, és a dir que es gasten 550 litres d'aigua per fabricar el plàstic que cadascú de nosaltres consumeix de mitjana cada dia.

Fer servir estris de plàstic d'utilitzar i llençar és molt còmode i pràctic. Però estaria bé que fóssim conscients de la quantitat d'aigua que es gasta per fabricar tot allò de plàstic que consumim, aproximadament quatre vegades més que la que gastem en el consum domèstic (uns 130 litres per persona i dia).

Tornant a la cullereta de plàstic, vaig trobar molt encertada aquesta figura

"És increïble que la nostra societat hagi arribat a un punt en el qual l'esforç necessari per

extreure petroli de sota terra
transportar-lo en vaixell a una refineria
transformar-lo en plàstic
donar-li la forma adequada
transportar-lo en camió a les botigues
comprar-lo, i portar-lo a casa

es considera menys esforç que rentar una cullera després d'utilitzar-la".

Alguna cosa no estem fent bé si el nostre pensament segueix aquesta lògica.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Gaudir Conesa

Corrent o caminant. Competint o passejant. Així ens vam trobar uns pocs centenars de persones el diumenge amb la intenció de córrer o caminar pels paisatges de Conesa. Després de mesos sense una pluja digna de ser destacada, el dia abans de la caminada va i cauen més de 50 litres per metre quadrat, ben caiguts, de tal forma que semblava tot preparat per treure la pols dels pobres arbres assedegats, amarar els trossos eixuts, estovar els camins, netejar el cel, i deixar un paisatge fantàstic preparat per ser gaudit per tots nosaltres. Tot perfectament planificat per a què el diumenge al matí la pluja ja hagués passat i el poble de Conesa ens esperés amb un dia perfecte per fer la sortida: fresqueta i solet. Es pot demanar alguna cosa més? Sí, amics i companys. Doncs també hi eren.
Del poble de Conesa no cal explicar-ne gran cosa: s'ha de veure. Tan bonic i ben cuidat pels seus veïns que fa enveja sana; hi tornes una i altra vegada a passejar-hi, i quan ve algun amic o conegut foraster cal anar-hi obligatòriament una estona. És imprescindible portar-li a fer una visita. Els carrers, la plaça, les façanes, els balcons, les entrades de les cases, els arcs, l'escultura de la Dolors i ara, a més a més, a les afores hi han afegit art en plena natura, amb petits detalls que sorprenen com el que es veu en aquesta foto o altres que podeu veure aquí.

Art als afores de Conesa (foto: Frederic Vallbona)

Ah, se m'oblidava, la cursa molt bé. Com sempre, el tracte boníssim, i que bé ens ho vam passar corrent, a estones amb un senyor de Rocafort que als seus 69 anys a punt de fer es va atrevir, i va fer, la cursa de quinze quilòmetres. Jo, quan sigui més gran, també vull ser així.