Corrent
o caminant. Competint o passejant. Així ens vam trobar uns pocs
centenars de persones el diumenge amb la intenció de córrer o
caminar pels paisatges de Conesa. Després de mesos sense
una pluja digna de ser destacada, el dia abans de la caminada va i
cauen més de 50 litres per metre quadrat, ben caiguts, de tal forma
que semblava tot preparat per treure la pols dels pobres arbres
assedegats, amarar els trossos eixuts, estovar els camins, netejar el
cel, i deixar un paisatge fantàstic preparat per ser gaudit per
tots nosaltres. Tot perfectament planificat per a què el diumenge al
matí la pluja ja hagués passat i el poble de Conesa ens esperés
amb un dia perfecte per fer la sortida: fresqueta i solet. Es pot
demanar alguna cosa més? Sí, amics i companys. Doncs també hi
eren.
Del
poble de Conesa no cal explicar-ne gran cosa: s'ha de veure. Tan
bonic i ben cuidat pels seus veïns que fa enveja sana; hi tornes una
i altra vegada a passejar-hi, i quan ve algun amic o conegut foraster
cal anar-hi obligatòriament una estona. És imprescindible portar-li
a fer una visita. Els carrers, la plaça, les façanes, els balcons, les
entrades de les cases, els arcs, l'escultura de la Dolors i ara, a més a més, a les afores hi han
afegit art en plena natura, amb petits detalls que sorprenen com el
que es veu en aquesta foto o altres que podeu veure aquí.
 |
| Art als afores de Conesa (foto: Frederic Vallbona) |
Ah, se m'oblidava, la cursa molt bé. Com sempre, el tracte boníssim, i que bé ens
ho vam passar corrent, a estones amb un senyor de Rocafort que als
seus 69 anys a punt de fer es va atrevir, i va fer, la cursa de
quinze quilòmetres. Jo, quan sigui més gran, també vull ser així.
2 comentaris:
Ai Conesa! Quins records!! El poble del meu pare. Allà hi passava tots els estius quan era més petita encara.
Justament diumenge a la sortida i arribada (al pati), per uns moments vaig tornar a la meva infància, ...al pati hi jugàvem per les tardes tota la canalla, al cementiri!
i aquella font, no m'hi havia emperrat vegades!
i aquell riu, que un dia que em van fallar els frens de la bici hi vaig caure, ...i la iaia em va banyar amb fang del riu, per curar-me de les cuixors de les ortigues!
I a l'edat "del pavo" jo pensava: quina llàstima, aquest petit poble es perdrà...
I ara q sóc més gran penso: Que preciós que està Conesa! un exemple a seguir!
Sònia Tarragó
Va estar molt bé la matinal a Conesa i entenc molt bé els teus records d'infància i joventut quan passaves temporades allí. Ja t'imagino amb la bici entremig de les ortigues, je je.
Jo també recordo quan a vegades a l'estiu acompanyava al meu pare a treballar a Conesa, i passava algunes estones a per allà. Ja en fa anys d'això.
Gràcies pels comentaris Sònia.
Ets molt gran però tu mai et faràs gran, per sort. Tu ja m'entens!
Publica un comentari a l'entrada