La Marta creu en un món millor

La Marta creu en un món millor, té somnis i no deixa que els pensaments negatius l'afectin. De tant en tant comparteix les seves vivències en el seu blog vivint una utopia, les seves il.lustracions en aquesta pàgina de facebook, i es presenta a sí mateixa en aquest video. És dissenyadora i il.lustradora, i ha estat l'autora de la portada del número 400 de la revista La Segarra; aquesta:

Portada de La Segarra número 400. Desembre 2012

Ha acompanyat la portada amb un escrit explicatiu que m'ha agradat molt i que transcric, amb els seu permís, a continuació:

"Quan em vaig plantejar fer el disseny de la portada de La Segarra núm 400 vaig pensar que havia de reflexar alguna cosa que ens costa de recordar de l'època que estem vivint actualment. No parem de sentir crisi, que les coses aniran a pitjor... En definitiva, no parem de sentir que gairebé tot és una merda. Jo no volia que la tapa de La Segarra fos el reflex d'aquest punt negre que sembla gegant, volia que fos un punt de llum, d'esperança. I potser que algú quan la veiés sentís inspiració per veure coses d'una altra manera.
Potser toco poc de peus a terra i no veig la mateixa realitat, però jo no penso deixar de somiar i de lluitar pels meus somnis perquè algú em digui que estem en crisi, que no hi ha feina... Que no hi ha feina? S'ha d'aixecar tot un PLANETA (ja no parlo de país), que no pot continuar vivint d'aquesta manera! Estem explotant altres persones per tenir coses i ens exploten a nosaltres per tenir coses... Coses?
Un savi va dir: "Els objectes van ser creats per fer-los servir; les persones van ser creades per ser estimades"; el món va molt malament perquè es fan servir les persones i s'estimen els objectes.
Potser és moment de valorar-nos a nosaltres com a persones, i no com a gent que posseïm les coses... Potser és el moment de tornar a ser humans, de portar-nos més pel cor, que pels diners... Que els calers no són la felicitat! Que només són una forma d'esclavitzar-nos...
La portada de La Segarra pot ser el dibuix amb una noia despullada que surt d'una flor, Santa Coloma de Queralt al fons i un sol amb un 400. O pot ser un missatge que va molt més enllà del que es pot veure, potser és llum, potser és energia, potser són ganes de lluitar. Per mi, és el món que vull veure... Un poble que planta bones llavors, i que fa bona collita!
Que tingueu un bon any nou, i no deixeu que destrueixin els vostres somnis, perquè són vostres... I deixeu de pensar que els diners són el que ens permet ser feliços. Les persones del nostre entorn són la nostra felicitat, les que fan que els dies valguin la pena... No deixeu de somriure, no deixeu que les llavors que esteu plantant creguin que aquest món és una merda, i ensenyeu-els-hi que pot ser una meravella! Perquè ho és. A mi quasi cada dia el món em dóna una raó per creure que serà el món que imagino, un món sense fronteres i amb llibertat de poder ser.
SOM LES LLAVORS D'UN POBLE, D'UN PLANETA, TOTES DIFERENTS, I COM LA NATURA, PODEM VIURE EN HARMONIA.


Marta MIES

Bon dia, acció bona

Estem en els dies de Bon Nadal, dels millors desitjos, de bon any, de molta sort, i de bla bla bla. Em sembla molt bé, jo també ho he fet ja amb uns quants amics i amigues, coneguts i conegudes. En realitat la mateixa felicitat i sort que els desitjo per Nadal també els hi desitjo per cada dia de l'any. Així doncs, bon dia. M'agradaria pensar que més enllà d'aquestes boniques paraules hi ha alguna cosa més a fer, i avui escoltant a Vicenç Ferrer m'he adonat, una vegada més, que sí que hi ha molt per fer: les accions bones.

Aquestes són algunes de les seves paraules (aquí les podeu escoltar, valen molt la pena): “L'acció bona té en sí mateixa totes les filosofies del món, totes les idees, totes les religions. Si tens l'acció bona en el cor, que és la pràctica del bé, llavors ja t'has alliberat a tu mateix, ets lliure. En contes d'anar a estudiar cada dia una hora de ioga, o dues, ves o surt al carrer home, fes el bé, practica el bé encara que sigui de qualsevol manera”.

O aquestes altres: “La gent tenia unes esperances tremendes que jo faria miracles i vaig veure que això dels miracles anava molt a poc a poc. Era la providència que em portava pas a pas, i cada pas porta el seu patiment, i després venia la llum”. Aquí el podeu escoltar.

Poca cosa es pot afegir a aquestes paraules que a Vicenç Ferrer li surten del cor; només se m'acut dir que hauríem de tenir molt present que les accions bones no es poden guardar, o les fas o es perden.

Els meus millors desitjos per a cada dia.

Ah per cert, que tingueu també un bon dia de Nadal.

Qui pagarà les culleretes de plàstic?

Fa uns quants dies em preguntava què es recordarà de nosaltres d'aquí a 300 anys, i quines coses de les que estem fent actualment romandran d'aquí a tres segles. Potser no cal anar tan lluny: també tenim prou motius de reflexió si pensem en una o dues generacions més enllà de la nostra. Què recordarà la propera generació i la següent, de nosaltres? Com és el món que els estem deixant? Què en quedarà d'aquí cinquanta anysdel que estem fent ara?

La nostra és una de les generacions que pateix l'addició més gran que probablement ha succeït en la història de la humanitat, l'addició al petroli. O no ens adonem que en som totalment dependents o és que som uns temeraris; hi estem tan enganxats que pensem que no és una addició i que podrem disposar de petroli per sempre. Però la realitat és que l'edat del petroli s'acabarà, segur, pensar el contrari és creure en els miratges. Ho vaig comentar en un escrit de no fa gaire. Imagineu dues situacions: 1) netejar una cullera després d'utilitzar-la, 2) extreure petroli a milers de quilòmetres, transportar-lo, refinar-lo, processar-lo, donar-li forma de cullereta, tornar-lo a transportar, comprar-lo i utilitzar-lo per acabar llençant-lo. No és increïble pensar que és més esforç lo primer que lo segon?

La nostra és la generació de la cullereta de plàstic, del malbaratament de recursos, d'utilitzar i llençar innecessàriament, de l'esgotament dels materials i de l'acumulació de deixalles per tot arreu. En definitiva, malauradament, som uns especialistes de deixar rastre en lloc de construir. I aquest rastre és el que els deixarem a les properes generacions: cicatrius al planeta i a la societat, que no sortiran gratis. Qui pagarà el rastre de les culleretes de plàstic? Si no ens adonem del que estem fent i no canviem el nostre comportament, les properes generacions s'ho trobaran.

Demà començaré una feina de més de 300 anys

Demà començaré a fer una feina que no estarà acabada fins d'aquí tres-cents o quatre-cents anys, més o menys. Segurament jo no la podré acabar, però tant se val, espero que quan jo no pugui continuar-la algú  altre ho faci. És una feina que cal fer; penso que ara és el moment, aquí és el lloc i algú ho ha de fer; no cal donar-li més voltes. Sé que no és és gaire freqüent que el nostre cervell pensi d'aquesta manera, ans al contrari, més aviat pensem en la immediatesa i en les obres ràpides perquè el temps se'ns escapa.

Aquest estiu vaig estar un dia al monestir de Vallbona de les Monges. Vam visitar el claustre i ens van explicar que cadascun dels quatre costats que el formen havia estat construït en un segle diferent, començant el segle XI i acabant el segle XV, més o menys. De fet és molt evident que és així perquè els estils de construcció són molt diferents. Em pregunto quina visió del futur tenien les persones que el van començar a construir i les que després el van anar continuant. Sabien perfectament que el que estaven fent tardaria molts anys a ser acabat, molts més dels que ells o elles viurien, i tot i així ho feien. Perquè ho feien? Potser no ho sabien, però ho feien.

La nostra societat actual es basa en la rapidesa i la transitorietat. Cal que les coses es facin ja, han d'estar a punt de seguida, no podem esperar gaire i no ens podem plantejar projectes ni fites a molt llarg termini. Hem de viure tan de pressa que no tenim temps de reflexionar gaire, no tenim el temps que seria necessari per pensar. Actuem més per objectius que per pensaments. Deu ser que la nostra estructura mental és ben diferent de la d'aquelles persones de Vallbona de les Monges del segle XI, i segurament també és ben diferent el valor del que elles van fer i del que nosaltres fem. Què deixarem nosaltres que pugui ser apreciat d'aquí a més de cinc-cents anys?

Comer sin cerrar la boca

Quan el Gustavo Duch escriu històries com Comer sin cerrar la boca ho fa perquè, tal com diu ell mateix, explicar és una altra forma de caminar. Sap del que parla perquè fa anys que és un expert en temes de sobirania alimentària, i els seus escrits i pensaments els podeu trobar a la seva web: Palabre-ando. Tindrem la sort que el proper dissabte 20 d'Octubre a dos quarts de set, organitzat per Santa Coloma en transició, farà una xerrada a la sala gran del castell titulada "Què ens amaga el que mengem". És una gran oportunitat per aprendre de qui en sap i descobrir que hi ha moltes coses del que mengem que no sabem i hauríem de saber.
Decidir el que un menja o deixa de menjar té implicacions directes en un mateix, però també va més enllà de les conseqüències purament nutritives. Llegint el següent text del Gustavo crec que ho veureu molt clar:

COMER SIN CERRAR LA BOCA. Recetas para una alimentación desobediente

La perca del Nilo, a veces vendida como mero, llega desde el lago Victoria, en el centro de África. Brasil ya es el máximo exportador de pollos; al igual que Chile lo es en el negocio de criar, engordar y repartir salmones por el mundo. Los pepinos de España viajan a Holanda en invierno; en verano hacen la ruta en sentido contrario. Los espárragos de Navarra, sólo se envasan en Navarra una vez aterrizan del Perú o la China. El panga que dan de comer en las escuelas viajó desde Vietnam y el atún enlatado proviene de El Salvador o se le roba a los mares de Somalia.

Los pollos para que engorden rápido no pueden ver el Sol, no salen de sus jaulas. Las gallinas ponedoras para que pongan más huevos padecen de exceso lumínico, y apenas pueden dormir. Los cerdos están tan asardinados que cuando uno estornuda todos se contagian de gripe. A las vacas vegetarianas –durante una temporada loca- se les alimentó con restos de vaca. Ahora se investiga como engordar peces carnívoros con una dieta rica en soja. La soja también alimenta a los coches (agrocombustibles) y con sus desperdicios aún se consiguen raciones de pienso para los cerdos.

Si fuera mentira nos parecería exagerado. Pero así es la alimentación del siglo XXI. Un rarísimo sistema contranatura en manos de muy pocas transnacionales, que ganan dinero a base de arruinar la pequeña agricultura tradicional, de ensuciar y contaminar el planeta, y como vemos –susto tras susto- poniendo en jaque la salud de la población consumidora. Vacas locas, dioxinas, gripes, ecolis… Todas estas enfermedades guardan el mismo patrón: patologías graves de origen bien conocido: la codicia.

Pero hay una alternativa por descubrir y exigir: Una agricultura que garantiza salud para la población consumidora, una economía que sabe evitar el hambre del Sur y  la obesidad de los nortes, una tecnología sujeta voluntariamente a las leyes del medio ambiente, y finalmente un menú en nuestras mesas que es señal de la vuelta de la vida en el medio rural. Es la soberanía alimentaria.

Transformando un proverbio africano se explicaría así: «Mucha gente pequeña, en muchos lugares pequeños, cultivaran pequeños huertos,… que alimentarán al mundo»

Culleretes de plàstic. 2 litres per gram.

Per cada gram de plàstic que es fabrica es gasten 2 litres d'aigua. Si una cullera de plàstic de mida normal pesa uns 2 grams, en la seva fabricació s'han gastat aproximadament 4 litres d'aigua.

El consum diari de plàstic per persona a Europa és d'uns 275 grams al dia, és a dir que es gasten 550 litres d'aigua per fabricar el plàstic que cadascú de nosaltres consumeix de mitjana cada dia.

Fer servir estris de plàstic d'utilitzar i llençar és molt còmode i pràctic. Però estaria bé que fóssim conscients de la quantitat d'aigua que es gasta per fabricar tot allò de plàstic que consumim, aproximadament quatre vegades més que la que gastem en el consum domèstic (uns 130 litres per persona i dia).

Tornant a la cullereta de plàstic, vaig trobar molt encertada aquesta figura

"És increïble que la nostra societat hagi arribat a un punt en el qual l'esforç necessari per

extreure petroli de sota terra

transportar-lo en vaixell a una refineria

transformar-lo en plàstic

donar-li la forma adequada

transportar-lo en camió a les botigues

comprar-lo, i portar-lo a casa

es considera menys esforç que rentar una cullera després d'utilitzar-la".

Alguna cosa no estem fent bé si el nostre pensament segueix aquesta lògica.

Gaudir Conesa

Corrent o caminant. Competint o passejant. Així ens vam trobar uns pocs centenars de persones el diumenge amb la intenció de córrer o caminar pels paisatges de Conesa. Després de mesos sense una pluja digna de ser destacada, el dia abans de la caminada va i cauen més de 50 litres per metre quadrat, ben caiguts, de tal forma que semblava tot preparat per treure la pols dels pobres arbres assedegats, amarar els trossos eixuts, estovar els camins, netejar el cel, i deixar un paisatge fantàstic preparat per ser gaudit per tots nosaltres. Tot perfectament planificat per a què el diumenge al matí la pluja ja hagués passat i el poble de Conesa ens esperés amb un dia perfecte per fer la sortida: fresqueta i solet. Es pot demanar alguna cosa més? Sí, amics i companys. Doncs també hi eren.

Del poble de Conesa no cal explicar-ne gran cosa: s'ha de veure. Tan bonic i ben cuidat pels seus veïns que fa enveja sana; hi tornes una i altra vegada a passejar-hi, i quan ve algun amic o conegut foraster cal anar-hi obligatòriament una estona. És imprescindible portar-li a fer una visita. Els carrers, la plaça, les façanes, els balcons, les entrades de les cases, els arcs, l'escultura de la Dolors i ara, a més a més, a les afores hi han afegit art en plena natura, amb petits detalls que sorprenen com el que es veu en aquesta foto o altres que podeu veure aquí.

Art als afores de Conesa (foto: Frederic Vallbona)

Ah, se m'oblidava, la cursa molt bé. Com sempre, el tracte boníssim, i que bé ens ho vam passar corrent, a estones amb un senyor de Rocafort que als seus 69 anys a punt de fer es va atrevir, i va fer, la cursa de quinze quilòmetres. Jo, quan sigui més gran, també vull ser així.

Yo soy

En un escrit de fa algunes setmanes, les coses que ens fan feliços, algú de forma anònima va escriure en un comentari aquest proverbi hindú: “Només posseeixes allò que no pots perdre en un naufragi”. Em va fer pensar en la diferència entre el tenir i el ser, i com a vegades ens confonem i no ens adonem del que realment és important. Crec que a tothom li arriba el moment en que s'adona que el que el fa feliç és el que és i no el que té; potser per això en un naufragi podem perdre tot el que tenim (allò material) però no el que som (allò no material).

I em va fer pensar també en una cançó que m'agrada molt que es diu “Yo soy” de la “troba kung-fú”, que diu:

yo soy aquellos con los que ando

aquellos que aguantan el peso de mis temores

mis dolores, mis ansias, mis miedos

yo soy mis vivos

yo soy mis muertos

yo soy aquello que he andado

yo soy aquello que he amado

si me preguntas qué tengo te diré que todo es prestado

no tengo nada, solo soy

y yo soy solo como estoy

si estoy amando soy rico

y si no pobre yo voy

Jo també vull ser una mica així!

Aquí la pots escoltar:

Alguna cosa hem de fer, Míriam

Ja fa temps que econòmicament pinten bastos. A curt termini no sembla que hagi de millorar gaire, i més enllà ja ho veurem. Però el cert és que estem tan acostumats a escoltar notícies dolentes que, massa sovint, semblem immunitzats, i els números econòmics que llegim dia sí i dia també els trobem massa freds i no ens afecten massa. Però, com sol ser habitual, les crisis econòmiques acaben tenint conseqüències socials, i ens afecten més quan alguna d'aquestes conseqüències ens toca de prop.

Fa un parell de setmanes, per la Festa Major, vaig donar un tomb per les diverses exposicions que, com cada any, es poden visitar a diferents locals de Santa Coloma. A Cal Nialet hi havia una exposició de fotografies en commemoració dels 30 anys del Centre Excursionista Queralt, unes escultures de fusta del Tomeu Montagut i la col·lecció “Petja. Memòria de la terra” de Míriam Rialp. Com a presentació de les 16 peces que formen aquesta col·lecció, la Míriam hi va posar el que podeu veure en aquesta fotografia:

Vaig relacionar aquesta frase, no sé si encertadament, amb els efectes socials dels que parlava abans. Alguna cosa estem fent malament si els nostres joves tenen aquesta percepció; i no crec que sigui una particularitat de Santa Coloma, em temo que deu ser bastant generalitzat. Segurament el que cal fer és molt complexe, tot un repte que hauríem de plantejar-nos d'anar fent pas a pas: parlar del que passa està molt bé per ajudar a despertar-nos però no és suficient, després cal llevar-se i caminar.

“Sóc d'un lloc

on no hi vull tornar.

No per manca de bellesa,

sinó per falta

d'oportunitats”.

Alguna cosa hem de fer, Míriam!

PD: podeu seguir l'obra de la Míriam clicant aquí.

La vida de tant en tant et fa regals

Anem tan capficats amb les nostres preocupacions absurdes del dia a dia que no ens adonem que la vida cada dia ens fa regals. 

A principis del mes de juliol vaig concertar una cita amb una persona, i com que la memòria no és el meu fort m'ho vaig apuntar a l'agenda, tal com faig habitualment. La cita era per tres o quatre dies després, de manera que vaig buscar la data corresponent per anotar-ho i em vaig trobar amb una sorpresa: en aquell dia no hi havia cap anotació de reunió ni cap recordatori de feina, que és el que habitualment hi trobo, sinó que només hi havia escrita aquesta frase: “la vida de tant en tant et fa regals”.

No recordava quan l'havia escrit ni per quin motiu, i em va sorprendre. No crec que fos cap revelació ni cap senyal de ves a saber què. Simplement vaig pensar que era només una casualitat: segurament algun dia de feia temps devia haver llegit aquesta frase en algun lloc i la vaig apuntar a l'agenda a un dia qualsevol, i allà es va quedar. Vaig pensar que potser seria una bona idea aprofitar aquesta casualitat i des d'aquell moment i fins el dia i hora de la cita anar observant allò que la vida m'anava regalant. El cert és que en vaig trobar bastants de regals, molts dels quals no me n'hauria ni adonat si no fos pel fet que em vaig proposar pensar en ells i donar-los valor. Potser això va fer que la meva actitud durant els següents dies canviés i fos més positiva: veia més oportunitats que preocupacions.

Si repasso el dia d'ahir, per exemple, em trobo almenys amb tres regals que em va fer la vida. No calen grans regals per alegrar-nos el dia, només aquelles petites coses que ens fan feliços. Potser a partir d'ara, de tant en tant, a l'agenda hi escriure aquesta frase: la vida de tant en tant et fa regals. I quan me la trobi pensaré que l'actitud i la forma d'encarar les situacions a la vida ens les fa percebre d'una determinada manera, i que fer-ho en positiu ens fa veure les oportunitats, i que si ens hi fixem ens adonarem que cada dia la vida ens fa regals. Valorar-los i estar-ne agraïts depèn de cadascú.

Si a TV3 fan Plats Bruts jo ballo amb una escombra

Sembla que a l'estiu la inspiració passa a l'hora de la migdiada i no troba ningú despert.
Sembla que a l'estiu les ganes de fer coses noves se n'han anat de vacances. 
Sembla que mig món està estiuejant, cosa que pel que es veu et deixa més adormit que hivernar.

Dons a mi avui m'ha agafat per fer una "autolectura" i si TV3 cada dia a la tarda torna a fer Plats Bruts (que per cert són molt bons) jo torno a agafar l'escombra i ballo:

agafa l'escombra i balla 

I sí, veig que per fer coses extraordinàries només cal pensar coses extraordinàries i tenir un coratge extraordinari per fer-les, però no cal ser una persona extraordinària.
I penso també que hauríem de fer més cas als mestres, com el mestre Swami quan ens diu que "els problemes no són culpa dels demés sinó que són a dins nostre i nosaltres en som la solució”

el mestre Swami també és el que pensa 

És ben sabut que si pensem com sempre agafarem els camins de sempre i arribarem als llocs de sempre. Vols anar a un altre lloc? Pensa diferent! mira diferent!, com ho faria el nen que portes dins

la mirada imaginativa

Hi ha ulls que veuen objectes de consum i n'hi ha que veuen oportunitats. Si fóssim capaços de fer-ho així ens adonaríem que sempre arriba el moment que una "tonteria" de sobte indica que ens en sortim

a vegades ens en sortim 

No en tinguis cap dubte que és així, per una raó molt senzilla: "les persones més felices no són les que tenen el millor de qualsevol cosa, són les que de qualsevol cosa en fan el millor"

les coses que ens fan feliços

I acabo amb una frase que algú de vosaltres de forma anònima va deixar en aquest blog: "Només posseeixes allò que no pots perdre en un naufragi". Pensa-ho bé.

A l'estiu també SOM EL QUE PENSEM

Els polítics van i venen però els banquers es queden

Llegint a La Contra del divendres 27 de juliol l'entrevista a Andrew Wylie (enllaç aquí), he trobat gairebé al final de tot aquesta afirmació: “Els polítics van i venen però els banquers es queden”. El primer que he pensat és que aquí hi ha molts polítics que han vingut però per quedar-s'hi, sempre hi han sigut i sembla que hi hagin de ser per sempre. Però deixant els polítics de banda, no és una frase d'un qualsevol dita perquè queda bé; ho diu un que sap del que parla i que ha fet negocis per tot el món amb persones poderoses. I m'ha fet pensar en una part del discurs de José Mújica que vaig enllaçar fa alguns dies (veure'l aquí) quan deia que hem passat de l'economia de mercat a la societat de mercat. I jo afegiria que si observem alguns comportaments individuals correm el risc de passar a les persones de mercat.

Potser ha passat que hem permès que les grans decisions no depenguin de nosaltres, que les hem deixat en mans de qui ni controlem ni possiblement sapiguem qui són. Ens hem acomodat tant que confiem que el sistema ens ho resolgui tot, i això comporta de retruc que també decideixi per nosaltres. No controlem el sistema, el sistema ens controla a nosaltres, i ens limitem a consumir productes i serveis i a exigir pel que paguem.


Però potser també convindria que no ens hi capfiquéssim massa: ens queden les petites decisions, i aquestes també poden canviar el món. Què faig cada dia? On vaig cada dia? Amb qui parlo cada dia? Què dic cada dia? Què llegeixo cada dia? On compro i què compro cada dia? I perquè faig això i així i no d'una altra forma? ... Totes aquestes preguntes ens duran a petites decisions que no depenen de ningú més que d'un mateix. Si penso puc decidir, però si no ho faig algú altre ha decidit per mi. És per això que estic convençut que som el que pensem.

Com diu el Jorge Wagensberg "canviar de respostes és evolució, canviar de preguntes és revolució". És molt important preguntar-se el perquè de les coses, no em refereixo als grans dubtes transcendentals de la humanitat, em refereixo als perquès de les coses més quotidianes. Qüestionant-me a mi mateix i cadascuna de les petites decisions que prenc cada dia puc fer que moltes coses canviïn. I si em pregunto el que abans mai m'havia preguntat estic començant una petita revolució.
No sé si és el moment de que uns pocs prenguin unes grans decisions, el que si sé és que probablement és el moment que molts prenguem moltes petites decisions.

El discurs

Fa alguns dies el meu amic Joan em va fer arribar aquest vídeo del discurs que va fer el president d’Uruguay a la cimera de Rio del passat mes de juny. Potser ja l’heu vist perquè ha circulat bastant per la xarxa, però l’afegeixo al final de l’escrit perquè he pensat que val la pena posar-lo.

No parla explícitament d’emissions de CO₂ ni de canvi climàtic, ni del PIB ni de deutes ni dèficits, ni d’hipoteques ni de tipus d’interès, ni de borsa ni d’empreses. En realitat parla de persones i de pobles, i de com aquests conceptes que explícitament no anomena ens afecten personalment i col·lectiva. Potser aquest és el problema: ens hem acostumat durant anys i anys a parlar tant de conceptes econòmics i polítics que ens hem oblidat de les persones, quan la realitat hauria de ser que si no són per servir a les persones i als pobles no tenen cap utilitat. En parlem com si fossin més importants que les persones o com si hi tinguessin poc o res a veure.

Algunes de les preguntes que planteja en el seu discurs em semblen prou interessants com per reflexionar-hi i les deixo aquí:
-          Què li passaria al planeta si els hindús tinguessin la mateixa proporció de cotxes per família que tenen els alemanys?
-          Té el planeta els recursos materials per fer possible que set o vuit mil milions de persones puguin tenir el mateix grau de consum i malbaratament que tenim a la societat occidental?
-          Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?
-          És possible parlar de solidaritat i que estem tots junts en una societat basada en la competència despietada?
-          Hem de revisar la nostra forma de viure?

I també em semblen molt interessants algunes reflexions:

-          Venim a la vida a intentar ser feliços, perquès és curta i se'ns en va.
-          Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.
-          Cal fabricar coses que durin poc perquè s'ha de vendre molt.
-          No és pobre qui té poc sinó qui necessita molt.
-          El desenvolupament no pot ser contra la felicitat.

Aquest es el discurs:

Si tens preguntes o reflexions, aquí sota on hi diu comentaris pots dir-hi la teva.

Les coses que ens fan feliços

“Les persones més felices no són les que tenen el millor de qualsevol cosa, són les que de qualsevol cosa en fan el millor”.

Aquesta frase que volta per les xarxes socials i que ha compartit avui mateix la Marta m'ha motivat a escriure sobre les coses que ens fan feliços i les que no.

A vegades pensem que els bens materials (entre ells els diners) ens fan feliços quan en realitat només són un mitjà per aconseguir-ho. Treballar pels bens materials que ens permetin aconseguir allò que realment ens fa feliç és correcte; el problema arriba quan confonem el mitjà amb l'objectiu i ens creiem que en realitat són ells els que ens fan feliços. En aquest moment podem deixar de lluitar per l'objectiu (la felicitat) i passar a lluitar pel mitjà (els bens materials) i llavors estem perduts.

Els bens materials no són la felicitat, poden ser un mitjà per aconseguir-la, però si ens confonem ens poden provocar l'efecte contrari perquè no són gratis, cal pagar un peatge per aconseguir-los. I si el que hem de pagar va en detriment de la nostra felicitat ja estem venuts.

Per això pren tot el sentit la frase de l'inici. No cal que tinguem el millor de qualsevol cosa per ser feliços perquè tenir-ho tot no és el que ens fa feliços. Aprendre a treure-li el millor de cada cosa que tenim és el que ens farà feliç.

O no és cert que les persones felices són les que poden treure el millor de cada cosa?

Encara no som humans

Encara no hem evolucionat prou com per considerar-nos del tot humans.

Si això és cert, i també ho és que el món està en mans d'una minoria, vol dir que el destí del planeta està en mans d'uns quants que encara no són humans. El que tenim entre mans, la vida al planeta, és prou important com per posar-nos tots a pensar-hi i treballar-hi i no deixar-ho en mans d'uns quants insuficientment evolucionats.

Encara no som humans. Així de contundent és el títol del llibre que van publicar el 2002 els antropòlegs Eudald Carbonell i Robert Sala.

Algunes de les coses que expliquen en el llibre són realment difícils de pair: per exemple la possibilitat que la igualtat entre homes i dones es produeixi quan aquestes no hagin de tenir fills per perpetuar l'espècie i es pugui fer fora del ventre matern, al laboratori. O que la forma de millorar com espècie pot ser la modificació genètica.

La naturalesa humana és com és i ha anat evolucionant durant milions d'anys. Som com som i la genètica, la cultura i els instints ens fan actuar com actuem, és veritat, però mai abans en la història de la humanitat havíem disposat d'una tecnologia i d'uns coneixements globals com els que tenim ara. En el llibre s'explica com els interessos tribals, les lluites fratricides, les normes religioses o la manca de solidaritat entre comunitats prevalen encara massa al nostre món i impedeixen una organització més racional. Segons els propis autors encara és massa patent allò que tenim de primats. El que ens farà humans definitivament és la socialització de la tècnica, posar a l'abast de tothom la ciència, la tecnologia i el coneixement. Ja en el seu anterior llibre, Planeta humà, els mateixos autors afirmen que “la tècnica ens pot ajudar a fer un futur diferent si la socialitzem i la posem al servei del nou humanisme, el que ens ha de fer humans de forma objectiva”.

Jo penso que som una espècie que, com totes, porta milions d'anys lluitant per la seva supervivència, que no és poc, però hem d'arribar a un punt on hi hagi alguna cosa més que la necessitat de sobreviure. Potser és que estem en un moment on conflueixen l'evolució de milions d'anys i els avenços tecnològics d'uns pocs segles, i hem de trobar el camí comú que ens faci ser més humans.

Encara no som humans. Eudald Carbonell i Robert Sala. Edicions 62.

Planeta humà. Eudald Carbonell i Robert Sala. Ed. Empúries butxaca.

Ser simple (o senzill?)

Sembla mentida que a vegades les coses més simples (o senzilles?) siguin tan difícils d'aconseguir. Ens compliquem la vida de mala manera, la majoria de vegades sense necessitat, potser per por, potser per ambició innecessària, o ves a saber perquè.

Hi ha alguns principis i valors molt simples que majoritàriament hi estaríem d'acord i que sembla que tothom hauria de seguir o almenys tenir en compte, i en canvi no és així:

Sabem que tenir diners facilita les coses però també sabem que les pot complicar, i que a partir d'una certa quantitat ja no repercuteix en més benestar sinó al contrari, ens pot portar mals de cap. I en canvi, com actuem?

Sabem que tenim moltes coses que en realitat no necessitem, que consumim molt més del que ens cal, i que si només tinguéssim el mínim que realment necessitem tot seria més senzill. I en canvi, com actuem?

Sabem que si cuidem del nostre entorn, material i relacions humanes, tot és més fàcil i agradable. I en canvi, com actuem?

Ja fa anys que han sorgit moviments que advoquen per una forma de vida més simple, per exemple la simplicitat voluntària, els moviments slow o la simplicitat radical, entre altres.

Jo em pregunto: perquè cal que això tan simple (o senzill?) i bàsic ens ho recordin?

Si sabem que és així, perquè actuem d'una altra forma?

O és que en realitat no és així?

Optimisme compromès

Podem mirar el futur com una oportunitat i no com una amenaça, cal fer-ho, però tot i així aquests reptes que ens presenta són molt grans, amb moltes incerteses, i llavors ens ve una pregunta al cap: com ho podem fer per encarar els reptes que ens ofereix el futur? Penso que la resposta està en cadascú de nosaltres i passa per dues actituds: optimisme i compromís.

Optimisme compromès: aquesta ha de ser segons Rob Hopkins, cofundador del moviment ”transition towns”, la manera com hem d'encarar el futur. En una entrevista que li van fer a la BBC no fa gaire el van presentar així: “Rob Hopkins creu que l'optimisme compromès és la millor manera de fer front als reptes globals del futur, ja sigui el canvi climàtic, l'escassetat dels combustibles fòssils o la recessió econòmica. Ell creu que les iniciatives que permetin a la gent produir els seus propis productes i serveis de forma local (ja sigui, per exemple, una cervesa embotellada artesanal feta amb energia solar o una moneda local) són la millor forma de construir resiliència local”.

Jo també penso, com el Rob, que si som optimistes ens en podem sortir però si som optimistes compromesos podem construir un futur millor.

D'aquí a pocs dies tindré la oportunitat de trobar-me amb Rob Hopkins a Totnes (Anglaterra), on treballa per tirar endavant un nou model de societat i d'economia local del que se n'està fent ressò a molts llocs del món, sobretot a Anglaterra. Conèixer de primera mà el moviment Transition Town Totnes és una gran oportunitat per aprendre el que estan fent en aquella població. Fer-ho a més a més parlant amb la persona que primer ho va pensar, després ho va començar i ara ho està escampant per tot el món és per a mi un repte. No m'agradaria que en aquesta oportunitat que tindré la setmana vinent se'm quedessin coses al tinter, així que si teniu alguna qüestió que creieu que no puc deixar de preguntar-li no dubteu a fer-me-la arribar; us ho agrairé molt. Podeu deixar-ho aquí sota mateix en forma de comentari o envair-me-la per correu electrònic.

Créixer? No gràcies

Quan aquesta nit vagi a dormir el meu desig no serà ser més gran que quan m'he llevat. M'agradaria ser una mica millor, això sí.

Personalment i col·lectiva és bo tenir per objectiu ser cada vegada millor; les societats, per exemple, és bo que aspirin a l'augment del benestar i la qualitat de vida de les persones. Durant molts anys hem aconseguit aquests objectius mitjançant el desenvolupament i el creixement econòmic. L'objectiu és millorar i el creixement ha estat l'eina que hem utilitzat per aconseguir-lo.

El problema, em sembla a mi, és que hem associat tant el concepte de creixement amb l'augment del benestar i la millora de la qualitat de vida que, al final, hem acabat per substituir una cosa per l'altra, i el creixement s'ha convertit en l'objectiu. És indubtable que el creixement ens ha permès millorar com a societat en mots aspectes, però això no ens ha de confondre i fer-nos creure que el creixement és l'objectiu. L'objectiu ha de ser millorar i si per aconseguir-ho el creixement és una bona eina, endavant, però si no és possible créixer no passa res, podem millorar d'altres formes.

Vivim en una societat en la qual créixer s'associa a tenir més i sembla que no hi ha alternativa: les empreses han de créixer, les entitats han de créixer, els països han de créixer, tot ha de créixer, i si no és així no anem bé. Ens ho hem repetit tantes vegades que al final ens ho hem cregut, però això no vol dir que sigui cert.
Es pot viure millor amb menys? I tant!
És possible millorar el benestar sense créixer? I tant!

Hi ha eines alternatives al creixement: compartir, no malbaratar, cooperar, ser més eficient, ...
La clau està en que en el moment d'anar a dormir m'he de preguntar pel que sóc i no pel que tinc. Tenir més no vol dir necessàriament ser millor.

No ens preguntem pel que tenim, preguntem-nos pel que som, perquè si ens equivoquem amb la pregunta difícilment trobarem la resposta bona.

Millorar? sí, si us plau.

El cercle virtuós de l'economia local

En un món cada vegada més globalitzat és molt important l'economia local, encara que sembli una paradoxa. A lo global li cal el contrapès de lo local. 

No té cap sentit consumir productes que venen de no se sap quina part del món si els podem produir a poca distància de casa. És fantàstic que una notícia o una informació es conegui quasi en directe a gairebé tot el món, i que la comunicació sigui pràcticament instantània tant se val el lloc on estiguis. La xarxa mundial és molt poderosa, i pot ser molt útil per a les persones. En canvi, però, no té cap sentit menjar, vestir i consumir majoritàriament productes com els d'aquí que han fet milers de quilòmetres abans de ser utilitzats. Si pretenem que la globalització en el consum de productes sigui similar a la de les comunicacions, això potser fotrà un pet. Ni des del punt de vista energètic ni material el planeta ho pot suportar, i si el món globalitzat vol sobreviure ha de tornar en part a lo local.

I aquí és on apareix el cercle virtuós de l'economia local: produir local per poder comprar i vendre local, que crearà llocs de treball locals, deixarà beneficis locals i potenciarà la inversió local. És a dir, desenvolupament de l'economia local. I no menys important és l'aspecte emocional: crear lligams, crear comunitat i cooperar augmenta la seguretat i millora l'autoestima personal i del col·lectiu.

El cercle es basa en una idea molt senzilla: allò que es pot produir aprop no cal portar-ho de lluny, i així evitarem el malbaratament de diners, recursos i energia. A més a més, allò que és proper té un valor afegit, el del coneixement de qui hi ha al darrera del procés d'elaboració o fabricació i la confiança que ens ofereix.

Si ens hi posem
i tenim les eines necessàries
ho podem fer.

La resposta és...

L'enredada ha estat tan gran que la situació és complexa i la solució no és ni molt menys evident. De quina manera podem canviar el model de societat per fer-lo més just i sostenible? Com ho hem de fer per sortir-nos-en? Qui ha de fer què? Semblen preguntes difícils, però en realitat la resposta és més fàcil del que sembla: l'ACTITUD DE LES PERSONES.

Quan Ramon Folch ens diu (veure aquí) que l'estupidesa i l'ambició no ens porten pel bon camí, ens està donant una pista de quin sí que ho és: la senzillesa i la generositat. I és en les nostres mans, de les persones normals, que l'actitud sigui aquesta i no una altra.

Fa un parell de dissabtes un grup de persones van començar de forma desinteressada a netejar una part de Santa Coloma de Queralt bastant desconeguda tot i que la majoria hi hem passat moltes vegades: el camí que va des de les Fonts de les Canelles fins l'aqüeducte. I aquest proper dissabte dia 2 de juny, igual que ho faran el 16 i el 30 del mateix mes, es tornaran a trobar de 10 a 12 a les fonts per continuar amb aquesta feina, desinteressadament. Amb senzillesa i generositat dedicaran un parell d'hores d'un dissabte al matí a compartir inquietuds amb altres persones i ajudaran a que el poble sigui una mica millor. Aquesta és l'actitud que cal.

Arreu hi ha persones, moltes, que fan accions desinteressades que contribueixen a fer poble, i en molts àmbits diferents: social, esportiu, lleure, educació, gent gran, ...

Segurament que aquestes petites accions no són per sí soles la solució a la situació de la nostra societat, però sí que en són una part molt important, i només amb aquesta actitud anirem pel bon camí. Si els referents de la nostra comunitat fossin aquestes persones senzilles i generoses en lloc de 'personatges' d'èxit fràgil, segurament la nostra actitud també seria diferent i entendríem el mon d'una altra manera.

Gràcies i endavant.

Som uns estúpids ambiciosos

“Ens han enredat, hem viscut una enredada a gran escala, i les enredades es basen tant en la malícia de l'enredador com en l'estúpida ambició de l'enredat”. Són paraules de Ramon Folch, un dels socioecòlegs més reconeguts del nostre país, en un article publicat fa algun temps a El Periódico. Segons ell hem cregut durant dues o tres dècades en un model insostenible, tots hem participat de l'estafa, i al final ha arribat la patacada. I afegeix: “Les retallades rai: si no abandonem de seguida aquest model insostenible basat en l'incessant creixement piramidal, no hi haurà res a fer”.


És ben conegut que un creixement incessant vol dir inevitablement creixement exponencial. I naturalment un model així no pot funcionar de cap manera en un mon com el nostre. Per això crec que en Ramon Folch afirma que sense un canvi de model no hi ha res a fer. No tenim altra solució per assegurar la pervivència d'un cert estil de vida i de benestar que canviar de model. Per mantenir uns certs valors i principis aquest model no serveix.


La combinació explosiva d'estupidesa i ambició ens ha portat pel camí equivocat. Ens han enredat per ser uns estúpids ambiciosos, i ho continuaran fent si no ens adonem que l'ambició materialista no ens porta enlloc, que si lluitem per tenir, ho podem perdre tot en un instant, però si lluitem per ser, no ens ho pot prendre ningú.

Com deia el dimarts el Joaquim Maria Puyal en el seu discurs "hem confós la felicitat amb el diner". Hem confós el que som amb el que tenim. El ser i el tenir. Ens hem pensat durant molt de temps que no ens podien prendre el que teníem quan la realitat és que l'únic que no ens poden prendre és el que som.

Potser la solució per refer el camí en sentit contrari sigui fer el contrari del que hem fet fins ara: senzillesa i generositat. Ho deixo en interrogant:
Quina és la solució?
Algú coneix la resposta?
Algú té alguna idea?

Un altre ou és possible

Doncs sí, les meves gallines fa uns quants dies ja van pondre el primer ou. 

És aquest ... 

i aquestes són les reines del galliner ....

És un ou que no porta cap número, a diferència dels que comprem als supermercats que porten imprès un reguitzell de números i lletres que comencen sempre per 0, 1, 2 o 3. Si vols saber més sobre el significat dels números que porten marcats els ous, clica aquí (és un bloc que està força bé on hi pots trobar també altres temes interessants). Però és molt fàcil d'entendre, el significat del primer número és aquest:

Em sembla que amb aquesta imatge no calen gaires explicacions respecte a com viuen les gallines, com les alimenten i com les tracten en cada cas. 

Nosaltres ara a casa mengem ous dels quals no ens importa els números, ni la mida, ni la data de caducitat. Ja no els comptem per dotzenes ni els valorem amb euros. Els comptem d'un en un i els valorem per com els recollim cada dia i per la forma com cuidem les gallines. Sabem d'on venen i qui els fa, i també sabem que a vegades el més important de les coses és aquella part no material que tenen, allò que no es pot veure ni tocar. I també sabem que gairebé tot el que fem és insignificant però és molt important que ho fem.

Agafa l'escombra i balla

Si el destí existeix

no esperis que vingui,

surt a buscar-lo!

Si trenques amb la rutina, dius prou i t'aixeques, pots transformar una escombra en una guitarra i una cullera de fusta en un micròfon. Llavors l'energia apareix i t'adones que per fer coses extraordinàries només cal pensar coses extraordinàries i tenir un coratge extraordinari per fer-les, però no cal ser una persona extraordinària, la gent normal també ho podem fer.
Entre la idea i l'acció hi ha un pas que sovint és molt difícil de fer, perquè es una pas mental i cal tenir coratge. Diego Pastor va tenir una idea, la va sembrar i la va impulsar, i aquests avis d'Alcañiz van fer un pas endavant.

Desperta. Obre els ulls. Aixeca't. Camina. Corre. Salta. Riu. Balla. Canta. Estima. Imagina. Arrisca. Viu. Tot això s'encomana i ja no pots parar.
Diu Paulo Coelho: "Si penses que l'aventura és perillosa, prova la rutina. És mortal". I és veritat, a vegades fer un pas endavant i saltar és arriscat però quedar-se quiet ho és molt més. Passa que quedar-se quiet és en general més còmode i per això cal felicitar a aquells que són capaços, com els avis d'Alcañiz, de fer un pas endavant i dir: som-hi! I els demés almenys hem d'aplaudir-los i dir: sí senyor!

Ells ja ho han fet. Molts altres també ho han fet.
I tú, què esperes? Vinga, endavant, agafa l'escombra i balla.

Fascinant. Impressionant. Increïble.

És fascinant que músics com Bach, Grieg, Mendelssohn o Holst composin unes peces musicals com les que es van escoltar ahir a la nit al concert a Sant Magí de la Brufaganya.
Què hi deu passar al cap d'aquests compositors quan imaginen aquesta música? Com poden "inventar" aquestes peces que després interpretaran tants instruments simultàniament? Com és possible que en silenci imaginin melodies tan complexes que sortiran de desenes d'instruments a la vegada? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que puguin imaginar coses així?

És impressionant que joves músics com els de la Orquestra de Cambra CATmerata interpretin peces com les que es van escoltar en aquell concert. Quant esforç i quanta dedicació cal per sincronitzar dotze violins, tres violes i un contrabaix d'aquella manera? Com és possible que aquests joves interpretin amb tanta tècnica i passió? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que es puguin apassionar així?

És increïble que una eina formada per fusta i corda pugui fer uns sons tan melòdics com els que fan els instruments de corda.
Quants anys de perfeccionament dels instruments? Quantes hores i hores de pensar i pensar com es pot aconseguir un millor so? Com és possible que persones fabriquin aquests instruments tan precisos? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que es puguin inventar coses així?

Si les persones som capaces de fer coses com imaginar i interpretar música com aquesta, o inventar instruments com aquests, hem de ser capaços també de construir un altre món. No pot ser tan difícil.
Igual que hi ha persones que imaginen la música des del silenci també hi pot haver algú que imagini un altre món des d'aquest.
Igual que hi ha algú que inventa instruments musicals com aquests també hi pot haver algú que inventi les eines per fer un altre món diferent d'aquest.
Igual que hi ha algú que interpreta amb passió la música amb aquests instruments també hi pot haver algú que s'apassioni per fer un altre món diferent d'aquest. 

No hi veig cap raó per la qual no pugui ser així, i estic convençut que el canvi acabarà passant.

Per cert, un excel·lent per l' "Associació d'Amics de Sant Magí de la Brufaganya i el seu entorn" per la feina feta.

El pescador i el negociant

Fa algunes setmanes la Shan Ding va compartir un conte que fa pensar en el perquè d'algunes coses que passen en aquest món, de com els actes més senzills ens poden fer feliços sense necessitat de complicar-nos la vida. Si penséssim més en el que fem, el perquè i el que en traiem, potser tindríem una vida més senzilla i amb més sentit.

Més o menys diu així:

En un petit poble a la vora d'una platja de sorra fina hi vivia un pescador, en una caseta senzilla i acollidora. Cada matí sortia a pescar per menjar, feia la migdiada després de dinar  i gaudia de la seva família. Vivia tranquil i feliç.
Un dia se li va apropar un home vestit de forma elegant i li va dir:
- Bon dia, fa dies que l'observo i m'he adonat que cada dia pesca durant una hora.
El pescador li respongué:
- Sí senyor, així és.
- Però si vostè pesqués tot el matí podríeu pescar més i vendre-ho.
- I perquè ho he de fer?
- Perquè guanyaríeu més diners i podríeu comprar millor material i més barques per pescar més.
- I perquè ho he de fer?
- Jo us podria ajudar a trobar clients en mercats més llunyans, mercats internacionals, crearíeu una gran empresa multinacional, podríeu fer conserves, tindríeu més beneficis, seríeu més ric, podríeu viatjar on volguéssiu, anar als hotels més luxosos i menjar als millors restaurants.
- Però perquè ho he de fer?
- Podríeu ser un gran home de negocis, tenir influència, reconegut arreu, potser seríeu famós, podríeu invertir en grans negocis.
- D'acord, però i tot plegat per a què?
- Perquè arribaria un moment que tindríeu un imperi i finalment podríeu gaudir de la resta de la vostra vida, us podríeu comprar una casa vora una platja de sorra fina, fer una migdiada acompanyat per la marinada i gaudir de la família.
- Ah ja ho entenc, tot plegat era per això!!!!


L'ambició sense sentit no et farà ser més feliç, i de res serveix tenir-ho tot si no se saben valorar les petites coses del dia a dia.
La felicitat està en saber valorar el que la vida et regala cada dia.


Gràcies Shan

Una economia per a les persones

Fa uns quants anys, potser era el 2008, quan va començar la crisi financera als Estats Units d'Amèrica, la premsa es va fer molt de ressò que els caps dels governs dels estats més importants del mon proposaven la refundació del capitalisme.  No sé ben bé a que es referien però sí que sé en què ha acabat: res de res. Per sort, mentrestant hi ha gent que pensa en un futur millor i treballa per aconseguir-lo.

El passat 10 d'Abril, al programa Singulars del Canal33, el Jaume Barberà va entrevistar l'economista Christian Felber per parlar de l'economia del bé comú. Us el recomano, és molt interessant. Una economia basada en valors com la confiança, la cooperació, la solidaritat, el compartir, el reconeixement; ummm, això potser sí que és una mena de refundació del capitalisme. Tant de bo en el futur l'economia tingui en compte aquest concepte del bé comú.

Per altra banda, l'economista Bruce Nussbaum parla en un article titulat “4 raons per les quals el futur del capitalisme és local, de petita escala i independent” del que anomena “Indie capitalism” (capitalisme independent o alternatiu?). Aquest capitalisme diferent està emergint en molts llocs del mon i té segons Nussbaum les següents característiques:

• és local i es preocupa de la comunitat i la feina.
  
• els bons productes són els que fan aprop la gent que coneixes.
  
• està basat en la societat, no en els negocis.
  

• a la gent li agrada saber d'on venen les coses que compra i quina història hi ha al darrera.
  
• convé fabricar menys coses de més qualitat i utilitat.
  
• reutilitzar i compartir té valor.
  
• autenticitat és la marca que diferencia els productes.
  

Christian Felber i el seu grup imaginen un nou marc econòmic, diferent del que tenim ara. Bruce Nussbaum i el seu grup constaten en els seus estudis aquests petits grans canvis que ja estan passant. Ambdós dibuixen el camí cap a una economia de la creació en front d'una economia del consum. Una economia amb una sensibilitat diferent.

Jo hi crec: una bona part del sistema econòmic productiu ha de ser local, a petita escala i independent.

Enllaç a l'entrevista a Christian Felber. Clica aquí.
Enllaç a l'article de Bruce Nussbaum. Clica aquí.

A vegades ens en sortim

Els temps estan canviant, les incerteses ens creen dubtes, moltes de les notícies que ens arriben són inquietants, i hi ha qui pensa que no ens en sortirem. Però de sobte, en algun moment, en algun lloc, passa alguna cosa. Els Manel ho expressen molt bé: “A vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic tot fent evident que per un moment ens en sortim”.

Dissabte passat a la presentació de Santa Coloma en transició vam viure un moment d'aquests. La Laia, la Mònica i la Núria, una bona representació dels alumnes i professorat de l'institut i molta gent de Santa Coloma vam viure un moment d'aquests que fan pensar que ens en sortim. Una imatge d'aquest moment la pots veure clicant aquí.

 

I aquest és el símbol del moment, que la Laia, la Mònica i la Núria s'han inventat per fer-nos adonar que estem en transició.

t_tt Els tres dits són les tres tes: The Transition Towns.

I aquestes són la Mònica, la Laia i la Núria amb el seu símbol.

Si és veritat que som el que pensem, i jo ho crec fermament, ara que els nostres pensaments són positius ho hem d'aprofitar per fer-nos més forts. Els temps estan canviant; sabrem estar a l'alçada?
Des de Santa Coloma en transició hi posarem tot el que puguem i sapiguem per a que tot això doni fruits. És un repte, ara comença la feina, però no n'hem de tenir cap dubte: entre tots farem el canvi que necessitem.

Definitivament, a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Aquí els Manel ho diuen amb molt més art: clica aquí per veure el video de la cançó

Una dona abraçada a un arbre

Vaig anar al teatre a veure “El tipo de la tumba de al lado”, obra basada en la novel·la del mateix títol de l'autora sueca Katarina Mazetti. Els protagonistes són la Laura, una bibliotecària de 37 anys, vídua, de ciutat, i el Pablo, un pagès i ramader de 40 anys, solter, que viu al poble. Tots dos viuen sols i les seves vides es creuen perquè es troben al cementiri on la tomba del difunt marit d'ella i la tomba de la difunta mare d'ell estan de costat.

En un moment determinat de l'obra el Pablo explica que era molt jove quan el seu pare va morir, que la seva mare li deia que deixés els camps i la granja, que ho vengués tot i se n'anés a estudiar o a treballar a la ciutat. Un dia de bon matí quan es va llevar, al sortir de casa, el Pablo va veure la seva mare abraçada a un arbre que hi havia a uns metres de la casa on vivien. Llavors se li van esvair dubtes i incerteses, i va decidir que es quedava, que aquell era el seu lloc. I allí continua.

La imatge d'una dona abraçada a un arbre m'ha fet recordar una escultura del Tomeu Montagut, la que veieu a la fotografia de sota. Segons em va explicar el Tomeu la va fer aprofitant dues branques de dos arbres o arbusts, diferents, que havien crescut junts. Dues branques tan arrapades l'una a l'altra que fins i tot, després de morts els arbres, continuen juntes. I encara semblen expressar-se com si fossin vives.

Au... anem

Escultura de Tomeu Montagut (2005)

La imatge d'una dona abraçada a un arbre també em recorda a la meva amiga Rosa, persona arrelada a la seva terra, al seu petit poble, que el defensa i pel qual lluita incansablement, i de quina manera. Sempre somrient, sempre amb els ànims pels núvols.

Les circumstàncies de la vida ens fan anar d'aquí cap allà però hi ha arrels que donen sentit a les coses, i en aquells moments en que un es pregunta a sí mateix “però jo què hi faig aquí?”, és fàcil respondre si les arrels són profundes: no importa què hi faig, és el meu lloc.

Com la mare del Pablo, tots hem d'abraçar un arbre, simbòlic si voleu, que ens doni sentit. Aguantar aquí. Arriscar aquí. Lluitar aquí. Sembrar aquí per collir aquí. Tal com li va passar al Pablo, en determinats moments de la vida les emocions són les que et fan prendre les decisions, segur que de forma encertada.