divendres, 13 d’abril del 2012

Una dona abraçada a un arbre


Vaig anar al teatre a veure “El tipo de la tumba de al lado”, obra basada en la novel·la del mateix títol de l'autora sueca Katarina Mazetti. Els protagonistes són la Laura, una bibliotecària de 37 anys, vídua, de ciutat, i el Pablo, un pagès i ramader de 40 anys, solter, que viu al poble. Tots dos viuen sols i les seves vides es creuen perquè es troben al cementiri on la tomba del difunt marit d'ella i la tomba de la difunta mare d'ell estan de costat.
En un moment determinat de l'obra el Pablo explica que era molt jove quan el seu pare va morir, que la seva mare li deia que deixés els camps i la granja, que ho vengués tot i se n'anés a estudiar o a treballar a la ciutat. Un dia de bon matí quan es va llevar, al sortir de casa, el Pablo va veure la seva mare abraçada a un arbre que hi havia a uns metres de la casa on vivien. Llavors se li van esvair dubtes i incerteses, i va decidir que es quedava, que aquell era el seu lloc. I allí continua.

La imatge d'una dona abraçada a un arbre m'ha fet recordar una escultura del Tomeu Montagut, la que veieu a la fotografia de sota. Segons em va explicar el Tomeu la va fer aprofitant dues branques de dos arbres o arbusts, diferents, que havien crescut junts. Dues branques tan arrapades l'una a l'altra que fins i tot, després de morts els arbres, continuen juntes. I encara semblen expressar-se com si fossin vives.




Au... anem
Escultura de Tomeu Montagut (2005)







La imatge d'una dona abraçada a un arbre també em recorda a la meva amiga Rosa, persona arrelada a la seva terra, al seu petit poble, que el defensa i pel qual lluita incansablement, i de quina manera. Sempre somrient, sempre amb els ànims pels núvols.

Les circumstàncies de la vida ens fan anar d'aquí cap allà però hi ha arrels que donen sentit a les coses, i en aquells moments en que un es pregunta a sí mateix “però jo què hi faig aquí?”, és fàcil respondre si les arrels són profundes: no importa què hi faig, és el meu lloc.
Com la mare del Pablo, tots hem d'abraçar un arbre, simbòlic si voleu, que ens doni sentit. Aguantar aquí. Arriscar aquí. Lluitar aquí. Sembrar aquí per collir aquí. Tal com li va passar al Pablo, en determinats moments de la vida les emocions són les que et fan prendre les decisions, segur que de forma encertada.