Gandhi: aquest és el camí

Fa aproximadament uns tres mesos que vaig començar a escriure aquest blog. M'ha sorprès molt el nombre de visites i encara més la resposta que he rebut per part de molts de vosaltres, ja sigui escrivint comentaris als escrits o bé adreçats directament a mi per correu electrònic o en persona. Us estic molt agraït. I encara més als que heu volgut compartir-ho escrivint o col·laborant en algun dels escrits. Gràcies Dani, gràcies Dolors, gràcies Pili.

La setmana passada algú de vosaltres, de forma anònima, va deixar a l'apartat de frases del blog un comentari amb les següents paraules de Gandhi:

“Cuida els teus pensaments perquè es convertiran en paraules.

Cuida les teves paraules perquè es convertiran en actes.

Cuida els teus actes perquè es convertiran en costums.

Cuida els teus costums perquè forjaran el teu caràcter.

Cuida el teu caràcter perquè formarà el teu destí.

I el teu destí serà la teva vida.”

Ja us podeu imaginar que per a un blog que es diu somloquepensem aquestes paraules de Gandhi són el camí a seguir. Crec que el que penso avui influirà en el que seré demà, i crec encara més que el que un poble pensa avui determinarà el que serà demà. Aquells que tinguin una visió del que volen ser en el futur podran buscar els camins per arribar-hi, i als altres no els quedarà cap més remei que reaccionar sobre la marxa als obstacles que es vagin trobant. Accions o reaccions.

Retornant al que escrivia a l'inici: aquí teniu un espai per pensar, llegir, escriure i compartir. Si penses que tens alguna cosa a dir, no ho dubtis, escriu-ho, utilitza aquest blog; encantat que ho facis.

Ara només em queda una cosa per dir, gràcies i a seguir el camí.

Pensaments que flueixen camí de Montargull

L'altre dia tot passejant amb el Toni i la Lali camí de Montargull van fluir alguns pensaments ...

Aprofito aquest suport de blog per anotar quatre eines en moviment que podrien ajudar a cuidar el pensament compartit i per tant la visió de la nostra estimada vil·la en transició:

La permacultura:
http://www.permacultura-es.org/

La facilitació de tallers:
http://www.mediacionambiental.com/cat/que-oferim/qualitat-democratica-i-participacio/facilitacio-de-tallers/

Projecte el camí:
http://www.youtube.com/watch?v=IhnTQYhHrGk

Moneda social i xarxes d'intercanvi:
https://cooperativa.ecoxarxes.cat/

El cas de l'ecoxarxa del Montseny:
http://www.ecoseny.net/

Bé, si cal algun aclariment, ací em teniu.
Mentrestant vaig cuidant el pensament i procuro farcir-lo de bones accions i bona vibració!


Pilar Calçada

Un hivern = zero litres de gasoil

S'ha acabat l'hivern, almenys astronòmicament, meteorològicament ja ho veurem. Els freds més forts ja han passat, i ja puc dir que aquest hivern he gastat zero litres de gasoil per calefacció.



La meva estufa de llenya m'ha regalat aquest foc tan bonic que es veu a la fotografia.


Utilitzar una estufa de llenya en lloc de calefacció de gasoil té més implicacions de les que sembla. No es tracta tan sols de programar un número que marca la temperatura de confort; es tracta de tocar la fusta, de sentir l'escalfor del foc que dóna el benestar. Potser estem en un moment en el qual la nostra societat no necessita confort, necessita foc. La temperatura és invisible, el foc no; el veus, es fa notar, et demana la seva atenció i has d'estar per ell. I com en tantes coses en aquesta vida, allò que mires amb atenció, allò que cuides, allò que mimes, és allò que t'importa i és el que acabes respectant.
Aquesta és una energia que ens dóna la terra, però que té la gran virtut que també fa que sigui impossible no adonar-se de la seva vàlua, perquè pesa i costa, i per això l'aprecies.
Aquesta és una energia que no ve de llocs llunyans, vés a saber d'on, que no beneficia a estranys, vés a saber qui, és una energia que tenim al costat, que dóna riquesa als veïns propers.
Aquesta és una energia que després d'escalfar-te no desapareix del tot, et deixa la cendra que enriqueix l'hort i defensa les plantes que t'alimenten.
Aquesta és una energia que l'any que ve hi tornarà a ser, i l'altre també, i el següent també. Si no som molt destralers sempre la tindrem al nostre costat, a punt per escalfar-nos si ens la guanyem.
La suma de les actituds personals de tots nosaltres serà la que determinarà cap on anirem. En el meu cas es podria dir que aquest any sí que he fet foc nou. Estic en transició, i aquest és només un petit pas més cap a la resiliència.

Ous planxats i camises fregides

No recordo quan va ser, però un dia vaig planxar un ou i fregir una camisa. Volia fer moltes coses a la vegada i, és clar, les vaig fer malament. Com és que tenia tanta pressa? Perquè anava tan just de temps? Realment era tan urgent el que havia de fer després? No ho sé, però quan algú planxa un ou i fregeix una camisa se n'adona que alguna cosa no va bé.
Però no sempre tenim la sort d'adonar-nos que fem coses malament per culpa de les presses. El que encara ens queda per fer ens volta pel cap i no ens deixa espai per pensar en el que estem fent en aquell moment, volem anar de pressa i ens costa molt donar valor a fer les coses a poc a poc i ben fetes.
Un dia la meva amiga Tere em va fer arribar una entrevista a un savi que a la pregunta de què és el que més el sorprèn de la humanitat va respondre, entre altres coses, que “desitgem tant el futur que oblidem el present i així no vivim ni el present ni el futur”. Si no ens obsessionéssim tant en el que ens queda per fer podríem pensar més en el que estem fent i potser en gaudiríem més i ho faríem millor.
L'Olga em va aconsellar el llibre "La pedagogia del caracol" de Gianfranco Zavalloni on es planteja, entre altres temes, l'educació dels nostres nens més enllà del "ho vull tot i ara". Sabrem fer-ho si en molts casos nosaltres ens comportem precisament així? No ens ho hauríem de replantejar nosaltres primer?
En el llibre Elogio de la lentitud, Carl Honoré ens diu que “viure de pressa no és viure, és sobreviure”. Si anem accelerant el nostre ritme de vida no podem gaudir del que fem, sinó que en realitat el que acabem fent és anar sobrevivint, encara que probablement ho fem de forma inconscient.
Però la voluntat de baixar el ritme no ens pot conduir a l'extrem contrari, la no activitat, la paràlisi. No cal córrer quan no és necessari, però sí que cal córrer en el moment precís. La filosofia de la lentitud, segons Honoré, es pot resumir en una paraula: equilibri. Aquest és el punt que tant costa trobar. És difícil de trobar el punt d'equilibri entre el que fas i el que no fas, entre el que vols i el que no vols, i no és fàcil encertar. Cal pensar en el que un fa, però també cal pensar el que un no fa i en el que deixa de fer.
Hi ha coses que es poden recuperar però el temps no.
Per això cadascú cal que pensi molt bé a que dedica el seu teu temps.

Treballar menys per viure millor?

“Treballar menys, cultivar el propi menjar, participar en la comunitat, tenir cura dels amics i familiars, no comprar productes que en realitat no necessitem, i concentrar-nos en el que ens fa sentir feliços i no en el que ens fa semblar millors”. Aquestes són algunes de les claus per a un món econòmicament més robust i amb menys emissions de carboni, segons el punt de vista de The New Economics Foundation¹, un centre d'estudis anglès que estudia propostes innovadores en els camps econòmic, ambiental i social.

Una de les conclusions, una mica sorprenent, dels seus estudis és que cal anar cap a jornades laborals molt més curtes que les actuals: els països d'economies més robustes (Dinamarca, Alemanya i Holanda) són aquells on el nombre d'hores treballades per setmana és més baix, si ho comparem amb Anglaterra o Estats Units que són els altres dos països dels quals ells parlen. Segons aquest centre d'estudis treballar més no els fa ser més rics sinó al contrari, són més pobres en temps, en cultura i econòmicament. Els seus càlculs diuen que s'hauria de tendir cap a una distribució del treball que donés com a resultat treballar 21 hores a la setmana, i d'aquesta manera es podrien resoldre problemes de tensions econòmiques, socials i ambientals.

Jo no tinc clar que la relació entre hores treballades i robustesa de l'economia sigui tan directa o tan evident; suposo que hi influeixen molts altres aspectes. Amb el que sí estic molt d'acord és amb el que afirma un dels col·laboradors d'aquest centre d'estudis, Tim Jackson (professor de la Universitat de Surrey): “Diners que no tens, per gastar en coses que no necessites, per crear impressions efímeres a gent que no t'importa”. A això ens ha portat la societat de consum. Una societat que ha fomentat durant molt de temps models de comportament basats en les aparences més que en les essències, portant-nos fins i tot a estar disposats a gastar el que no tenim. Aquesta estratègia ha demostrat ser no adequada per aconseguir un futur millor, i amb aquesta manera de fer hem anat a parar on som ara: grans avenços i grans expectatives, però també grans desajustos, grans injustícies i grans decepcions. Potser és el moment de corregir-ho i de buscar l'equilibri. No serà fàcil ni ràpid, però que hi hagi gent que hi pensi i que intenti veure les coses d'una altra forma és molt necessari.

L'informe complert està disponible també en castellà i es titula “21 horas. Por qué una semana laboral más corta puede ayudarnos a todos a prosperar en el siglo XXI”. Si vols descarregar-te'l, clica aquí. 

¹   http://www.neweconomics.org/

I still haven't found what I'm looking for (U2)

Fa uns dies el Cisco em va fer adonar que avui dia 9 de març del 2012 fa exactament 25 anys de l'edició del disc "The Joshua tree" dels U2, probablement un dels millors discs de rock and roll de la història. D'entre les cançons del disc n'hi ha més d'una de bona bona bona, però avui la que m'ha vingut a la memòria és “I still haven't found what I'm looking for”.

 
“He escalat les muntanyes més altes
he corregut a través dels camps
he pujat muralles
però encara no he trobat el que estic buscant”




Jo tampoc he trobat encara el que busco i probablement no ho trobaré; però mai deixaré de buscar! 
Jo tampoc he arribat encara on he d'anar, i probablement mai hi arribaré; però mai deixaré de caminar!

Llavors vaig recordar un tros d'una poesia de Walt Whitman del llibre “Fulles d'herba”:
“Aquest matí abans de l'alba he pujat una muntanya i he vist el cel immens.
I li he preguntat al meu esperit: quan hàgim aconseguit tots aquests mons, i el plaer i el coneixement que hi ha en cada cosa, estarem satisfets del tot?
I el meu esperit ha dit: No, llavors aixecarem l'ànim per continuar més enllà”.

La vida no consisteix en trobar, consisteix en buscar. En lluitar a cada moment per anar més enllà, i quan hi arribem tornar a començar.
Quina gran sort, I still haven't found what I'm looking for.


..................Escolta escolta. Aquí en directe a Milà.................... 

La mirada atenta

Un ex company d'estudis, el Josep Maria Esquirol, va publicar fa uns quants anys un llibre titulat “El respeto o la mirada atenta” en el qual parla d'aprendre a mirar, i sobretot a mirar amb atenció, amb respecte. Després d'un parell d'escrits sobre la mirada imaginativa i la mirada bovina he pensat que estaria bé parlar de la mirada atenta. I és que és molt important anar pel món amb els ulls oberts per veure-hi, però a vegades a més a més cal mirar.

En un món on les tecnologies de la informació han entrat a les nostres vides i les han ocupat sense demanar permís, la forma com veiem les coses i com les entenem està molt influenciada. Hi ha tanta informació que sovint ens oblidem de mirar atentament tot allò que ens passa pel davant dels nassos, la qual cosa, per altra banda, és ben normal ja que no podem pas aprofundir en tantes i tantes informacions. I és aquí on penso que tenim molt per fer; aprendre a enfocar bé i aprendre a mirar atentament amb un objectiu: entendre. Si no ens esforcem, els altres ho faran per nosaltres i acabarem pensant el que ells volen que pensem.
Enfocar bé vol dir distingir entre allò què val realment la pena que hi dediqui esforços per intentar entendre-ho bé i allò que no val la pena que m'hi amoïni gaire. Destriar el gra de la palla.
Mirar atentament vol dir fer-ho en profunditat, anar més enllà de la superfície. Vol dir intentar arribar a judicis propis sense prejudicis. Si hem enfocat bé, la mirada atenta ens ajudarà a entendre, serà una mirada amb respecte.

Amb la mirada atenta i enfocant bé podrem veure i entendre el món, els altres i nosaltres mateixos, amb menys influències externes. No és fàcil, ni mirar atentament ni evitar els prejudicis, però crec que val la pena intentar-ho; si ho fem, anirem fent el nostre camí.

La mirada bovina és com mirar cap una altra banda.

La mirada imaginativa és com mirar amb els ulls tancats.

La mirada atenta és com mirar per dins.

 Qui no comprèn una mirada tampoc no comprendrà una llarga explicació
(Proverbi àrab)