No recordo quan va ser, però un dia vaig planxar un ou i fregir una camisa. Volia fer moltes coses a la vegada i, és clar, les vaig fer malament. Com és que tenia tanta pressa? Perquè anava tan just de temps? Realment era tan urgent el que havia de fer després? No ho sé, però quan algú planxa un ou i fregeix una camisa se n'adona que alguna cosa no va bé.
Però no sempre tenim la sort d'adonar-nos que fem coses malament per culpa de les presses. El que encara ens queda per fer ens volta pel cap i no ens deixa espai per pensar en el que estem fent en aquell moment, volem anar de pressa i ens costa molt donar valor a fer les coses a poc a poc i ben fetes.
Un dia la meva amiga Tere em va fer arribar una entrevista a un savi que a la pregunta de què és el que més el sorprèn de la humanitat va respondre, entre altres coses, que “desitgem tant el futur que oblidem el present i així no vivim ni el present ni el futur”. Si no ens obsessionéssim tant en el que ens queda per fer podríem pensar més en el que estem fent i potser en gaudiríem més i ho faríem millor.
L'Olga em va aconsellar el llibre "La pedagogia del caracol" de Gianfranco Zavalloni on es planteja, entre altres temes, l'educació dels nostres nens més enllà del "ho vull tot i ara". Sabrem fer-ho si en molts casos nosaltres ens comportem precisament així? No ens ho hauríem de replantejar nosaltres primer?
En el llibre Elogio de la lentitud, Carl Honoré ens diu que “viure de pressa no és viure, és sobreviure”. Si anem accelerant el nostre ritme de vida no podem gaudir del que fem, sinó que en realitat el que acabem fent és anar sobrevivint, encara que probablement ho fem de forma inconscient.
Però la voluntat de baixar el ritme no ens pot conduir a l'extrem contrari, la no activitat, la paràlisi. No cal córrer quan no és necessari, però sí que cal córrer en el moment precís. La filosofia de la lentitud, segons Honoré, es pot resumir en una paraula: equilibri. Aquest és el punt que tant costa trobar. És difícil de trobar el punt d'equilibri entre el que fas i el que no fas, entre el que vols i el que no vols, i no és fàcil encertar. Cal pensar en el que un fa, però també cal pensar el que un no fa i en el que deixa de fer.
Hi ha coses que es poden recuperar però el temps no.
Per això cadascú cal que pensi molt bé a que dedica el seu teu temps.
2 comentaris:
Absolutament d'acord. A vegades -sovint- deixar de fer és fer més i millor.
Hola Laia,
doncs sí, massa sovint fem i fem i fem i fem sense pensar.
Ens ho hauríem de rumiar una mica més.
Gràcies per ser-hi.
Publica un comentari a l'entrada