Qui pagarà les culleretes de plàstic?

Fa uns quants dies em preguntava què es recordarà de nosaltres d'aquí a 300 anys, i quines coses de les que estem fent actualment romandran d'aquí a tres segles. Potser no cal anar tan lluny: també tenim prou motius de reflexió si pensem en una o dues generacions més enllà de la nostra. Què recordarà la propera generació i la següent, de nosaltres? Com és el món que els estem deixant? Què en quedarà d'aquí cinquanta anysdel que estem fent ara?

La nostra és una de les generacions que pateix l'addició més gran que probablement ha succeït en la història de la humanitat, l'addició al petroli. O no ens adonem que en som totalment dependents o és que som uns temeraris; hi estem tan enganxats que pensem que no és una addició i que podrem disposar de petroli per sempre. Però la realitat és que l'edat del petroli s'acabarà, segur, pensar el contrari és creure en els miratges. Ho vaig comentar en un escrit de no fa gaire. Imagineu dues situacions: 1) netejar una cullera després d'utilitzar-la, 2) extreure petroli a milers de quilòmetres, transportar-lo, refinar-lo, processar-lo, donar-li forma de cullereta, tornar-lo a transportar, comprar-lo i utilitzar-lo per acabar llençant-lo. No és increïble pensar que és més esforç lo primer que lo segon?

La nostra és la generació de la cullereta de plàstic, del malbaratament de recursos, d'utilitzar i llençar innecessàriament, de l'esgotament dels materials i de l'acumulació de deixalles per tot arreu. En definitiva, malauradament, som uns especialistes de deixar rastre en lloc de construir. I aquest rastre és el que els deixarem a les properes generacions: cicatrius al planeta i a la societat, que no sortiran gratis. Qui pagarà el rastre de les culleretes de plàstic? Si no ens adonem del que estem fent i no canviem el nostre comportament, les properes generacions s'ho trobaran.