“Ens han enredat, hem viscut una enredada a gran escala, i les enredades es basen tant en la malícia de l'enredador com en
l'estúpida ambició de l'enredat”. Són paraules de Ramon Folch, un dels socioecòlegs més reconeguts del nostre país, en un article publicat fa algun temps a El Periódico. Segons ell hem cregut durant dues
o tres dècades en un model insostenible, tots hem participat
de l'estafa, i al final ha arribat la patacada. I afegeix: “Les retallades rai: si no
abandonem de seguida aquest model insostenible basat en l'incessant
creixement piramidal, no hi haurà res a fer”.
És ben conegut que un creixement incessant vol dir inevitablement creixement exponencial. I naturalment un model així no pot funcionar de cap manera en un mon com el nostre. Per això crec que en Ramon Folch afirma que sense un canvi de model no hi ha res a fer. No tenim altra solució per assegurar la pervivència d'un cert estil de vida i de benestar que canviar de model. Per mantenir uns certs valors i principis aquest model no serveix.
La combinació explosiva d'estupidesa i ambició ens ha portat pel camí equivocat. Ens han enredat per ser uns estúpids ambiciosos, i ho continuaran fent si no ens adonem que l'ambició materialista no ens porta enlloc, que si lluitem per tenir, ho podem perdre tot en un instant, però si lluitem per ser, no ens ho pot prendre ningú.
Com deia el dimarts el Joaquim Maria Puyal en el seu discurs "hem confós la felicitat amb el diner". Hem confós el que som amb el que tenim. El ser i el tenir. Ens hem pensat durant molt de temps que no ens podien prendre el que teníem quan la realitat és que l'únic que no ens poden prendre és el que som.
És ben conegut que un creixement incessant vol dir inevitablement creixement exponencial. I naturalment un model així no pot funcionar de cap manera en un mon com el nostre. Per això crec que en Ramon Folch afirma que sense un canvi de model no hi ha res a fer. No tenim altra solució per assegurar la pervivència d'un cert estil de vida i de benestar que canviar de model. Per mantenir uns certs valors i principis aquest model no serveix.
La combinació explosiva d'estupidesa i ambició ens ha portat pel camí equivocat. Ens han enredat per ser uns estúpids ambiciosos, i ho continuaran fent si no ens adonem que l'ambició materialista no ens porta enlloc, que si lluitem per tenir, ho podem perdre tot en un instant, però si lluitem per ser, no ens ho pot prendre ningú.
Com deia el dimarts el Joaquim Maria Puyal en el seu discurs "hem confós la felicitat amb el diner". Hem confós el que som amb el que tenim. El ser i el tenir. Ens hem pensat durant molt de temps que no ens podien prendre el que teníem quan la realitat és que l'únic que no ens poden prendre és el que som.
Potser la solució per refer el camí en sentit contrari sigui fer el contrari del que hem fet fins ara: senzillesa i generositat. Ho deixo en interrogant:
Quina és la solució?
Algú coneix la resposta?
Algú té alguna idea?
4 comentaris:
“En el espejo deformante / todos somos codiciosos o cómplices de la codicia, / pues, por cobardía o miedo, / renunciamos al deber de explicar que el hombre / era el único animal que se había preguntado / por lo que había tras la línea del horizonte, / y nos rendimos a lo más cruel y sangriento, / el único animal que atesora con avaricia / mucho más de lo que pueda necesitar en una vida, / y a costa de destruir la vida de los otros”,
Ey! Que el anonimato no es mi estilo:
Soc Pilar!
Hola Pilar, aquest escrit que acabes de posar, amb el qual estic d'acord, em fa pensar que som les persones les que tenim aquestes actituds: por, covardia, ambició, etc.
I per tant la solució no pot estar en cap altre lloc que en les persones.
Potser no puc canviar el mon,
però si canvio la meva actitud vers el mon,
estic ajudant a canviar-lo.
Gràcies per compatir-ho, Pilar.
És possible que ens hagin enredat i que ens haguem deixat enredar amb il·lusió. La mateixa il·lusió del Poc Honorable, que inesperadament guanya les eleccions en un país que hom creia adult, prò no ho era. Mai no sabrem on és la frontera: qui és el culpable?
Tant és: cal pensar en les sortides i les solucions. I totes són dins de casa, en les nostres accions quotidianes. Començar a actuar segons un altre esquema mental, econòmic, alimentari, de consum.
Cal treure els estalvis de La Caixa, i alhora saber com gastar-los, on invertir-los. En cap banc.
Publica un comentari a l'entrada