Sembla
mentida que a vegades les coses més simples (o senzilles?) siguin tan difícils
d'aconseguir. Ens compliquem la vida de mala manera, la majoria de
vegades sense necessitat, potser per por, potser per ambició
innecessària, o ves a saber perquè.
Hi
ha alguns principis i valors molt simples que majoritàriament hi
estaríem d'acord i que sembla que tothom hauria de seguir o almenys tenir
en compte, i en canvi no és així:
Sabem
que tenir diners facilita les coses però també sabem que les pot
complicar, i que a partir d'una certa quantitat ja no repercuteix en
més benestar sinó al contrari, ens pot portar mals de cap. I en
canvi, com actuem?
Sabem
que tenim moltes coses que en realitat no necessitem, que consumim
molt més del que ens cal, i que si només tinguéssim el mínim que
realment necessitem tot seria més senzill. I en canvi, com actuem?
Sabem
que si cuidem del nostre entorn, material i relacions humanes, tot és
més fàcil i agradable. I en canvi, com actuem?
Ja
fa anys que han sorgit moviments que advoquen per una forma de vida
més simple, per exemple la simplicitat voluntària, els moviments
slow o la simplicitat radical, entre altres.
Jo
em pregunto: perquè cal que això tan simple (o senzill?) i bàsic ens ho
recordin?
Si
sabem que és així, perquè actuem d'una altra forma?
O
és que en realitat no és així?
6 comentaris:
El qué pasa, és que els diners no fan la felicitat , però molts diners donen trnquilitat.
Si que tot seria més simple però penso que és el que ens han inculcat desde petits: estudiar molt per tenir una bona feina i guanyar molts diners. Sempre se'ns ha dit que aquesta és una de les claus de la felicitat i tranquilitat.
Ese es el patrón de conducta con el cual nos educaron. Nosotros a su vez, a nuestros alumnos y a nuestros hijos, ¿hemos de reproducirlo ó hemos de reinventarlo?
Lo reflexionaremos en estas vacaciones que ahora se inician. Que sean felices para todos....
Anònim, Mar, Pilar, gràcies per participar.
Penso que potser la qüestió és que la tranquil·litat està en la diferència entre el que un té i el que un necessita, i massa sovint ens fixem molt més en el que tenim que en el que necessitem.
Si aprenguéssim a necessitar menys. no necessitaríem tenir tant per ser igual de feliços i estar igual de tranquils?
Doncs jo crec que és instint de supervivència... tendim a acumular quant més millor, per precíssament, estar tranquils... en un mon primitiu, no hi havia llocs on proveïr-te tant com volguessis... l'escasedat i les difucultats eren extremes i, per tant, el "quan més millor", tenia sentit... hem evolucionat en molts sentits, però sovint, alguns instints bàsics segueixen inherents... Penso que, com tot, cal aprendre a controlar-ho.
Hola Pau, molt interessants el teu comentari que el relaciono amb el que parlàvem amb un bon amic aquest mateix matí. Tenim uns instints i uns trets culturals que ens venen heretats de la història i que difícilment ens els podem treure de sobre amb facilitat; probablement calguin generacions.
Tal com bé diu l'Eudald Carbonell en un dels seus llibres "Encara no som humans", ens falta camí per recórrer. Cal com bé dius aprendre a controlar alguns dels nostres instints, no és fàcil però cal començar a fer camí.
Gràcies Pau
Publica un comentari a l'entrada