Quan aquesta nit
vagi a dormir el meu desig no serà ser més gran que quan m'he
llevat. M'agradaria ser una mica millor, això sí.
Personalment i
col·lectiva és bo tenir per objectiu ser cada vegada millor;
les societats, per exemple, és bo que aspirin a l'augment
del benestar i la qualitat de vida de les persones. Durant molts anys
hem aconseguit aquests objectius mitjançant el desenvolupament i el
creixement econòmic. L'objectiu és millorar i el creixement ha
estat l'eina que hem utilitzat per aconseguir-lo.
El problema, em
sembla a mi, és que hem associat tant el concepte de creixement amb
l'augment del benestar i la millora de la qualitat de vida que, al
final, hem acabat per substituir una cosa per l'altra, i el creixement
s'ha convertit en l'objectiu. És indubtable que el creixement ens ha
permès millorar com a societat en mots aspectes, però això no ens
ha de confondre i fer-nos creure que el creixement és l'objectiu.
L'objectiu ha de ser millorar i si per aconseguir-ho el creixement és
una bona eina, endavant, però si no és possible créixer no passa
res, podem millorar d'altres formes.
Vivim en una
societat en la qual créixer s'associa a tenir més i sembla que no
hi ha alternativa: les empreses han de créixer, les
entitats han de créixer, els països han de créixer, tot ha de
créixer, i si no és així no anem bé. Ens ho hem repetit tantes
vegades que al final ens ho hem cregut, però això no vol dir que
sigui cert.
Es pot viure millor amb menys? I tant!
És possible millorar el benestar sense créixer? I tant!
Es pot viure millor amb menys? I tant!
És possible millorar el benestar sense créixer? I tant!
Hi ha eines alternatives al creixement: compartir, no malbaratar, cooperar, ser més eficient, ...
La clau està en que en el moment d'anar a dormir m'he de preguntar pel que sóc i no pel que tinc. Tenir més no vol dir necessàriament ser millor.
La clau està en que en el moment d'anar a dormir m'he de preguntar pel que sóc i no pel que tinc. Tenir més no vol dir necessàriament ser millor.
No ens preguntem
pel que tenim, preguntem-nos pel que som, perquè si ens equivoquem amb la
pregunta difícilment trobarem la resposta bona.
Millorar? sí, si us plau.
Millorar? sí, si us plau.
7 comentaris:
Fa uns quants vaig sentir parlar dels teòrics del decreixement, que llavors semblaven uns bojos outsiders sense cap futur. Ara hem d'admetre que egurament no ens queda altre remei. Com sempre, el coneixement és una cosa que arriba tard. Tot i que millor tard que mai.
No és el coneixement el que arriba tard LLuis. Si en vas sentir a parlar fa alguns anys vol dir que el coneixement ja hi era; altra cosa és que en féssim cas o ens fos més còmode viure "enganyats".
El mateix passa amb molts altres temes: canvi climàtic, pic del petroli, etc. Les persones, com a conjunt, som conservadores i reticents als canvis en general, i si són canvis en la forma de pensar encara més. En qualsevol cas, encara que anem pas a pas, poc a poc, al final s'acaba imposant la raó.
salut!
També confio en què la raó (la bona raó) acaba per guanyar, com els bons a les pel·lis. Però no sempre passa, és clar. Acabo de llegi que possiblement "Eurovegas" aterra a El Prat. Tota una bofetada al decreixement... però en fi, ara cal fer-los saber que aquí no són benvinguts.
No ens toca mes remei que acceptar l´Eurovegas", sigui Barcelona, a Madrid ó allà on decideixín els qui hagin de decidir, que no som pas nosaltres.
Ja fa anys que banquers, financers, polítics i l´Esglèsia, sabien que ben aviat es trencaria la corda del Benestar i fins i tot, fa pocs dies van donar temps a aquells que havien practicat l´evasió de capitals, acabessin de "exportar" el líquid que els quedaba. Val més que ens hi posem de cara sino volem amargar més les coses ... feu-me cas ¡
Les nostres vides segueixen les directrius que altres manen i per més que ens queixem sempre s´aniran renovant de la mateixa manera. Només ens cal esperar que entre ells, aquells que actuen honestament puguin anar avançant en favor de la població i no pas per una minoría...
McVilla, panorama complicat tal com el dibuixes, i amb prou raó.
Però nosaltres hem d'anar a la nostra, construint el nostre sistema a la nostra manera. Si entre tots, d'una forma o altra, hem construït aquest sistema també n'hem de poder construir un altre.
Ni es fa en un dia ni ningú ho pot fer sol, però si som molts amb temps i junts, perquè no?
Hola Toni, si li poguéssis preguntar a en Rob, com resol el tema del treball invisble i no remunerat de tantes dones que treballen a casa (i cada cop més a més a més a fora de casa), com es resol perquè la dona pogui sortir d'aquest rol de superwoman, que ens deixa baldades, per treballar doblement i esgotades, de intentar canviar les cuotes entre home i dona per tenir una societat més justa ? i que doni espai a la dona per la creativitat i el compromis?
les tasques de la llar... ocupen un temps tan gran que ens eviten de poder contribuir més a una nova societat més justa , emocionalment més equilibridada, amb més espais out home per la dona...
bé no sé si mhe explucat be ..pero ja veus per on van els tiros.
Laia
Hola Laia,
ho faré, serà interessant veure com treballen aquest tema en la transició.
Ens veiem.
Toni
Publica un comentari a l'entrada