El color de la neu

Avui s'ha acabat l'hivern, he recordat la última nevada, i mirant fotografies m'he fixat en una curiositat, el color de la neu.

Tal com es pot veure a la fotografia el paisatge queda ben bonic (en aquest cas es tracta dels afores de Santa Coloma el passat 23 de febrer), però després de 10 dies de la nevada el que queda és el que es pot veure a les dues fotografies de sota.

Als afores del poble la neu continua tenint més o menys el mateix color que tenia el primer dia, però si mirem els munts de neu que queden pels carrers veurem que el color va canviant substancialment dia rere dia. Amb un parell de dies ja és ben gris, i cada dia es torna més fosca, més ennegrida, més bruta. Aquest canvi deu ser per diferents motius, però segurament hi té molta influència els fums dels vehicles que circulen pels carrers i la contaminació que van deixant anar pel tub d'escapament. Els gasos i les partícules que deixen anar estan a l'aire i poc a poc es van dipositant al terra (quan no hi ha neu no ens n'adonem perquè tot és gris i fosc), però també els anem respirant. Dubto que el que va a parar al nostres nas, boca, coll i pulmons sigui massa bo per a la salut si deixa aquest rastre al terra i aquest color a la neu.

De fet, la neu el que fa és posar-nos un mirall al davant per a què ens adonem del color de les nostres accions: grises, fosques i brutes. Altra cosa és si ho volem veure o no.

i si

Es comença per un desig, per una il·lusió, amb una idea, amb un projecte, i després arriba el moment de plantejar-se anar una mica més enllà: és el moment i si:

i si .. continuar somiant és el millor camí?

i si ... d'aquí a un any el món s'assembla una mica més al món que imaginem?

i si ... aprenguéssim a mesurar la riquesa sense els diners?

i si ... dediquem el nostre temps a deixar un món millor pels nostres fills?

i si ... dediquem el nostre temps a deixar uns fills millors al món?

i si ... fer les coses d'una altra forma és possible?

i si ... aquest any plou alegria, projectes d'èxit i confeti, molt confeti?

i si ... un altre món és possible?

i si ... una altra economia és necessària?

i si ... ho fem?

i si ... somriem més?

i si ... pensem més en què gastem els diners i a què dediquem el temps?

i si ... fem tot el necessari perquè passin les coses que volem que passin?

i si ... després de pensar actuem?

i si ... a la carta als Reis oferim en lloc de demanar?

I si .. ho puc fer millor?

I si ... tot és més fàcil del que sembla?

I si ... en realitat no som el que pensem?

i si ...

Tant de bo cada dia tingueu un nou motiu per lluitar pels vostres isis!!!!

Si vols compartir el teu i si, aquí hi tens un espai.

La Marta creu en un món millor

La Marta creu en un món millor, té somnis i no deixa que els pensaments negatius l'afectin. De tant en tant comparteix les seves vivències en el seu blog vivint una utopia, les seves il.lustracions en aquesta pàgina de facebook, i es presenta a sí mateixa en aquest video. És dissenyadora i il.lustradora, i ha estat l'autora de la portada del número 400 de la revista La Segarra; aquesta:

Portada de La Segarra número 400. Desembre 2012

Ha acompanyat la portada amb un escrit explicatiu que m'ha agradat molt i que transcric, amb els seu permís, a continuació:

"Quan em vaig plantejar fer el disseny de la portada de La Segarra núm 400 vaig pensar que havia de reflexar alguna cosa que ens costa de recordar de l'època que estem vivint actualment. No parem de sentir crisi, que les coses aniran a pitjor... En definitiva, no parem de sentir que gairebé tot és una merda. Jo no volia que la tapa de La Segarra fos el reflex d'aquest punt negre que sembla gegant, volia que fos un punt de llum, d'esperança. I potser que algú quan la veiés sentís inspiració per veure coses d'una altra manera.
Potser toco poc de peus a terra i no veig la mateixa realitat, però jo no penso deixar de somiar i de lluitar pels meus somnis perquè algú em digui que estem en crisi, que no hi ha feina... Que no hi ha feina? S'ha d'aixecar tot un PLANETA (ja no parlo de país), que no pot continuar vivint d'aquesta manera! Estem explotant altres persones per tenir coses i ens exploten a nosaltres per tenir coses... Coses?
Un savi va dir: "Els objectes van ser creats per fer-los servir; les persones van ser creades per ser estimades"; el món va molt malament perquè es fan servir les persones i s'estimen els objectes.
Potser és moment de valorar-nos a nosaltres com a persones, i no com a gent que posseïm les coses... Potser és el moment de tornar a ser humans, de portar-nos més pel cor, que pels diners... Que els calers no són la felicitat! Que només són una forma d'esclavitzar-nos...
La portada de La Segarra pot ser el dibuix amb una noia despullada que surt d'una flor, Santa Coloma de Queralt al fons i un sol amb un 400. O pot ser un missatge que va molt més enllà del que es pot veure, potser és llum, potser és energia, potser són ganes de lluitar. Per mi, és el món que vull veure... Un poble que planta bones llavors, i que fa bona collita!
Que tingueu un bon any nou, i no deixeu que destrueixin els vostres somnis, perquè són vostres... I deixeu de pensar que els diners són el que ens permet ser feliços. Les persones del nostre entorn són la nostra felicitat, les que fan que els dies valguin la pena... No deixeu de somriure, no deixeu que les llavors que esteu plantant creguin que aquest món és una merda, i ensenyeu-els-hi que pot ser una meravella! Perquè ho és. A mi quasi cada dia el món em dóna una raó per creure que serà el món que imagino, un món sense fronteres i amb llibertat de poder ser.
SOM LES LLAVORS D'UN POBLE, D'UN PLANETA, TOTES DIFERENTS, I COM LA NATURA, PODEM VIURE EN HARMONIA.


Marta MIES

Demà començaré una feina de més de 300 anys

Demà començaré a fer una feina que no estarà acabada fins d'aquí tres-cents o quatre-cents anys, més o menys. Segurament jo no la podré acabar, però tant se val, espero que quan jo no pugui continuar-la algú  altre ho faci. És una feina que cal fer; penso que ara és el moment, aquí és el lloc i algú ho ha de fer; no cal donar-li més voltes. Sé que no és és gaire freqüent que el nostre cervell pensi d'aquesta manera, ans al contrari, més aviat pensem en la immediatesa i en les obres ràpides perquè el temps se'ns escapa.

Aquest estiu vaig estar un dia al monestir de Vallbona de les Monges. Vam visitar el claustre i ens van explicar que cadascun dels quatre costats que el formen havia estat construït en un segle diferent, començant el segle XI i acabant el segle XV, més o menys. De fet és molt evident que és així perquè els estils de construcció són molt diferents. Em pregunto quina visió del futur tenien les persones que el van començar a construir i les que després el van anar continuant. Sabien perfectament que el que estaven fent tardaria molts anys a ser acabat, molts més dels que ells o elles viurien, i tot i així ho feien. Perquè ho feien? Potser no ho sabien, però ho feien.

La nostra societat actual es basa en la rapidesa i la transitorietat. Cal que les coses es facin ja, han d'estar a punt de seguida, no podem esperar gaire i no ens podem plantejar projectes ni fites a molt llarg termini. Hem de viure tan de pressa que no tenim temps de reflexionar gaire, no tenim el temps que seria necessari per pensar. Actuem més per objectius que per pensaments. Deu ser que la nostra estructura mental és ben diferent de la d'aquelles persones de Vallbona de les Monges del segle XI, i segurament també és ben diferent el valor del que elles van fer i del que nosaltres fem. Què deixarem nosaltres que pugui ser apreciat d'aquí a més de cinc-cents anys?

Comer sin cerrar la boca

Quan el Gustavo Duch escriu històries com Comer sin cerrar la boca ho fa perquè, tal com diu ell mateix, explicar és una altra forma de caminar. Sap del que parla perquè fa anys que és un expert en temes de sobirania alimentària, i els seus escrits i pensaments els podeu trobar a la seva web: Palabre-ando. Tindrem la sort que el proper dissabte 20 d'Octubre a dos quarts de set, organitzat per Santa Coloma en transició, farà una xerrada a la sala gran del castell titulada "Què ens amaga el que mengem". És una gran oportunitat per aprendre de qui en sap i descobrir que hi ha moltes coses del que mengem que no sabem i hauríem de saber.
Decidir el que un menja o deixa de menjar té implicacions directes en un mateix, però també va més enllà de les conseqüències purament nutritives. Llegint el següent text del Gustavo crec que ho veureu molt clar:

COMER SIN CERRAR LA BOCA. Recetas para una alimentación desobediente

La perca del Nilo, a veces vendida como mero, llega desde el lago Victoria, en el centro de África. Brasil ya es el máximo exportador de pollos; al igual que Chile lo es en el negocio de criar, engordar y repartir salmones por el mundo. Los pepinos de España viajan a Holanda en invierno; en verano hacen la ruta en sentido contrario. Los espárragos de Navarra, sólo se envasan en Navarra una vez aterrizan del Perú o la China. El panga que dan de comer en las escuelas viajó desde Vietnam y el atún enlatado proviene de El Salvador o se le roba a los mares de Somalia.

Los pollos para que engorden rápido no pueden ver el Sol, no salen de sus jaulas. Las gallinas ponedoras para que pongan más huevos padecen de exceso lumínico, y apenas pueden dormir. Los cerdos están tan asardinados que cuando uno estornuda todos se contagian de gripe. A las vacas vegetarianas –durante una temporada loca- se les alimentó con restos de vaca. Ahora se investiga como engordar peces carnívoros con una dieta rica en soja. La soja también alimenta a los coches (agrocombustibles) y con sus desperdicios aún se consiguen raciones de pienso para los cerdos.

Si fuera mentira nos parecería exagerado. Pero así es la alimentación del siglo XXI. Un rarísimo sistema contranatura en manos de muy pocas transnacionales, que ganan dinero a base de arruinar la pequeña agricultura tradicional, de ensuciar y contaminar el planeta, y como vemos –susto tras susto- poniendo en jaque la salud de la población consumidora. Vacas locas, dioxinas, gripes, ecolis… Todas estas enfermedades guardan el mismo patrón: patologías graves de origen bien conocido: la codicia.

Pero hay una alternativa por descubrir y exigir: Una agricultura que garantiza salud para la población consumidora, una economía que sabe evitar el hambre del Sur y  la obesidad de los nortes, una tecnología sujeta voluntariamente a las leyes del medio ambiente, y finalmente un menú en nuestras mesas que es señal de la vuelta de la vida en el medio rural. Es la soberanía alimentaria.

Transformando un proverbio africano se explicaría así: «Mucha gente pequeña, en muchos lugares pequeños, cultivaran pequeños huertos,… que alimentarán al mundo»

Yo soy

En un escrit de fa algunes setmanes, les coses que ens fan feliços, algú de forma anònima va escriure en un comentari aquest proverbi hindú: “Només posseeixes allò que no pots perdre en un naufragi”. Em va fer pensar en la diferència entre el tenir i el ser, i com a vegades ens confonem i no ens adonem del que realment és important. Crec que a tothom li arriba el moment en que s'adona que el que el fa feliç és el que és i no el que té; potser per això en un naufragi podem perdre tot el que tenim (allò material) però no el que som (allò no material).

I em va fer pensar també en una cançó que m'agrada molt que es diu “Yo soy” de la “troba kung-fú”, que diu:

yo soy aquellos con los que ando

aquellos que aguantan el peso de mis temores

mis dolores, mis ansias, mis miedos

yo soy mis vivos

yo soy mis muertos

yo soy aquello que he andado

yo soy aquello que he amado

si me preguntas qué tengo te diré que todo es prestado

no tengo nada, solo soy

y yo soy solo como estoy

si estoy amando soy rico

y si no pobre yo voy

Jo també vull ser una mica així!

Aquí la pots escoltar:

Alguna cosa hem de fer, Míriam

Ja fa temps que econòmicament pinten bastos. A curt termini no sembla que hagi de millorar gaire, i més enllà ja ho veurem. Però el cert és que estem tan acostumats a escoltar notícies dolentes que, massa sovint, semblem immunitzats, i els números econòmics que llegim dia sí i dia també els trobem massa freds i no ens afecten massa. Però, com sol ser habitual, les crisis econòmiques acaben tenint conseqüències socials, i ens afecten més quan alguna d'aquestes conseqüències ens toca de prop.

Fa un parell de setmanes, per la Festa Major, vaig donar un tomb per les diverses exposicions que, com cada any, es poden visitar a diferents locals de Santa Coloma. A Cal Nialet hi havia una exposició de fotografies en commemoració dels 30 anys del Centre Excursionista Queralt, unes escultures de fusta del Tomeu Montagut i la col·lecció “Petja. Memòria de la terra” de Míriam Rialp. Com a presentació de les 16 peces que formen aquesta col·lecció, la Míriam hi va posar el que podeu veure en aquesta fotografia:

Vaig relacionar aquesta frase, no sé si encertadament, amb els efectes socials dels que parlava abans. Alguna cosa estem fent malament si els nostres joves tenen aquesta percepció; i no crec que sigui una particularitat de Santa Coloma, em temo que deu ser bastant generalitzat. Segurament el que cal fer és molt complexe, tot un repte que hauríem de plantejar-nos d'anar fent pas a pas: parlar del que passa està molt bé per ajudar a despertar-nos però no és suficient, després cal llevar-se i caminar.

“Sóc d'un lloc

on no hi vull tornar.

No per manca de bellesa,

sinó per falta

d'oportunitats”.

Alguna cosa hem de fer, Míriam!

PD: podeu seguir l'obra de la Míriam clicant aquí.

La vida de tant en tant et fa regals

Anem tan capficats amb les nostres preocupacions absurdes del dia a dia que no ens adonem que la vida cada dia ens fa regals. 

A principis del mes de juliol vaig concertar una cita amb una persona, i com que la memòria no és el meu fort m'ho vaig apuntar a l'agenda, tal com faig habitualment. La cita era per tres o quatre dies després, de manera que vaig buscar la data corresponent per anotar-ho i em vaig trobar amb una sorpresa: en aquell dia no hi havia cap anotació de reunió ni cap recordatori de feina, que és el que habitualment hi trobo, sinó que només hi havia escrita aquesta frase: “la vida de tant en tant et fa regals”.

No recordava quan l'havia escrit ni per quin motiu, i em va sorprendre. No crec que fos cap revelació ni cap senyal de ves a saber què. Simplement vaig pensar que era només una casualitat: segurament algun dia de feia temps devia haver llegit aquesta frase en algun lloc i la vaig apuntar a l'agenda a un dia qualsevol, i allà es va quedar. Vaig pensar que potser seria una bona idea aprofitar aquesta casualitat i des d'aquell moment i fins el dia i hora de la cita anar observant allò que la vida m'anava regalant. El cert és que en vaig trobar bastants de regals, molts dels quals no me n'hauria ni adonat si no fos pel fet que em vaig proposar pensar en ells i donar-los valor. Potser això va fer que la meva actitud durant els següents dies canviés i fos més positiva: veia més oportunitats que preocupacions.

Si repasso el dia d'ahir, per exemple, em trobo almenys amb tres regals que em va fer la vida. No calen grans regals per alegrar-nos el dia, només aquelles petites coses que ens fan feliços. Potser a partir d'ara, de tant en tant, a l'agenda hi escriure aquesta frase: la vida de tant en tant et fa regals. I quan me la trobi pensaré que l'actitud i la forma d'encarar les situacions a la vida ens les fa percebre d'una determinada manera, i que fer-ho en positiu ens fa veure les oportunitats, i que si ens hi fixem ens adonarem que cada dia la vida ens fa regals. Valorar-los i estar-ne agraïts depèn de cadascú.

Els polítics van i venen però els banquers es queden

Llegint a La Contra del divendres 27 de juliol l'entrevista a Andrew Wylie (enllaç aquí), he trobat gairebé al final de tot aquesta afirmació: “Els polítics van i venen però els banquers es queden”. El primer que he pensat és que aquí hi ha molts polítics que han vingut però per quedar-s'hi, sempre hi han sigut i sembla que hi hagin de ser per sempre. Però deixant els polítics de banda, no és una frase d'un qualsevol dita perquè queda bé; ho diu un que sap del que parla i que ha fet negocis per tot el món amb persones poderoses. I m'ha fet pensar en una part del discurs de José Mújica que vaig enllaçar fa alguns dies (veure'l aquí) quan deia que hem passat de l'economia de mercat a la societat de mercat. I jo afegiria que si observem alguns comportaments individuals correm el risc de passar a les persones de mercat.

Potser ha passat que hem permès que les grans decisions no depenguin de nosaltres, que les hem deixat en mans de qui ni controlem ni possiblement sapiguem qui són. Ens hem acomodat tant que confiem que el sistema ens ho resolgui tot, i això comporta de retruc que també decideixi per nosaltres. No controlem el sistema, el sistema ens controla a nosaltres, i ens limitem a consumir productes i serveis i a exigir pel que paguem.


Però potser també convindria que no ens hi capfiquéssim massa: ens queden les petites decisions, i aquestes també poden canviar el món. Què faig cada dia? On vaig cada dia? Amb qui parlo cada dia? Què dic cada dia? Què llegeixo cada dia? On compro i què compro cada dia? I perquè faig això i així i no d'una altra forma? ... Totes aquestes preguntes ens duran a petites decisions que no depenen de ningú més que d'un mateix. Si penso puc decidir, però si no ho faig algú altre ha decidit per mi. És per això que estic convençut que som el que pensem.

Com diu el Jorge Wagensberg "canviar de respostes és evolució, canviar de preguntes és revolució". És molt important preguntar-se el perquè de les coses, no em refereixo als grans dubtes transcendentals de la humanitat, em refereixo als perquès de les coses més quotidianes. Qüestionant-me a mi mateix i cadascuna de les petites decisions que prenc cada dia puc fer que moltes coses canviïn. I si em pregunto el que abans mai m'havia preguntat estic començant una petita revolució.
No sé si és el moment de que uns pocs prenguin unes grans decisions, el que si sé és que probablement és el moment que molts prenguem moltes petites decisions.

El discurs

Fa alguns dies el meu amic Joan em va fer arribar aquest vídeo del discurs que va fer el president d’Uruguay a la cimera de Rio del passat mes de juny. Potser ja l’heu vist perquè ha circulat bastant per la xarxa, però l’afegeixo al final de l’escrit perquè he pensat que val la pena posar-lo.

No parla explícitament d’emissions de CO₂ ni de canvi climàtic, ni del PIB ni de deutes ni dèficits, ni d’hipoteques ni de tipus d’interès, ni de borsa ni d’empreses. En realitat parla de persones i de pobles, i de com aquests conceptes que explícitament no anomena ens afecten personalment i col·lectiva. Potser aquest és el problema: ens hem acostumat durant anys i anys a parlar tant de conceptes econòmics i polítics que ens hem oblidat de les persones, quan la realitat hauria de ser que si no són per servir a les persones i als pobles no tenen cap utilitat. En parlem com si fossin més importants que les persones o com si hi tinguessin poc o res a veure.

Algunes de les preguntes que planteja en el seu discurs em semblen prou interessants com per reflexionar-hi i les deixo aquí:
-          Què li passaria al planeta si els hindús tinguessin la mateixa proporció de cotxes per família que tenen els alemanys?
-          Té el planeta els recursos materials per fer possible que set o vuit mil milions de persones puguin tenir el mateix grau de consum i malbaratament que tenim a la societat occidental?
-          Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?
-          És possible parlar de solidaritat i que estem tots junts en una societat basada en la competència despietada?
-          Hem de revisar la nostra forma de viure?

I també em semblen molt interessants algunes reflexions:

-          Venim a la vida a intentar ser feliços, perquès és curta i se'ns en va.
-          Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.
-          Cal fabricar coses que durin poc perquè s'ha de vendre molt.
-          No és pobre qui té poc sinó qui necessita molt.
-          El desenvolupament no pot ser contra la felicitat.

Aquest es el discurs:

Si tens preguntes o reflexions, aquí sota on hi diu comentaris pots dir-hi la teva.

Les coses que ens fan feliços

“Les persones més felices no són les que tenen el millor de qualsevol cosa, són les que de qualsevol cosa en fan el millor”.

Aquesta frase que volta per les xarxes socials i que ha compartit avui mateix la Marta m'ha motivat a escriure sobre les coses que ens fan feliços i les que no.

A vegades pensem que els bens materials (entre ells els diners) ens fan feliços quan en realitat només són un mitjà per aconseguir-ho. Treballar pels bens materials que ens permetin aconseguir allò que realment ens fa feliç és correcte; el problema arriba quan confonem el mitjà amb l'objectiu i ens creiem que en realitat són ells els que ens fan feliços. En aquest moment podem deixar de lluitar per l'objectiu (la felicitat) i passar a lluitar pel mitjà (els bens materials) i llavors estem perduts.

Els bens materials no són la felicitat, poden ser un mitjà per aconseguir-la, però si ens confonem ens poden provocar l'efecte contrari perquè no són gratis, cal pagar un peatge per aconseguir-los. I si el que hem de pagar va en detriment de la nostra felicitat ja estem venuts.

Per això pren tot el sentit la frase de l'inici. No cal que tinguem el millor de qualsevol cosa per ser feliços perquè tenir-ho tot no és el que ens fa feliços. Aprendre a treure-li el millor de cada cosa que tenim és el que ens farà feliç.

O no és cert que les persones felices són les que poden treure el millor de cada cosa?

Encara no som humans

Encara no hem evolucionat prou com per considerar-nos del tot humans.

Si això és cert, i també ho és que el món està en mans d'una minoria, vol dir que el destí del planeta està en mans d'uns quants que encara no són humans. El que tenim entre mans, la vida al planeta, és prou important com per posar-nos tots a pensar-hi i treballar-hi i no deixar-ho en mans d'uns quants insuficientment evolucionats.

Encara no som humans. Així de contundent és el títol del llibre que van publicar el 2002 els antropòlegs Eudald Carbonell i Robert Sala.

Algunes de les coses que expliquen en el llibre són realment difícils de pair: per exemple la possibilitat que la igualtat entre homes i dones es produeixi quan aquestes no hagin de tenir fills per perpetuar l'espècie i es pugui fer fora del ventre matern, al laboratori. O que la forma de millorar com espècie pot ser la modificació genètica.

La naturalesa humana és com és i ha anat evolucionant durant milions d'anys. Som com som i la genètica, la cultura i els instints ens fan actuar com actuem, és veritat, però mai abans en la història de la humanitat havíem disposat d'una tecnologia i d'uns coneixements globals com els que tenim ara. En el llibre s'explica com els interessos tribals, les lluites fratricides, les normes religioses o la manca de solidaritat entre comunitats prevalen encara massa al nostre món i impedeixen una organització més racional. Segons els propis autors encara és massa patent allò que tenim de primats. El que ens farà humans definitivament és la socialització de la tècnica, posar a l'abast de tothom la ciència, la tecnologia i el coneixement. Ja en el seu anterior llibre, Planeta humà, els mateixos autors afirmen que “la tècnica ens pot ajudar a fer un futur diferent si la socialitzem i la posem al servei del nou humanisme, el que ens ha de fer humans de forma objectiva”.

Jo penso que som una espècie que, com totes, porta milions d'anys lluitant per la seva supervivència, que no és poc, però hem d'arribar a un punt on hi hagi alguna cosa més que la necessitat de sobreviure. Potser és que estem en un moment on conflueixen l'evolució de milions d'anys i els avenços tecnològics d'uns pocs segles, i hem de trobar el camí comú que ens faci ser més humans.

Encara no som humans. Eudald Carbonell i Robert Sala. Edicions 62.

Planeta humà. Eudald Carbonell i Robert Sala. Ed. Empúries butxaca.

Ser simple (o senzill?)

Sembla mentida que a vegades les coses més simples (o senzilles?) siguin tan difícils d'aconseguir. Ens compliquem la vida de mala manera, la majoria de vegades sense necessitat, potser per por, potser per ambició innecessària, o ves a saber perquè.

Hi ha alguns principis i valors molt simples que majoritàriament hi estaríem d'acord i que sembla que tothom hauria de seguir o almenys tenir en compte, i en canvi no és així:

Sabem que tenir diners facilita les coses però també sabem que les pot complicar, i que a partir d'una certa quantitat ja no repercuteix en més benestar sinó al contrari, ens pot portar mals de cap. I en canvi, com actuem?

Sabem que tenim moltes coses que en realitat no necessitem, que consumim molt més del que ens cal, i que si només tinguéssim el mínim que realment necessitem tot seria més senzill. I en canvi, com actuem?

Sabem que si cuidem del nostre entorn, material i relacions humanes, tot és més fàcil i agradable. I en canvi, com actuem?

Ja fa anys que han sorgit moviments que advoquen per una forma de vida més simple, per exemple la simplicitat voluntària, els moviments slow o la simplicitat radical, entre altres.

Jo em pregunto: perquè cal que això tan simple (o senzill?) i bàsic ens ho recordin?

Si sabem que és així, perquè actuem d'una altra forma?

O és que en realitat no és així?

Un altre ou és possible

Doncs sí, les meves gallines fa uns quants dies ja van pondre el primer ou. 

És aquest ... 

i aquestes són les reines del galliner ....

És un ou que no porta cap número, a diferència dels que comprem als supermercats que porten imprès un reguitzell de números i lletres que comencen sempre per 0, 1, 2 o 3. Si vols saber més sobre el significat dels números que porten marcats els ous, clica aquí (és un bloc que està força bé on hi pots trobar també altres temes interessants). Però és molt fàcil d'entendre, el significat del primer número és aquest:

Em sembla que amb aquesta imatge no calen gaires explicacions respecte a com viuen les gallines, com les alimenten i com les tracten en cada cas. 

Nosaltres ara a casa mengem ous dels quals no ens importa els números, ni la mida, ni la data de caducitat. Ja no els comptem per dotzenes ni els valorem amb euros. Els comptem d'un en un i els valorem per com els recollim cada dia i per la forma com cuidem les gallines. Sabem d'on venen i qui els fa, i també sabem que a vegades el més important de les coses és aquella part no material que tenen, allò que no es pot veure ni tocar. I també sabem que gairebé tot el que fem és insignificant però és molt important que ho fem.

Agafa l'escombra i balla

Si el destí existeix

no esperis que vingui,

surt a buscar-lo!

Si trenques amb la rutina, dius prou i t'aixeques, pots transformar una escombra en una guitarra i una cullera de fusta en un micròfon. Llavors l'energia apareix i t'adones que per fer coses extraordinàries només cal pensar coses extraordinàries i tenir un coratge extraordinari per fer-les, però no cal ser una persona extraordinària, la gent normal també ho podem fer.
Entre la idea i l'acció hi ha un pas que sovint és molt difícil de fer, perquè es una pas mental i cal tenir coratge. Diego Pastor va tenir una idea, la va sembrar i la va impulsar, i aquests avis d'Alcañiz van fer un pas endavant.

Desperta. Obre els ulls. Aixeca't. Camina. Corre. Salta. Riu. Balla. Canta. Estima. Imagina. Arrisca. Viu. Tot això s'encomana i ja no pots parar.
Diu Paulo Coelho: "Si penses que l'aventura és perillosa, prova la rutina. És mortal". I és veritat, a vegades fer un pas endavant i saltar és arriscat però quedar-se quiet ho és molt més. Passa que quedar-se quiet és en general més còmode i per això cal felicitar a aquells que són capaços, com els avis d'Alcañiz, de fer un pas endavant i dir: som-hi! I els demés almenys hem d'aplaudir-los i dir: sí senyor!

Ells ja ho han fet. Molts altres també ho han fet.
I tú, què esperes? Vinga, endavant, agafa l'escombra i balla.

Fascinant. Impressionant. Increïble.

És fascinant que músics com Bach, Grieg, Mendelssohn o Holst composin unes peces musicals com les que es van escoltar ahir a la nit al concert a Sant Magí de la Brufaganya.
Què hi deu passar al cap d'aquests compositors quan imaginen aquesta música? Com poden "inventar" aquestes peces que després interpretaran tants instruments simultàniament? Com és possible que en silenci imaginin melodies tan complexes que sortiran de desenes d'instruments a la vegada? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que puguin imaginar coses així?

És impressionant que joves músics com els de la Orquestra de Cambra CATmerata interpretin peces com les que es van escoltar en aquell concert. Quant esforç i quanta dedicació cal per sincronitzar dotze violins, tres violes i un contrabaix d'aquella manera? Com és possible que aquests joves interpretin amb tanta tècnica i passió? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que es puguin apassionar així?

És increïble que una eina formada per fusta i corda pugui fer uns sons tan melòdics com els que fan els instruments de corda.
Quants anys de perfeccionament dels instruments? Quantes hores i hores de pensar i pensar com es pot aconseguir un millor so? Com és possible que persones fabriquin aquests instruments tan precisos? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que es puguin inventar coses així?

Si les persones som capaces de fer coses com imaginar i interpretar música com aquesta, o inventar instruments com aquests, hem de ser capaços també de construir un altre món. No pot ser tan difícil.
Igual que hi ha persones que imaginen la música des del silenci també hi pot haver algú que imagini un altre món des d'aquest.
Igual que hi ha algú que inventa instruments musicals com aquests també hi pot haver algú que inventi les eines per fer un altre món diferent d'aquest.
Igual que hi ha algú que interpreta amb passió la música amb aquests instruments també hi pot haver algú que s'apassioni per fer un altre món diferent d'aquest. 

No hi veig cap raó per la qual no pugui ser així, i estic convençut que el canvi acabarà passant.

Per cert, un excel·lent per l' "Associació d'Amics de Sant Magí de la Brufaganya i el seu entorn" per la feina feta.

El pescador i el negociant

Fa algunes setmanes la Shan Ding va compartir un conte que fa pensar en el perquè d'algunes coses que passen en aquest món, de com els actes més senzills ens poden fer feliços sense necessitat de complicar-nos la vida. Si penséssim més en el que fem, el perquè i el que en traiem, potser tindríem una vida més senzilla i amb més sentit.

Més o menys diu així:

En un petit poble a la vora d'una platja de sorra fina hi vivia un pescador, en una caseta senzilla i acollidora. Cada matí sortia a pescar per menjar, feia la migdiada després de dinar  i gaudia de la seva família. Vivia tranquil i feliç.
Un dia se li va apropar un home vestit de forma elegant i li va dir:
- Bon dia, fa dies que l'observo i m'he adonat que cada dia pesca durant una hora.
El pescador li respongué:
- Sí senyor, així és.
- Però si vostè pesqués tot el matí podríeu pescar més i vendre-ho.
- I perquè ho he de fer?
- Perquè guanyaríeu més diners i podríeu comprar millor material i més barques per pescar més.
- I perquè ho he de fer?
- Jo us podria ajudar a trobar clients en mercats més llunyans, mercats internacionals, crearíeu una gran empresa multinacional, podríeu fer conserves, tindríeu més beneficis, seríeu més ric, podríeu viatjar on volguéssiu, anar als hotels més luxosos i menjar als millors restaurants.
- Però perquè ho he de fer?
- Podríeu ser un gran home de negocis, tenir influència, reconegut arreu, potser seríeu famós, podríeu invertir en grans negocis.
- D'acord, però i tot plegat per a què?
- Perquè arribaria un moment que tindríeu un imperi i finalment podríeu gaudir de la resta de la vostra vida, us podríeu comprar una casa vora una platja de sorra fina, fer una migdiada acompanyat per la marinada i gaudir de la família.
- Ah ja ho entenc, tot plegat era per això!!!!


L'ambició sense sentit no et farà ser més feliç, i de res serveix tenir-ho tot si no se saben valorar les petites coses del dia a dia.
La felicitat està en saber valorar el que la vida et regala cada dia.


Gràcies Shan

A vegades ens en sortim

Els temps estan canviant, les incerteses ens creen dubtes, moltes de les notícies que ens arriben són inquietants, i hi ha qui pensa que no ens en sortirem. Però de sobte, en algun moment, en algun lloc, passa alguna cosa. Els Manel ho expressen molt bé: “A vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic tot fent evident que per un moment ens en sortim”.

Dissabte passat a la presentació de Santa Coloma en transició vam viure un moment d'aquests. La Laia, la Mònica i la Núria, una bona representació dels alumnes i professorat de l'institut i molta gent de Santa Coloma vam viure un moment d'aquests que fan pensar que ens en sortim. Una imatge d'aquest moment la pots veure clicant aquí.

 

I aquest és el símbol del moment, que la Laia, la Mònica i la Núria s'han inventat per fer-nos adonar que estem en transició.

t_tt Els tres dits són les tres tes: The Transition Towns.

I aquestes són la Mònica, la Laia i la Núria amb el seu símbol.

Si és veritat que som el que pensem, i jo ho crec fermament, ara que els nostres pensaments són positius ho hem d'aprofitar per fer-nos més forts. Els temps estan canviant; sabrem estar a l'alçada?
Des de Santa Coloma en transició hi posarem tot el que puguem i sapiguem per a que tot això doni fruits. És un repte, ara comença la feina, però no n'hem de tenir cap dubte: entre tots farem el canvi que necessitem.

Definitivament, a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Aquí els Manel ho diuen amb molt més art: clica aquí per veure el video de la cançó

Una dona abraçada a un arbre

Vaig anar al teatre a veure “El tipo de la tumba de al lado”, obra basada en la novel·la del mateix títol de l'autora sueca Katarina Mazetti. Els protagonistes són la Laura, una bibliotecària de 37 anys, vídua, de ciutat, i el Pablo, un pagès i ramader de 40 anys, solter, que viu al poble. Tots dos viuen sols i les seves vides es creuen perquè es troben al cementiri on la tomba del difunt marit d'ella i la tomba de la difunta mare d'ell estan de costat.

En un moment determinat de l'obra el Pablo explica que era molt jove quan el seu pare va morir, que la seva mare li deia que deixés els camps i la granja, que ho vengués tot i se n'anés a estudiar o a treballar a la ciutat. Un dia de bon matí quan es va llevar, al sortir de casa, el Pablo va veure la seva mare abraçada a un arbre que hi havia a uns metres de la casa on vivien. Llavors se li van esvair dubtes i incerteses, i va decidir que es quedava, que aquell era el seu lloc. I allí continua.

La imatge d'una dona abraçada a un arbre m'ha fet recordar una escultura del Tomeu Montagut, la que veieu a la fotografia de sota. Segons em va explicar el Tomeu la va fer aprofitant dues branques de dos arbres o arbusts, diferents, que havien crescut junts. Dues branques tan arrapades l'una a l'altra que fins i tot, després de morts els arbres, continuen juntes. I encara semblen expressar-se com si fossin vives.

Au... anem

Escultura de Tomeu Montagut (2005)

La imatge d'una dona abraçada a un arbre també em recorda a la meva amiga Rosa, persona arrelada a la seva terra, al seu petit poble, que el defensa i pel qual lluita incansablement, i de quina manera. Sempre somrient, sempre amb els ànims pels núvols.

Les circumstàncies de la vida ens fan anar d'aquí cap allà però hi ha arrels que donen sentit a les coses, i en aquells moments en que un es pregunta a sí mateix “però jo què hi faig aquí?”, és fàcil respondre si les arrels són profundes: no importa què hi faig, és el meu lloc.

Com la mare del Pablo, tots hem d'abraçar un arbre, simbòlic si voleu, que ens doni sentit. Aguantar aquí. Arriscar aquí. Lluitar aquí. Sembrar aquí per collir aquí. Tal com li va passar al Pablo, en determinats moments de la vida les emocions són les que et fan prendre les decisions, segur que de forma encertada.

Gandhi: aquest és el camí

Fa aproximadament uns tres mesos que vaig començar a escriure aquest blog. M'ha sorprès molt el nombre de visites i encara més la resposta que he rebut per part de molts de vosaltres, ja sigui escrivint comentaris als escrits o bé adreçats directament a mi per correu electrònic o en persona. Us estic molt agraït. I encara més als que heu volgut compartir-ho escrivint o col·laborant en algun dels escrits. Gràcies Dani, gràcies Dolors, gràcies Pili.

La setmana passada algú de vosaltres, de forma anònima, va deixar a l'apartat de frases del blog un comentari amb les següents paraules de Gandhi:

“Cuida els teus pensaments perquè es convertiran en paraules.

Cuida les teves paraules perquè es convertiran en actes.

Cuida els teus actes perquè es convertiran en costums.

Cuida els teus costums perquè forjaran el teu caràcter.

Cuida el teu caràcter perquè formarà el teu destí.

I el teu destí serà la teva vida.”

Ja us podeu imaginar que per a un blog que es diu somloquepensem aquestes paraules de Gandhi són el camí a seguir. Crec que el que penso avui influirà en el que seré demà, i crec encara més que el que un poble pensa avui determinarà el que serà demà. Aquells que tinguin una visió del que volen ser en el futur podran buscar els camins per arribar-hi, i als altres no els quedarà cap més remei que reaccionar sobre la marxa als obstacles que es vagin trobant. Accions o reaccions.

Retornant al que escrivia a l'inici: aquí teniu un espai per pensar, llegir, escriure i compartir. Si penses que tens alguna cosa a dir, no ho dubtis, escriu-ho, utilitza aquest blog; encantat que ho facis.

Ara només em queda una cosa per dir, gràcies i a seguir el camí.