Yo soy

En un escrit de fa algunes setmanes, les coses que ens fan feliços, algú de forma anònima va escriure en un comentari aquest proverbi hindú: “Només posseeixes allò que no pots perdre en un naufragi”. Em va fer pensar en la diferència entre el tenir i el ser, i com a vegades ens confonem i no ens adonem del que realment és important. Crec que a tothom li arriba el moment en que s'adona que el que el fa feliç és el que és i no el que té; potser per això en un naufragi podem perdre tot el que tenim (allò material) però no el que som (allò no material).

I em va fer pensar també en una cançó que m'agrada molt que es diu “Yo soy” de la “troba kung-fú”, que diu:

yo soy aquellos con los que ando

aquellos que aguantan el peso de mis temores

mis dolores, mis ansias, mis miedos

yo soy mis vivos

yo soy mis muertos

yo soy aquello que he andado

yo soy aquello que he amado

si me preguntas qué tengo te diré que todo es prestado

no tengo nada, solo soy

y yo soy solo como estoy

si estoy amando soy rico

y si no pobre yo voy

Jo també vull ser una mica així!

Aquí la pots escoltar:

Agafa l'escombra i balla

Si el destí existeix

no esperis que vingui,

surt a buscar-lo!

Si trenques amb la rutina, dius prou i t'aixeques, pots transformar una escombra en una guitarra i una cullera de fusta en un micròfon. Llavors l'energia apareix i t'adones que per fer coses extraordinàries només cal pensar coses extraordinàries i tenir un coratge extraordinari per fer-les, però no cal ser una persona extraordinària, la gent normal també ho podem fer.
Entre la idea i l'acció hi ha un pas que sovint és molt difícil de fer, perquè es una pas mental i cal tenir coratge. Diego Pastor va tenir una idea, la va sembrar i la va impulsar, i aquests avis d'Alcañiz van fer un pas endavant.

Desperta. Obre els ulls. Aixeca't. Camina. Corre. Salta. Riu. Balla. Canta. Estima. Imagina. Arrisca. Viu. Tot això s'encomana i ja no pots parar.
Diu Paulo Coelho: "Si penses que l'aventura és perillosa, prova la rutina. És mortal". I és veritat, a vegades fer un pas endavant i saltar és arriscat però quedar-se quiet ho és molt més. Passa que quedar-se quiet és en general més còmode i per això cal felicitar a aquells que són capaços, com els avis d'Alcañiz, de fer un pas endavant i dir: som-hi! I els demés almenys hem d'aplaudir-los i dir: sí senyor!

Ells ja ho han fet. Molts altres també ho han fet.
I tú, què esperes? Vinga, endavant, agafa l'escombra i balla.

Fascinant. Impressionant. Increïble.

És fascinant que músics com Bach, Grieg, Mendelssohn o Holst composin unes peces musicals com les que es van escoltar ahir a la nit al concert a Sant Magí de la Brufaganya.
Què hi deu passar al cap d'aquests compositors quan imaginen aquesta música? Com poden "inventar" aquestes peces que després interpretaran tants instruments simultàniament? Com és possible que en silenci imaginin melodies tan complexes que sortiran de desenes d'instruments a la vegada? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que puguin imaginar coses així?

És impressionant que joves músics com els de la Orquestra de Cambra CATmerata interpretin peces com les que es van escoltar en aquell concert. Quant esforç i quanta dedicació cal per sincronitzar dotze violins, tres violes i un contrabaix d'aquella manera? Com és possible que aquests joves interpretin amb tanta tècnica i passió? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que es puguin apassionar així?

És increïble que una eina formada per fusta i corda pugui fer uns sons tan melòdics com els que fan els instruments de corda.
Quants anys de perfeccionament dels instruments? Quantes hores i hores de pensar i pensar com es pot aconseguir un millor so? Com és possible que persones fabriquin aquests instruments tan precisos? Què hi deu haver dins el cervell de les persones que fa que es puguin inventar coses així?

Si les persones som capaces de fer coses com imaginar i interpretar música com aquesta, o inventar instruments com aquests, hem de ser capaços també de construir un altre món. No pot ser tan difícil.
Igual que hi ha persones que imaginen la música des del silenci també hi pot haver algú que imagini un altre món des d'aquest.
Igual que hi ha algú que inventa instruments musicals com aquests també hi pot haver algú que inventi les eines per fer un altre món diferent d'aquest.
Igual que hi ha algú que interpreta amb passió la música amb aquests instruments també hi pot haver algú que s'apassioni per fer un altre món diferent d'aquest. 

No hi veig cap raó per la qual no pugui ser així, i estic convençut que el canvi acabarà passant.

Per cert, un excel·lent per l' "Associació d'Amics de Sant Magí de la Brufaganya i el seu entorn" per la feina feta.

A vegades ens en sortim

Els temps estan canviant, les incerteses ens creen dubtes, moltes de les notícies que ens arriben són inquietants, i hi ha qui pensa que no ens en sortirem. Però de sobte, en algun moment, en algun lloc, passa alguna cosa. Els Manel ho expressen molt bé: “A vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic tot fent evident que per un moment ens en sortim”.

Dissabte passat a la presentació de Santa Coloma en transició vam viure un moment d'aquests. La Laia, la Mònica i la Núria, una bona representació dels alumnes i professorat de l'institut i molta gent de Santa Coloma vam viure un moment d'aquests que fan pensar que ens en sortim. Una imatge d'aquest moment la pots veure clicant aquí.

 

I aquest és el símbol del moment, que la Laia, la Mònica i la Núria s'han inventat per fer-nos adonar que estem en transició.

t_tt Els tres dits són les tres tes: The Transition Towns.

I aquestes són la Mònica, la Laia i la Núria amb el seu símbol.

Si és veritat que som el que pensem, i jo ho crec fermament, ara que els nostres pensaments són positius ho hem d'aprofitar per fer-nos més forts. Els temps estan canviant; sabrem estar a l'alçada?
Des de Santa Coloma en transició hi posarem tot el que puguem i sapiguem per a que tot això doni fruits. És un repte, ara comença la feina, però no n'hem de tenir cap dubte: entre tots farem el canvi que necessitem.

Definitivament, a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Aquí els Manel ho diuen amb molt més art: clica aquí per veure el video de la cançó

I have a dream

“Si sabés que el món s'acaba demà, jo, avui encara plantaria un arbre”, paraules de Martin Luther King. Si tots actuéssim amb aquesta actitud i generositat el món seria diferent. Però no ho fem.

Tal dia com avui, un quatre d'abril de l'any 1968 van assassinar-lo a Memphis. Tenia un somni i va lluitar per ell fins que el van pelar. Tots tenim somnis, tots tenim dret a poder lluitar per aconseguir-los i tots tenim el deure de no renunciar-hi, perquè si renunciem als nostres somnis no els deixarem enrere, se'ns quedaran a dins.

Qui pot lluitar pel teu somni millor que tu? Ningú. Hi ha moments de la vida que un sent el què ha de fer, i ho fa. Hi ha altres moments que un se n'adona que va fer el que havia de fer. I va fer bé.
Tenia un somni i va lluitar per ell fins que el van pelar. Somnis “in the name of love”, tal com diuen els U2 a la cançó "Pride", homenatge a Martin Luther King:

“Early morning, April 4 shot rings out in the Memphis sky.
Free at last, they took your life, they could not take your pride.
In the name of love. What more in the name of love”

"La matinada del 4 d'Abril un tret va ressonar al cel de Memphis.
Per fi lliure. Es van endur la teva vida, però no van poder amb el teu l'orgull.
En nom de l'amor. Què més en nom de l'amor"

Diria que val la pena escoltar-ho

Versió en directe, clica aquí
Versió que té un no sé què especial, clica aquí


“Si sabés que el món s'acaba demà, jo, avui encara plantaria un arbre”.

In the name of love, perquè no tenim aquesta actitud?

I still haven't found what I'm looking for (U2)

Fa uns dies el Cisco em va fer adonar que avui dia 9 de març del 2012 fa exactament 25 anys de l'edició del disc "The Joshua tree" dels U2, probablement un dels millors discs de rock and roll de la història. D'entre les cançons del disc n'hi ha més d'una de bona bona bona, però avui la que m'ha vingut a la memòria és “I still haven't found what I'm looking for”.

 
“He escalat les muntanyes més altes
he corregut a través dels camps
he pujat muralles
però encara no he trobat el que estic buscant”




Jo tampoc he trobat encara el que busco i probablement no ho trobaré; però mai deixaré de buscar! 
Jo tampoc he arribat encara on he d'anar, i probablement mai hi arribaré; però mai deixaré de caminar!

Llavors vaig recordar un tros d'una poesia de Walt Whitman del llibre “Fulles d'herba”:
“Aquest matí abans de l'alba he pujat una muntanya i he vist el cel immens.
I li he preguntat al meu esperit: quan hàgim aconseguit tots aquests mons, i el plaer i el coneixement que hi ha en cada cosa, estarem satisfets del tot?
I el meu esperit ha dit: No, llavors aixecarem l'ànim per continuar més enllà”.

La vida no consisteix en trobar, consisteix en buscar. En lluitar a cada moment per anar més enllà, i quan hi arribem tornar a començar.
Quina gran sort, I still haven't found what I'm looking for.


..................Escolta escolta. Aquí en directe a Milà....................