La Marta creu en un món millor

La Marta creu en un món millor, té somnis i no deixa que els pensaments negatius l'afectin. De tant en tant comparteix les seves vivències en el seu blog vivint una utopia, les seves il.lustracions en aquesta pàgina de facebook, i es presenta a sí mateixa en aquest video. És dissenyadora i il.lustradora, i ha estat l'autora de la portada del número 400 de la revista La Segarra; aquesta:

Portada de La Segarra número 400. Desembre 2012

Ha acompanyat la portada amb un escrit explicatiu que m'ha agradat molt i que transcric, amb els seu permís, a continuació:

"Quan em vaig plantejar fer el disseny de la portada de La Segarra núm 400 vaig pensar que havia de reflexar alguna cosa que ens costa de recordar de l'època que estem vivint actualment. No parem de sentir crisi, que les coses aniran a pitjor... En definitiva, no parem de sentir que gairebé tot és una merda. Jo no volia que la tapa de La Segarra fos el reflex d'aquest punt negre que sembla gegant, volia que fos un punt de llum, d'esperança. I potser que algú quan la veiés sentís inspiració per veure coses d'una altra manera.
Potser toco poc de peus a terra i no veig la mateixa realitat, però jo no penso deixar de somiar i de lluitar pels meus somnis perquè algú em digui que estem en crisi, que no hi ha feina... Que no hi ha feina? S'ha d'aixecar tot un PLANETA (ja no parlo de país), que no pot continuar vivint d'aquesta manera! Estem explotant altres persones per tenir coses i ens exploten a nosaltres per tenir coses... Coses?
Un savi va dir: "Els objectes van ser creats per fer-los servir; les persones van ser creades per ser estimades"; el món va molt malament perquè es fan servir les persones i s'estimen els objectes.
Potser és moment de valorar-nos a nosaltres com a persones, i no com a gent que posseïm les coses... Potser és el moment de tornar a ser humans, de portar-nos més pel cor, que pels diners... Que els calers no són la felicitat! Que només són una forma d'esclavitzar-nos...
La portada de La Segarra pot ser el dibuix amb una noia despullada que surt d'una flor, Santa Coloma de Queralt al fons i un sol amb un 400. O pot ser un missatge que va molt més enllà del que es pot veure, potser és llum, potser és energia, potser són ganes de lluitar. Per mi, és el món que vull veure... Un poble que planta bones llavors, i que fa bona collita!
Que tingueu un bon any nou, i no deixeu que destrueixin els vostres somnis, perquè són vostres... I deixeu de pensar que els diners són el que ens permet ser feliços. Les persones del nostre entorn són la nostra felicitat, les que fan que els dies valguin la pena... No deixeu de somriure, no deixeu que les llavors que esteu plantant creguin que aquest món és una merda, i ensenyeu-els-hi que pot ser una meravella! Perquè ho és. A mi quasi cada dia el món em dóna una raó per creure que serà el món que imagino, un món sense fronteres i amb llibertat de poder ser.
SOM LES LLAVORS D'UN POBLE, D'UN PLANETA, TOTES DIFERENTS, I COM LA NATURA, PODEM VIURE EN HARMONIA.


Marta MIES

Comer sin cerrar la boca

Quan el Gustavo Duch escriu històries com Comer sin cerrar la boca ho fa perquè, tal com diu ell mateix, explicar és una altra forma de caminar. Sap del que parla perquè fa anys que és un expert en temes de sobirania alimentària, i els seus escrits i pensaments els podeu trobar a la seva web: Palabre-ando. Tindrem la sort que el proper dissabte 20 d'Octubre a dos quarts de set, organitzat per Santa Coloma en transició, farà una xerrada a la sala gran del castell titulada "Què ens amaga el que mengem". És una gran oportunitat per aprendre de qui en sap i descobrir que hi ha moltes coses del que mengem que no sabem i hauríem de saber.
Decidir el que un menja o deixa de menjar té implicacions directes en un mateix, però també va més enllà de les conseqüències purament nutritives. Llegint el següent text del Gustavo crec que ho veureu molt clar:

COMER SIN CERRAR LA BOCA. Recetas para una alimentación desobediente

La perca del Nilo, a veces vendida como mero, llega desde el lago Victoria, en el centro de África. Brasil ya es el máximo exportador de pollos; al igual que Chile lo es en el negocio de criar, engordar y repartir salmones por el mundo. Los pepinos de España viajan a Holanda en invierno; en verano hacen la ruta en sentido contrario. Los espárragos de Navarra, sólo se envasan en Navarra una vez aterrizan del Perú o la China. El panga que dan de comer en las escuelas viajó desde Vietnam y el atún enlatado proviene de El Salvador o se le roba a los mares de Somalia.

Los pollos para que engorden rápido no pueden ver el Sol, no salen de sus jaulas. Las gallinas ponedoras para que pongan más huevos padecen de exceso lumínico, y apenas pueden dormir. Los cerdos están tan asardinados que cuando uno estornuda todos se contagian de gripe. A las vacas vegetarianas –durante una temporada loca- se les alimentó con restos de vaca. Ahora se investiga como engordar peces carnívoros con una dieta rica en soja. La soja también alimenta a los coches (agrocombustibles) y con sus desperdicios aún se consiguen raciones de pienso para los cerdos.

Si fuera mentira nos parecería exagerado. Pero así es la alimentación del siglo XXI. Un rarísimo sistema contranatura en manos de muy pocas transnacionales, que ganan dinero a base de arruinar la pequeña agricultura tradicional, de ensuciar y contaminar el planeta, y como vemos –susto tras susto- poniendo en jaque la salud de la población consumidora. Vacas locas, dioxinas, gripes, ecolis… Todas estas enfermedades guardan el mismo patrón: patologías graves de origen bien conocido: la codicia.

Pero hay una alternativa por descubrir y exigir: Una agricultura que garantiza salud para la población consumidora, una economía que sabe evitar el hambre del Sur y  la obesidad de los nortes, una tecnología sujeta voluntariamente a las leyes del medio ambiente, y finalmente un menú en nuestras mesas que es señal de la vuelta de la vida en el medio rural. Es la soberanía alimentaria.

Transformando un proverbio africano se explicaría así: «Mucha gente pequeña, en muchos lugares pequeños, cultivaran pequeños huertos,… que alimentarán al mundo»

Gaudir Conesa

Corrent o caminant. Competint o passejant. Així ens vam trobar uns pocs centenars de persones el diumenge amb la intenció de córrer o caminar pels paisatges de Conesa. Després de mesos sense una pluja digna de ser destacada, el dia abans de la caminada va i cauen més de 50 litres per metre quadrat, ben caiguts, de tal forma que semblava tot preparat per treure la pols dels pobres arbres assedegats, amarar els trossos eixuts, estovar els camins, netejar el cel, i deixar un paisatge fantàstic preparat per ser gaudit per tots nosaltres. Tot perfectament planificat per a què el diumenge al matí la pluja ja hagués passat i el poble de Conesa ens esperés amb un dia perfecte per fer la sortida: fresqueta i solet. Es pot demanar alguna cosa més? Sí, amics i companys. Doncs també hi eren.

Del poble de Conesa no cal explicar-ne gran cosa: s'ha de veure. Tan bonic i ben cuidat pels seus veïns que fa enveja sana; hi tornes una i altra vegada a passejar-hi, i quan ve algun amic o conegut foraster cal anar-hi obligatòriament una estona. És imprescindible portar-li a fer una visita. Els carrers, la plaça, les façanes, els balcons, les entrades de les cases, els arcs, l'escultura de la Dolors i ara, a més a més, a les afores hi han afegit art en plena natura, amb petits detalls que sorprenen com el que es veu en aquesta foto o altres que podeu veure aquí.

Art als afores de Conesa (foto: Frederic Vallbona)

Ah, se m'oblidava, la cursa molt bé. Com sempre, el tracte boníssim, i que bé ens ho vam passar corrent, a estones amb un senyor de Rocafort que als seus 69 anys a punt de fer es va atrevir, i va fer, la cursa de quinze quilòmetres. Jo, quan sigui més gran, també vull ser així.

El discurs

Fa alguns dies el meu amic Joan em va fer arribar aquest vídeo del discurs que va fer el president d’Uruguay a la cimera de Rio del passat mes de juny. Potser ja l’heu vist perquè ha circulat bastant per la xarxa, però l’afegeixo al final de l’escrit perquè he pensat que val la pena posar-lo.

No parla explícitament d’emissions de CO₂ ni de canvi climàtic, ni del PIB ni de deutes ni dèficits, ni d’hipoteques ni de tipus d’interès, ni de borsa ni d’empreses. En realitat parla de persones i de pobles, i de com aquests conceptes que explícitament no anomena ens afecten personalment i col·lectiva. Potser aquest és el problema: ens hem acostumat durant anys i anys a parlar tant de conceptes econòmics i polítics que ens hem oblidat de les persones, quan la realitat hauria de ser que si no són per servir a les persones i als pobles no tenen cap utilitat. En parlem com si fossin més importants que les persones o com si hi tinguessin poc o res a veure.

Algunes de les preguntes que planteja en el seu discurs em semblen prou interessants com per reflexionar-hi i les deixo aquí:
-          Què li passaria al planeta si els hindús tinguessin la mateixa proporció de cotxes per família que tenen els alemanys?
-          Té el planeta els recursos materials per fer possible que set o vuit mil milions de persones puguin tenir el mateix grau de consum i malbaratament que tenim a la societat occidental?
-          Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?
-          És possible parlar de solidaritat i que estem tots junts en una societat basada en la competència despietada?
-          Hem de revisar la nostra forma de viure?

I també em semblen molt interessants algunes reflexions:

-          Venim a la vida a intentar ser feliços, perquès és curta i se'ns en va.
-          Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.
-          Cal fabricar coses que durin poc perquè s'ha de vendre molt.
-          No és pobre qui té poc sinó qui necessita molt.
-          El desenvolupament no pot ser contra la felicitat.

Aquest es el discurs:

Si tens preguntes o reflexions, aquí sota on hi diu comentaris pots dir-hi la teva.

Treballar menys per viure millor?

“Treballar menys, cultivar el propi menjar, participar en la comunitat, tenir cura dels amics i familiars, no comprar productes que en realitat no necessitem, i concentrar-nos en el que ens fa sentir feliços i no en el que ens fa semblar millors”. Aquestes són algunes de les claus per a un món econòmicament més robust i amb menys emissions de carboni, segons el punt de vista de The New Economics Foundation¹, un centre d'estudis anglès que estudia propostes innovadores en els camps econòmic, ambiental i social.

Una de les conclusions, una mica sorprenent, dels seus estudis és que cal anar cap a jornades laborals molt més curtes que les actuals: els països d'economies més robustes (Dinamarca, Alemanya i Holanda) són aquells on el nombre d'hores treballades per setmana és més baix, si ho comparem amb Anglaterra o Estats Units que són els altres dos països dels quals ells parlen. Segons aquest centre d'estudis treballar més no els fa ser més rics sinó al contrari, són més pobres en temps, en cultura i econòmicament. Els seus càlculs diuen que s'hauria de tendir cap a una distribució del treball que donés com a resultat treballar 21 hores a la setmana, i d'aquesta manera es podrien resoldre problemes de tensions econòmiques, socials i ambientals.

Jo no tinc clar que la relació entre hores treballades i robustesa de l'economia sigui tan directa o tan evident; suposo que hi influeixen molts altres aspectes. Amb el que sí estic molt d'acord és amb el que afirma un dels col·laboradors d'aquest centre d'estudis, Tim Jackson (professor de la Universitat de Surrey): “Diners que no tens, per gastar en coses que no necessites, per crear impressions efímeres a gent que no t'importa”. A això ens ha portat la societat de consum. Una societat que ha fomentat durant molt de temps models de comportament basats en les aparences més que en les essències, portant-nos fins i tot a estar disposats a gastar el que no tenim. Aquesta estratègia ha demostrat ser no adequada per aconseguir un futur millor, i amb aquesta manera de fer hem anat a parar on som ara: grans avenços i grans expectatives, però també grans desajustos, grans injustícies i grans decepcions. Potser és el moment de corregir-ho i de buscar l'equilibri. No serà fàcil ni ràpid, però que hi hagi gent que hi pensi i que intenti veure les coses d'una altra forma és molt necessari.

L'informe complert està disponible també en castellà i es titula “21 horas. Por qué una semana laboral más corta puede ayudarnos a todos a prosperar en el siglo XXI”. Si vols descarregar-te'l, clica aquí. 

¹   http://www.neweconomics.org/

Addictes al petroli

Des de finals del segle XIX vivim en l’era del petroli, un producte extraordinari, incomparable a qualsevol altre, i a partir del qual es poden obtenir una quantitat molt gran d'altres productes i que té un contingut energètic molt alt. Un litre de petroli conté aproximadament la mateixa energia que podem obtenir de 35 homes treballant durant 5 setmanes de feina.
L'energia de la que hem disposat en el darrer segle i mig és la que ha permès al món progressar tant i tant. Mai al llarg de la història la humanitat havia canviat a un ritme tan gran com en els darrers 150 anys, i això té molt a veure amb els combustibles fòssils, primer el carbó, i sobretot el petroli després.

Energèticament som molt dependents del petroli, però materialment també. Quants objectes dels que fem servir a diari estan fabricats directament o indirecta de derivats del petroli? La immensa majoria. Us imagineu com seria el món ara mateix si no existís el petroli? Només cal que mirem al nostre voltant:

- l’ordinador on probablement ara estàs llegint, no existiria.

- els televisors, les ràdios, els reproductors de música, no existirien.

- els telèfons i altres dispositius electrònics no existirien.

- la major part de la roba que portes està feta de fibres derivades del petroli; no existiria.

- del mobiliari i altres accessoris que tens a casa pràcticament només quedaria el què està fet cent per cent de fusta; el demés no existiria.

- el què menges no està fet de petroli, però procedeix majoritàriament de l’agricultura i la ramaderia, i aquestes no podrien arribar a les produccions que actualment s’aconsegueixen si no fos pels fertilitzants, pels pesticides, i pels adobs que utilitzen. I aquests sense petroli no existirien.

- la immensa majoria de les medecines que utilitzem també provenen de derivats del petroli. No existirien.

- els plàstics són presents de forma constant a la nostra vida, i la immensa majoria són derivats del petroli (la excepció són uns pocs polímers naturals com la seda, la cel·lulosa o el cautxú). No existirien.

- el transport depèn gairebé al cent per cent del petroli: els cotxes, motos, trens i avions no existirien. L’asfalt de les carreteres tampoc existiria.

La llista podria ser molt més llarga, però no cal, em sembla que és prou evident. Som o no som addictes al petroli?

Aquesta addicció té un gran problema: sabem perfectament que de petroli no n'hi haurà per sempre. Algun dia s'acabarà, i haurem d'aprendre a viure sense ell.

Igual que passa amb qualsevol altra addició, si volem superar-la, abans d’actuar és imprescindible passar per les fases d'adonar-se’n compte i acceptar-ho; així doncs, val més que comencem com  més aviat millor:
SÍ, SOM ADDICTES AL PETROLI.

Per convenciment o per necessitat?

Vivim en un món on els recursos són finits (i per tant no pot resistir un creixement infinit), la població augmenta any rera any, i el consum dels recursos del planeta també.
El nostre model de societat es basa en el consum i en el creixement continu. Quan frenem, tot trontolla, sembla que s'hagi d'enfonsar tot, com una bicicleta que perd l'equilibri quan s'atura; i cal tornar a accelerar. I així ha de ser una vegada i una altra; però fins quan? per sempre perquè sinó el sistema es col·lapsa.
Si observem què passa al món ens adonarem que aquest model funciona perquè uns territoris creixen a costa dels altres, unes persones creixen a costa de les altres, o una generació creix a costa de les generacions futures. Malauradament, avui en dia, estem així. El dubte és si aquest model de creixement el podem mantenir indefinidament. Jo penso que no. Ens convé canviar, però la qüestió és si en som prou conscients i si n'estem prou convençuts per fer-ho. Si al final resulta que és inevitable modificar el nostre model de vida, ho farem per convenciment o per necessitat?
Encara que la raó ens faci veure que ens hem de comportar d'una determinada forma, en realitat moltes vegades ens resulta molt difícil fer-ho. L'egoisme, la desconfiança, la por, la dificultat humana per afrontar els canvis d'hàbits personals, o vés a saber quina altra raó, no ens deixen ser conseqüents amb el què pensem, i una i altra vegada som incoherents. Per evitar-ho ens cal canviar la mentalitat, però aquest procés de canvi és molt i molt lent.
Per altra banda, quan van mal dades, la necessitat ens fa espavilar ràpidament. Els canvis en el nostre comportament, que tan ens costa fer per convenciment, els fem ràpidament per necessitat.
Potser el nostre planeta està arribant a un punt en el qual més que convenir-li que modifiquem el nostre comportament, ho necessita. Com que nosaltres només som una part d'aquest planeta, també ho necessitem i per això ho fem.

Si no ens mou el convenciment, que ho faci la necessitat!

DSC
ARC

La mirada imaginativa

Fa algun temps vaig trobar el dibuix d'aquí sota. No recordo qui és l’autor ni on es va publicar, però em va agradar perquè mostra dues actituds que podem tenir front el que ens anem trobant a la vida: comportar-nos com a depredadors o fer-ho de forma imaginativa. Massa sovint la nostra actitud és la primera i poques vegades fem l'esforç d'actuar amb creativitat. Estaria bé que amb els nostres ulls deixéssim de veure objectes de consum per tot arreu i poguéssim veure-hi oportunitats.

Hem d'eliminar la visió caduca d'aquelles persones que en veure volar un ocell ja se'ls fa la boca aigua i el veuen a la cassola.

Hem de promoure la visió imaginativa d'aquells que veuen oportunitats que van més enllà del simple consum immediat.





Aquest nen, encara no esbiaixat per l'experiència en un món estrany, és capaç d'imaginar un món diferent.

El nostre futur no és gaire esperançador si ens ho mengem tot.
En canvi, tenim un gran futur pel davant si som capaços d'imaginar-lo.
Si ets jove imagina’t el món, i si no ho ets tant intenta-ho.