El discurs

Fa alguns dies el meu amic Joan em va fer arribar aquest vídeo del discurs que va fer el president d’Uruguay a la cimera de Rio del passat mes de juny. Potser ja l’heu vist perquè ha circulat bastant per la xarxa, però l’afegeixo al final de l’escrit perquè he pensat que val la pena posar-lo.

No parla explícitament d’emissions de CO₂ ni de canvi climàtic, ni del PIB ni de deutes ni dèficits, ni d’hipoteques ni de tipus d’interès, ni de borsa ni d’empreses. En realitat parla de persones i de pobles, i de com aquests conceptes que explícitament no anomena ens afecten personalment i col·lectiva. Potser aquest és el problema: ens hem acostumat durant anys i anys a parlar tant de conceptes econòmics i polítics que ens hem oblidat de les persones, quan la realitat hauria de ser que si no són per servir a les persones i als pobles no tenen cap utilitat. En parlem com si fossin més importants que les persones o com si hi tinguessin poc o res a veure.

Algunes de les preguntes que planteja en el seu discurs em semblen prou interessants com per reflexionar-hi i les deixo aquí:
-          Què li passaria al planeta si els hindús tinguessin la mateixa proporció de cotxes per família que tenen els alemanys?
-          Té el planeta els recursos materials per fer possible que set o vuit mil milions de persones puguin tenir el mateix grau de consum i malbaratament que tenim a la societat occidental?
-          Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?
-          És possible parlar de solidaritat i que estem tots junts en una societat basada en la competència despietada?
-          Hem de revisar la nostra forma de viure?

I també em semblen molt interessants algunes reflexions:

-          Venim a la vida a intentar ser feliços, perquès és curta i se'ns en va.
-          Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.
-          Cal fabricar coses que durin poc perquè s'ha de vendre molt.
-          No és pobre qui té poc sinó qui necessita molt.
-          El desenvolupament no pot ser contra la felicitat.

Aquest es el discurs:

Si tens preguntes o reflexions, aquí sota on hi diu comentaris pots dir-hi la teva.

Optimisme compromès

Podem mirar el futur com una oportunitat i no com una amenaça, cal fer-ho, però tot i així aquests reptes que ens presenta són molt grans, amb moltes incerteses, i llavors ens ve una pregunta al cap: com ho podem fer per encarar els reptes que ens ofereix el futur? Penso que la resposta està en cadascú de nosaltres i passa per dues actituds: optimisme i compromís.

Optimisme compromès: aquesta ha de ser segons Rob Hopkins, cofundador del moviment ”transition towns”, la manera com hem d'encarar el futur. En una entrevista que li van fer a la BBC no fa gaire el van presentar així: “Rob Hopkins creu que l'optimisme compromès és la millor manera de fer front als reptes globals del futur, ja sigui el canvi climàtic, l'escassetat dels combustibles fòssils o la recessió econòmica. Ell creu que les iniciatives que permetin a la gent produir els seus propis productes i serveis de forma local (ja sigui, per exemple, una cervesa embotellada artesanal feta amb energia solar o una moneda local) són la millor forma de construir resiliència local”.

Jo també penso, com el Rob, que si som optimistes ens en podem sortir però si som optimistes compromesos podem construir un futur millor.

D'aquí a pocs dies tindré la oportunitat de trobar-me amb Rob Hopkins a Totnes (Anglaterra), on treballa per tirar endavant un nou model de societat i d'economia local del que se n'està fent ressò a molts llocs del món, sobretot a Anglaterra. Conèixer de primera mà el moviment Transition Town Totnes és una gran oportunitat per aprendre el que estan fent en aquella població. Fer-ho a més a més parlant amb la persona que primer ho va pensar, després ho va començar i ara ho està escampant per tot el món és per a mi un repte. No m'agradaria que en aquesta oportunitat que tindré la setmana vinent se'm quedessin coses al tinter, així que si teniu alguna qüestió que creieu que no puc deixar de preguntar-li no dubteu a fer-me-la arribar; us ho agrairé molt. Podeu deixar-ho aquí sota mateix en forma de comentari o envair-me-la per correu electrònic.

Som uns estúpids ambiciosos

“Ens han enredat, hem viscut una enredada a gran escala, i les enredades es basen tant en la malícia de l'enredador com en l'estúpida ambició de l'enredat”. Són paraules de Ramon Folch, un dels socioecòlegs més reconeguts del nostre país, en un article publicat fa algun temps a El Periódico. Segons ell hem cregut durant dues o tres dècades en un model insostenible, tots hem participat de l'estafa, i al final ha arribat la patacada. I afegeix: “Les retallades rai: si no abandonem de seguida aquest model insostenible basat en l'incessant creixement piramidal, no hi haurà res a fer”.


És ben conegut que un creixement incessant vol dir inevitablement creixement exponencial. I naturalment un model així no pot funcionar de cap manera en un mon com el nostre. Per això crec que en Ramon Folch afirma que sense un canvi de model no hi ha res a fer. No tenim altra solució per assegurar la pervivència d'un cert estil de vida i de benestar que canviar de model. Per mantenir uns certs valors i principis aquest model no serveix.


La combinació explosiva d'estupidesa i ambició ens ha portat pel camí equivocat. Ens han enredat per ser uns estúpids ambiciosos, i ho continuaran fent si no ens adonem que l'ambició materialista no ens porta enlloc, que si lluitem per tenir, ho podem perdre tot en un instant, però si lluitem per ser, no ens ho pot prendre ningú.

Com deia el dimarts el Joaquim Maria Puyal en el seu discurs "hem confós la felicitat amb el diner". Hem confós el que som amb el que tenim. El ser i el tenir. Ens hem pensat durant molt de temps que no ens podien prendre el que teníem quan la realitat és que l'únic que no ens poden prendre és el que som.

Potser la solució per refer el camí en sentit contrari sigui fer el contrari del que hem fet fins ara: senzillesa i generositat. Ho deixo en interrogant:
Quina és la solució?
Algú coneix la resposta?
Algú té alguna idea?

I have a dream

“Si sabés que el món s'acaba demà, jo, avui encara plantaria un arbre”, paraules de Martin Luther King. Si tots actuéssim amb aquesta actitud i generositat el món seria diferent. Però no ho fem.

Tal dia com avui, un quatre d'abril de l'any 1968 van assassinar-lo a Memphis. Tenia un somni i va lluitar per ell fins que el van pelar. Tots tenim somnis, tots tenim dret a poder lluitar per aconseguir-los i tots tenim el deure de no renunciar-hi, perquè si renunciem als nostres somnis no els deixarem enrere, se'ns quedaran a dins.

Qui pot lluitar pel teu somni millor que tu? Ningú. Hi ha moments de la vida que un sent el què ha de fer, i ho fa. Hi ha altres moments que un se n'adona que va fer el que havia de fer. I va fer bé.
Tenia un somni i va lluitar per ell fins que el van pelar. Somnis “in the name of love”, tal com diuen els U2 a la cançó "Pride", homenatge a Martin Luther King:

“Early morning, April 4 shot rings out in the Memphis sky.
Free at last, they took your life, they could not take your pride.
In the name of love. What more in the name of love”

"La matinada del 4 d'Abril un tret va ressonar al cel de Memphis.
Per fi lliure. Es van endur la teva vida, però no van poder amb el teu l'orgull.
En nom de l'amor. Què més en nom de l'amor"

Diria que val la pena escoltar-ho

Versió en directe, clica aquí
Versió que té un no sé què especial, clica aquí


“Si sabés que el món s'acaba demà, jo, avui encara plantaria un arbre”.

In the name of love, perquè no tenim aquesta actitud?

Gandhi: aquest és el camí

Fa aproximadament uns tres mesos que vaig començar a escriure aquest blog. M'ha sorprès molt el nombre de visites i encara més la resposta que he rebut per part de molts de vosaltres, ja sigui escrivint comentaris als escrits o bé adreçats directament a mi per correu electrònic o en persona. Us estic molt agraït. I encara més als que heu volgut compartir-ho escrivint o col·laborant en algun dels escrits. Gràcies Dani, gràcies Dolors, gràcies Pili.

La setmana passada algú de vosaltres, de forma anònima, va deixar a l'apartat de frases del blog un comentari amb les següents paraules de Gandhi:

“Cuida els teus pensaments perquè es convertiran en paraules.

Cuida les teves paraules perquè es convertiran en actes.

Cuida els teus actes perquè es convertiran en costums.

Cuida els teus costums perquè forjaran el teu caràcter.

Cuida el teu caràcter perquè formarà el teu destí.

I el teu destí serà la teva vida.”

Ja us podeu imaginar que per a un blog que es diu somloquepensem aquestes paraules de Gandhi són el camí a seguir. Crec que el que penso avui influirà en el que seré demà, i crec encara més que el que un poble pensa avui determinarà el que serà demà. Aquells que tinguin una visió del que volen ser en el futur podran buscar els camins per arribar-hi, i als altres no els quedarà cap més remei que reaccionar sobre la marxa als obstacles que es vagin trobant. Accions o reaccions.

Retornant al que escrivia a l'inici: aquí teniu un espai per pensar, llegir, escriure i compartir. Si penses que tens alguna cosa a dir, no ho dubtis, escriu-ho, utilitza aquest blog; encantat que ho facis.

Ara només em queda una cosa per dir, gràcies i a seguir el camí.

El mestre Swami també és el què pensa

Fa algun temps un bon amic em va fer arribar un bocí de La Vanguardia amb una entrevista al mestre Swami Parthasarathy¹, pensador hindú fundador de la filosofia Vedanta², on deia que no val la pena queixar-se tant, que els problemes no són culpa dels demés sinó que són a dins nostre i nosaltres en som la solució. Segons el mestre Swami com més drets ens creiem que tenim, més motius de queixa tindrem quan no els aconseguim, perquè sempre pensarem que és algú altre qui no ens els ha donat. Així deixem de tenir el control de nosaltres mateixos per passar a dependre d’altres, la qual cosa ens fa infeliços. No podem deixar la responsabilitat de les nostres vides sobre els altres; hauria de ser cadascú de nosaltres qui decidís sobre la satisfacció d’un mateix. Si en lloc de preocupar-nos per reclamar ens preocupem per donar, recuperarem el control de la nostra existència perquè donar només depèn de tu però rebre depèn dels altres.

I jo, que demà vull ser el què avui penso, no em vull limitar a queixar-me, vull proposar; no em vull limitar a demanar, vull donar; no em vull limitar a reivindicar, vull construir. Per això primer he de pensar, i després imaginar, i després fer, i finalment, ser prou generós per donar. Podem estar ben segurs que, si ho fem així, ens sentirem més plens pel què donem què pel que rebem.

Actualment, en el nostre món, aquesta manera de pensar del mestre Swami no és el què més es porta. Potser hauríem de canviar la nostra manera de pensar perquè si pensem com sempre, agafarem els camins de sempre, i arribarem al lloc de sempre.

Vols anar a un altre lloc? Pensa diferent.

¹ http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110906/54212340265

² http://www.vedantaworld.org/