Envàs, d'on vens?

Sovint són més interessants les preguntes que les respostes. Si la pregunta no és pertinent, la resposta serà intranscendent. "Envàs, on vas?" és una pregunta errònia, la correcta és "envàs, d'on véns?". Crec que la resposta a la pregunta d'on han d'anar als envasos no pot ser del tot correcta si abans no hem respost correctament a la pregunta d'on vénen.

D'on vénen els envasos? Vénen de la comoditat. De la comoditat dels productes d'un sol ús (és molt fàcil llençar en lloc de rentar i reutilitzar), de les begudes envasades que consumim i després ens desentenem de l'envàs, de la comoditat de vendre-ho o comprar-ho tot envasat, de la comoditat de llençar en lloc de retornar envasos. Els envasos vénen de deixar d'utilitzar cistelles i substituir els productes de tota la vida per bosses de plàstic, llaunes, tetrabrics, esprais, vidre no retornable, tot tipus de plàstics, etc. Tot molt còmode!. Tan còmode i tan pràctic que quan ens hem adonat que estàvem acumulant muntanyes gegantines de residus ens hem hagut de replantejar-ho i preguntar-nos "envàs, on vas?". Ves per on, allò que semblava tan còmode ens ha acabat complicant la vida, i a més a més és més car i més brut.

Durant aquestes darreres setmanes la campanya publicitària “envàs, on vas?” ha tingut la virtut de fer entrar en les converses de molta gent el tema dels residus, i de la polèmica generada per aquesta campanya se n'ha fet molt ressò la premsa. En podeu veure un resum aquí, o en els articles d'opinió de Ramon Folch o de José Luis Gallego. 
Segons la meva opinió la campanya té dos defectes importants:

1) Sembla que el seu objectiu no és reduir el nombre de residus que generem, sinó reduir el cost de la seva gestió. I el problema que hauríem d'afrontar és el de minimitzar-ne la quantitat.

2) Sembla que el principal problema és que al contenidor dels envasos hi van molts residus que no hi haurien d'anar (plàstics que no són envasos, joguines, metalls, vidre no adequat, ...). La realitat però és que el problema no és allò que va al contenidor d'envasos i no hi hauria d'anar, sinó que el problema és allò que no hi va i hi hauria d'anar: la major part dels envasos (més de la meitat) no hi van i acaben en abocadors o incineradores en lloc de ser reciclats. O encara pitjor, apareixen llençats per tot arreu: boscos, camins, rius, mar, ...

Així que, segons sembla, amb el sistema actual de recollida d'envasos difícilment reduirem la quantitat de residus que generem, i tampoc augmentarem la quantitat que en reciclem. Per això hi ha sobre la taula propostes de sistemes més eficaços (ja en funcionament en altres països); un d'aquests sistemes és el sistema de devolució, dipòsit i retorn (SDDR), del qual en podeu trobar més informació a la web de retorna. Aquest sistema em sembla més eficaç, més sostenible i amb les responsabilitats més repartides. Perquè no oblidem que en el fons la comoditat de la que parlàvem en realitat amaga una manca de responsabilitat.

Comer sin cerrar la boca

Quan el Gustavo Duch escriu històries com Comer sin cerrar la boca ho fa perquè, tal com diu ell mateix, explicar és una altra forma de caminar. Sap del que parla perquè fa anys que és un expert en temes de sobirania alimentària, i els seus escrits i pensaments els podeu trobar a la seva web: Palabre-ando. Tindrem la sort que el proper dissabte 20 d'Octubre a dos quarts de set, organitzat per Santa Coloma en transició, farà una xerrada a la sala gran del castell titulada "Què ens amaga el que mengem". És una gran oportunitat per aprendre de qui en sap i descobrir que hi ha moltes coses del que mengem que no sabem i hauríem de saber.
Decidir el que un menja o deixa de menjar té implicacions directes en un mateix, però també va més enllà de les conseqüències purament nutritives. Llegint el següent text del Gustavo crec que ho veureu molt clar:

COMER SIN CERRAR LA BOCA. Recetas para una alimentación desobediente

La perca del Nilo, a veces vendida como mero, llega desde el lago Victoria, en el centro de África. Brasil ya es el máximo exportador de pollos; al igual que Chile lo es en el negocio de criar, engordar y repartir salmones por el mundo. Los pepinos de España viajan a Holanda en invierno; en verano hacen la ruta en sentido contrario. Los espárragos de Navarra, sólo se envasan en Navarra una vez aterrizan del Perú o la China. El panga que dan de comer en las escuelas viajó desde Vietnam y el atún enlatado proviene de El Salvador o se le roba a los mares de Somalia.

Los pollos para que engorden rápido no pueden ver el Sol, no salen de sus jaulas. Las gallinas ponedoras para que pongan más huevos padecen de exceso lumínico, y apenas pueden dormir. Los cerdos están tan asardinados que cuando uno estornuda todos se contagian de gripe. A las vacas vegetarianas –durante una temporada loca- se les alimentó con restos de vaca. Ahora se investiga como engordar peces carnívoros con una dieta rica en soja. La soja también alimenta a los coches (agrocombustibles) y con sus desperdicios aún se consiguen raciones de pienso para los cerdos.

Si fuera mentira nos parecería exagerado. Pero así es la alimentación del siglo XXI. Un rarísimo sistema contranatura en manos de muy pocas transnacionales, que ganan dinero a base de arruinar la pequeña agricultura tradicional, de ensuciar y contaminar el planeta, y como vemos –susto tras susto- poniendo en jaque la salud de la población consumidora. Vacas locas, dioxinas, gripes, ecolis… Todas estas enfermedades guardan el mismo patrón: patologías graves de origen bien conocido: la codicia.

Pero hay una alternativa por descubrir y exigir: Una agricultura que garantiza salud para la población consumidora, una economía que sabe evitar el hambre del Sur y  la obesidad de los nortes, una tecnología sujeta voluntariamente a las leyes del medio ambiente, y finalmente un menú en nuestras mesas que es señal de la vuelta de la vida en el medio rural. Es la soberanía alimentaria.

Transformando un proverbio africano se explicaría así: «Mucha gente pequeña, en muchos lugares pequeños, cultivaran pequeños huertos,… que alimentarán al mundo»

Optimisme compromès

Podem mirar el futur com una oportunitat i no com una amenaça, cal fer-ho, però tot i així aquests reptes que ens presenta són molt grans, amb moltes incerteses, i llavors ens ve una pregunta al cap: com ho podem fer per encarar els reptes que ens ofereix el futur? Penso que la resposta està en cadascú de nosaltres i passa per dues actituds: optimisme i compromís.

Optimisme compromès: aquesta ha de ser segons Rob Hopkins, cofundador del moviment ”transition towns”, la manera com hem d'encarar el futur. En una entrevista que li van fer a la BBC no fa gaire el van presentar així: “Rob Hopkins creu que l'optimisme compromès és la millor manera de fer front als reptes globals del futur, ja sigui el canvi climàtic, l'escassetat dels combustibles fòssils o la recessió econòmica. Ell creu que les iniciatives que permetin a la gent produir els seus propis productes i serveis de forma local (ja sigui, per exemple, una cervesa embotellada artesanal feta amb energia solar o una moneda local) són la millor forma de construir resiliència local”.

Jo també penso, com el Rob, que si som optimistes ens en podem sortir però si som optimistes compromesos podem construir un futur millor.

D'aquí a pocs dies tindré la oportunitat de trobar-me amb Rob Hopkins a Totnes (Anglaterra), on treballa per tirar endavant un nou model de societat i d'economia local del que se n'està fent ressò a molts llocs del món, sobretot a Anglaterra. Conèixer de primera mà el moviment Transition Town Totnes és una gran oportunitat per aprendre el que estan fent en aquella població. Fer-ho a més a més parlant amb la persona que primer ho va pensar, després ho va començar i ara ho està escampant per tot el món és per a mi un repte. No m'agradaria que en aquesta oportunitat que tindré la setmana vinent se'm quedessin coses al tinter, així que si teniu alguna qüestió que creieu que no puc deixar de preguntar-li no dubteu a fer-me-la arribar; us ho agrairé molt. Podeu deixar-ho aquí sota mateix en forma de comentari o envair-me-la per correu electrònic.

El cercle virtuós de l'economia local

En un món cada vegada més globalitzat és molt important l'economia local, encara que sembli una paradoxa. A lo global li cal el contrapès de lo local. 

No té cap sentit consumir productes que venen de no se sap quina part del món si els podem produir a poca distància de casa. És fantàstic que una notícia o una informació es conegui quasi en directe a gairebé tot el món, i que la comunicació sigui pràcticament instantània tant se val el lloc on estiguis. La xarxa mundial és molt poderosa, i pot ser molt útil per a les persones. En canvi, però, no té cap sentit menjar, vestir i consumir majoritàriament productes com els d'aquí que han fet milers de quilòmetres abans de ser utilitzats. Si pretenem que la globalització en el consum de productes sigui similar a la de les comunicacions, això potser fotrà un pet. Ni des del punt de vista energètic ni material el planeta ho pot suportar, i si el món globalitzat vol sobreviure ha de tornar en part a lo local.

I aquí és on apareix el cercle virtuós de l'economia local: produir local per poder comprar i vendre local, que crearà llocs de treball locals, deixarà beneficis locals i potenciarà la inversió local. És a dir, desenvolupament de l'economia local. I no menys important és l'aspecte emocional: crear lligams, crear comunitat i cooperar augmenta la seguretat i millora l'autoestima personal i del col·lectiu.

El cercle es basa en una idea molt senzilla: allò que es pot produir aprop no cal portar-ho de lluny, i així evitarem el malbaratament de diners, recursos i energia. A més a més, allò que és proper té un valor afegit, el del coneixement de qui hi ha al darrera del procés d'elaboració o fabricació i la confiança que ens ofereix.

Si ens hi posem
i tenim les eines necessàries
ho podem fer.

És molt important que hi participis

Crec que val la pena dedicar aquest escrit a l'acte que farem dissabte vinent dia 14 d'Abril a Santa Coloma de Queralt. Es tracta de la presentació de Santa Coloma en transició, una iniciativa del poble i pel poble, que es basa en un moviment originat a Anglaterra que s'està estenent per tot el món des de fa uns quants anys que s'anomena “transition towns”.

Objectiu: treballar per un món energèticament menys dependent dels combustibles fòssils, menys consumidor de recursos, més saludable i més just.

Què volem fer? potenciar qualsevol activitat que suposi l'estalvi energètic o dels recursos que estem malbaratant, o que aporti benestar a les persones des d'un punt de vista natural.

Com ho farem? potenciant sempre que sigui possible actuacions de caràcter local: producció local, comerç local, consum local, treball local; en definitiva dinamitzant l'economia local.

Com ens organitzem? Hi ha un grup de persones que vetlla per a que el projecte tiri endavant i no decaigui. I farem grups de treball dels àmbits que es cregui interessant, per exemple educació, transport, energia, economia, creixement natural, bioconstrucció,...

Quins grups de treball i qui s'hi pot apuntar? S'hi pot apuntar tothom que estigui interessat a participar-hi i col·laborar activament.

Quines feines farà cada grup? Les que el propi grup decideixi i acordi, sempre que vagin en la direcció dels objectius del projecte Santa Coloma en transició.

El dia de la presentació us ho explicarem i aportarem idees de projectes que pensem que són útils, que es poden fer si hi ha gent disposada a tirar-los endavant.

Necessitem més idees, molt probablement la idea més important la tens tu. Per això cal que tots hi col·laborem!

Santa Coloma en transició no és la solució, és un camí possible, engrescador, participatiu, del poble i pel poble.

Això és el que tenim programat pel proper dissabte 14 d'Abril. T'hi esperem!

Podeu trobar més informació a:
Blog de Santa Coloma en transició

Web de la xarxa de pobles en transició (en anglès)

Tous i Santa Coloma en transició

En el darrer escrit parlava de les iniciatives “pobles en transició” (transition towns) com una possible opció per disminuir la dependència energètica i de recursos, i també reduir els impactes de les nostres activitats. La resposta que proposa pobles en transició es basa en el treball en grup i en reforçar els vincles de la comunitat; cada grup a cada poble estableix els seus objectius i les accions d’àmbit local que cal fer per aconseguir-los. Doncs bé, Sant Martí de Tous i Santa Coloma de Queralt en són dos cassos.

Sant Martí de Tous¹:

El grup de Tous en transició ja funciona des de fa més d’un any i mig i durant aquest temps s’han fet principalment tasques de divulgació en forma de trobades, xerrades i projeccions de pel·lícules. Així per exemple, algunes xerrades han anat sobre el propi procés de transició, l’estalvi energètic, les plantes medicinals, ...; algunes pel·lícules que s’han vist han estat “L’edat de l’estupidesa”, “A sea change”, “La Belle Verte”, “Angé, una llegenda del Pirineu”, entre altres; i la trobada del mes de maig a Can Bató i la del desembre coincidint amb la fira-mercat de Tous han permès fer divulgació del projecte. Actualment ja s’està treballant en algunes accions concretes, per exemple compartir cotxes o banc del temps. Endavant  companys!

Santa Coloma de Queralt²:

No existeix encara un grup de Santa Coloma en transició però sí la voluntat de crear-lo.

Sí que s’hi està treballant a l’Institut Joan Segura i Valls per impulsar els inicis del grup. La Laia, la Núria i la Mònica han fet el seu projecte de recerca de quart d’ESO sobre Santa Coloma en transició, i amb la il·lusió i la bona feina que hi han posat em sembla que han sembrat una llavor que donarà fruit. Gràcies noies. A més a més, tot el grup de quart d’ESO està treballant en el mateix projecte però en la matèria d’anglès, i també estan ajudant a la difusió de la idea. Ànims en el projecte!

Tenim pensat fer a la primavera una presentació al poble d’aquesta iniciativa i veure si la podem tirar endavant a partir d’aleshores. Necessitem que tots hi aneu pensant!

Aquí tens els enllaços als blogs de Tous en transició i Santa Coloma en transició

1. http://www.tousentransicio.blogspot.com

2. http://www.santacolomaentransicio.blogspot.com

Hi trobaràs informació de les activitats, i estàs convidat a participar-hi.

Si tens qualsevol pensament, idea, o simplement vols donar la teva opinió o crítica, aquí sota mateix on hi posa comentaris pots posar-hi el què vulguis. Tots hi fem falta!

En transició...

La disminució de la disponibilitat de recursos materials i d’energia fòssil al món és un fet. Un dia o altre escassejarà el petroli, el gas natural i altres combustibles fòssils, i també les matèries primeres i altres recursos naturals. I tot perquè els estem consumint a un ritme cada vegada més accelerat i el planeta Terra no té recursos infinits.

Davant de la disjuntiva de què fer pensant en el futur que espera a les properes generacions hi ha diverses opcions, una d’elles és el moviment “transition towns”¹, pobles en transició. Es tracta d’un moviment ciutadà que es basa en la participació de les persones i dirigit per les persones; l’objectiu és racionalitzar el consum energètic i de recursos disminuint l’impacte sobre el planeta, millorant el benestar actual i el de les generacions futures. Es tracta d’aconseguir una comunitat més forta, que depengui menys de factors externs per satisfer les necessitats pròpies, més participativa i més enriquidora.

Un grup de persones en parlen, s’informen i actuen. Comencen per poc, per exemple disminuint el consum de llum a casa, després utilitzant menys el cotxe. I intercanvien habilitats: jo t’arreglo la bicicleta, tu m’ajudes a l’hort, jo t’explico matemàtiques, tu m’ajudes a practicar l'anglès, jo t’ensenyo a fer melmelada, tu m’ensenyes a ... I així comparteixen coneixements i experiències. I canvien alguns hàbits vida quotidians: consumint més productes locals, no malbaratant productes de consum, utilitzant fonts d’energia renovables... I així el procés va creixent, a poc a poc, com les plantes. Cada vegada hi participen més persones. I al poble es pot viure cada vegada millor consumint menys recursos i provocant menys impactes, sent menys vulnerables als fets externs (augmenta la resiliència), actuant més conjuntament (el comportament és més de comunitat), i tothom s’hi sent participatiu, motivat i més enriquit com a persona.

Ja estem ... en transició.

1. http://www.transitionnetwork.org/