El discurs

Fa alguns dies el meu amic Joan em va fer arribar aquest vídeo del discurs que va fer el president d’Uruguay a la cimera de Rio del passat mes de juny. Potser ja l’heu vist perquè ha circulat bastant per la xarxa, però l’afegeixo al final de l’escrit perquè he pensat que val la pena posar-lo.

No parla explícitament d’emissions de CO₂ ni de canvi climàtic, ni del PIB ni de deutes ni dèficits, ni d’hipoteques ni de tipus d’interès, ni de borsa ni d’empreses. En realitat parla de persones i de pobles, i de com aquests conceptes que explícitament no anomena ens afecten personalment i col·lectiva. Potser aquest és el problema: ens hem acostumat durant anys i anys a parlar tant de conceptes econòmics i polítics que ens hem oblidat de les persones, quan la realitat hauria de ser que si no són per servir a les persones i als pobles no tenen cap utilitat. En parlem com si fossin més importants que les persones o com si hi tinguessin poc o res a veure.

Algunes de les preguntes que planteja en el seu discurs em semblen prou interessants com per reflexionar-hi i les deixo aquí:
-          Què li passaria al planeta si els hindús tinguessin la mateixa proporció de cotxes per família que tenen els alemanys?
-          Té el planeta els recursos materials per fer possible que set o vuit mil milions de persones puguin tenir el mateix grau de consum i malbaratament que tenim a la societat occidental?
-          Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?
-          És possible parlar de solidaritat i que estem tots junts en una societat basada en la competència despietada?
-          Hem de revisar la nostra forma de viure?

I també em semblen molt interessants algunes reflexions:

-          Venim a la vida a intentar ser feliços, perquès és curta i se'ns en va.
-          Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.
-          Cal fabricar coses que durin poc perquè s'ha de vendre molt.
-          No és pobre qui té poc sinó qui necessita molt.
-          El desenvolupament no pot ser contra la felicitat.

Aquest es el discurs:

Si tens preguntes o reflexions, aquí sota on hi diu comentaris pots dir-hi la teva.

Créixer? No gràcies

Quan aquesta nit vagi a dormir el meu desig no serà ser més gran que quan m'he llevat. M'agradaria ser una mica millor, això sí.

Personalment i col·lectiva és bo tenir per objectiu ser cada vegada millor; les societats, per exemple, és bo que aspirin a l'augment del benestar i la qualitat de vida de les persones. Durant molts anys hem aconseguit aquests objectius mitjançant el desenvolupament i el creixement econòmic. L'objectiu és millorar i el creixement ha estat l'eina que hem utilitzat per aconseguir-lo.

El problema, em sembla a mi, és que hem associat tant el concepte de creixement amb l'augment del benestar i la millora de la qualitat de vida que, al final, hem acabat per substituir una cosa per l'altra, i el creixement s'ha convertit en l'objectiu. És indubtable que el creixement ens ha permès millorar com a societat en mots aspectes, però això no ens ha de confondre i fer-nos creure que el creixement és l'objectiu. L'objectiu ha de ser millorar i si per aconseguir-ho el creixement és una bona eina, endavant, però si no és possible créixer no passa res, podem millorar d'altres formes.

Vivim en una societat en la qual créixer s'associa a tenir més i sembla que no hi ha alternativa: les empreses han de créixer, les entitats han de créixer, els països han de créixer, tot ha de créixer, i si no és així no anem bé. Ens ho hem repetit tantes vegades que al final ens ho hem cregut, però això no vol dir que sigui cert.
Es pot viure millor amb menys? I tant!
És possible millorar el benestar sense créixer? I tant!

Hi ha eines alternatives al creixement: compartir, no malbaratar, cooperar, ser més eficient, ...
La clau està en que en el moment d'anar a dormir m'he de preguntar pel que sóc i no pel que tinc. Tenir més no vol dir necessàriament ser millor.

No ens preguntem pel que tenim, preguntem-nos pel que som, perquè si ens equivoquem amb la pregunta difícilment trobarem la resposta bona.

Millorar? sí, si us plau.

El cercle virtuós de l'economia local

En un món cada vegada més globalitzat és molt important l'economia local, encara que sembli una paradoxa. A lo global li cal el contrapès de lo local. 

No té cap sentit consumir productes que venen de no se sap quina part del món si els podem produir a poca distància de casa. És fantàstic que una notícia o una informació es conegui quasi en directe a gairebé tot el món, i que la comunicació sigui pràcticament instantània tant se val el lloc on estiguis. La xarxa mundial és molt poderosa, i pot ser molt útil per a les persones. En canvi, però, no té cap sentit menjar, vestir i consumir majoritàriament productes com els d'aquí que han fet milers de quilòmetres abans de ser utilitzats. Si pretenem que la globalització en el consum de productes sigui similar a la de les comunicacions, això potser fotrà un pet. Ni des del punt de vista energètic ni material el planeta ho pot suportar, i si el món globalitzat vol sobreviure ha de tornar en part a lo local.

I aquí és on apareix el cercle virtuós de l'economia local: produir local per poder comprar i vendre local, que crearà llocs de treball locals, deixarà beneficis locals i potenciarà la inversió local. És a dir, desenvolupament de l'economia local. I no menys important és l'aspecte emocional: crear lligams, crear comunitat i cooperar augmenta la seguretat i millora l'autoestima personal i del col·lectiu.

El cercle es basa en una idea molt senzilla: allò que es pot produir aprop no cal portar-ho de lluny, i així evitarem el malbaratament de diners, recursos i energia. A més a més, allò que és proper té un valor afegit, el del coneixement de qui hi ha al darrera del procés d'elaboració o fabricació i la confiança que ens ofereix.

Si ens hi posem
i tenim les eines necessàries
ho podem fer.

Som uns estúpids ambiciosos

“Ens han enredat, hem viscut una enredada a gran escala, i les enredades es basen tant en la malícia de l'enredador com en l'estúpida ambició de l'enredat”. Són paraules de Ramon Folch, un dels socioecòlegs més reconeguts del nostre país, en un article publicat fa algun temps a El Periódico. Segons ell hem cregut durant dues o tres dècades en un model insostenible, tots hem participat de l'estafa, i al final ha arribat la patacada. I afegeix: “Les retallades rai: si no abandonem de seguida aquest model insostenible basat en l'incessant creixement piramidal, no hi haurà res a fer”.


És ben conegut que un creixement incessant vol dir inevitablement creixement exponencial. I naturalment un model així no pot funcionar de cap manera en un mon com el nostre. Per això crec que en Ramon Folch afirma que sense un canvi de model no hi ha res a fer. No tenim altra solució per assegurar la pervivència d'un cert estil de vida i de benestar que canviar de model. Per mantenir uns certs valors i principis aquest model no serveix.


La combinació explosiva d'estupidesa i ambició ens ha portat pel camí equivocat. Ens han enredat per ser uns estúpids ambiciosos, i ho continuaran fent si no ens adonem que l'ambició materialista no ens porta enlloc, que si lluitem per tenir, ho podem perdre tot en un instant, però si lluitem per ser, no ens ho pot prendre ningú.

Com deia el dimarts el Joaquim Maria Puyal en el seu discurs "hem confós la felicitat amb el diner". Hem confós el que som amb el que tenim. El ser i el tenir. Ens hem pensat durant molt de temps que no ens podien prendre el que teníem quan la realitat és que l'únic que no ens poden prendre és el que som.

Potser la solució per refer el camí en sentit contrari sigui fer el contrari del que hem fet fins ara: senzillesa i generositat. Ho deixo en interrogant:
Quina és la solució?
Algú coneix la resposta?
Algú té alguna idea?

Un hivern = zero litres de gasoil

S'ha acabat l'hivern, almenys astronòmicament, meteorològicament ja ho veurem. Els freds més forts ja han passat, i ja puc dir que aquest hivern he gastat zero litres de gasoil per calefacció.



La meva estufa de llenya m'ha regalat aquest foc tan bonic que es veu a la fotografia.


Utilitzar una estufa de llenya en lloc de calefacció de gasoil té més implicacions de les que sembla. No es tracta tan sols de programar un número que marca la temperatura de confort; es tracta de tocar la fusta, de sentir l'escalfor del foc que dóna el benestar. Potser estem en un moment en el qual la nostra societat no necessita confort, necessita foc. La temperatura és invisible, el foc no; el veus, es fa notar, et demana la seva atenció i has d'estar per ell. I com en tantes coses en aquesta vida, allò que mires amb atenció, allò que cuides, allò que mimes, és allò que t'importa i és el que acabes respectant.
Aquesta és una energia que ens dóna la terra, però que té la gran virtut que també fa que sigui impossible no adonar-se de la seva vàlua, perquè pesa i costa, i per això l'aprecies.
Aquesta és una energia que no ve de llocs llunyans, vés a saber d'on, que no beneficia a estranys, vés a saber qui, és una energia que tenim al costat, que dóna riquesa als veïns propers.
Aquesta és una energia que després d'escalfar-te no desapareix del tot, et deixa la cendra que enriqueix l'hort i defensa les plantes que t'alimenten.
Aquesta és una energia que l'any que ve hi tornarà a ser, i l'altre també, i el següent també. Si no som molt destralers sempre la tindrem al nostre costat, a punt per escalfar-nos si ens la guanyem.
La suma de les actituds personals de tots nosaltres serà la que determinarà cap on anirem. En el meu cas es podria dir que aquest any sí que he fet foc nou. Estic en transició, i aquest és només un petit pas més cap a la resiliència.

Treballar menys per viure millor?

“Treballar menys, cultivar el propi menjar, participar en la comunitat, tenir cura dels amics i familiars, no comprar productes que en realitat no necessitem, i concentrar-nos en el que ens fa sentir feliços i no en el que ens fa semblar millors”. Aquestes són algunes de les claus per a un món econòmicament més robust i amb menys emissions de carboni, segons el punt de vista de The New Economics Foundation¹, un centre d'estudis anglès que estudia propostes innovadores en els camps econòmic, ambiental i social.

Una de les conclusions, una mica sorprenent, dels seus estudis és que cal anar cap a jornades laborals molt més curtes que les actuals: els països d'economies més robustes (Dinamarca, Alemanya i Holanda) són aquells on el nombre d'hores treballades per setmana és més baix, si ho comparem amb Anglaterra o Estats Units que són els altres dos països dels quals ells parlen. Segons aquest centre d'estudis treballar més no els fa ser més rics sinó al contrari, són més pobres en temps, en cultura i econòmicament. Els seus càlculs diuen que s'hauria de tendir cap a una distribució del treball que donés com a resultat treballar 21 hores a la setmana, i d'aquesta manera es podrien resoldre problemes de tensions econòmiques, socials i ambientals.

Jo no tinc clar que la relació entre hores treballades i robustesa de l'economia sigui tan directa o tan evident; suposo que hi influeixen molts altres aspectes. Amb el que sí estic molt d'acord és amb el que afirma un dels col·laboradors d'aquest centre d'estudis, Tim Jackson (professor de la Universitat de Surrey): “Diners que no tens, per gastar en coses que no necessites, per crear impressions efímeres a gent que no t'importa”. A això ens ha portat la societat de consum. Una societat que ha fomentat durant molt de temps models de comportament basats en les aparences més que en les essències, portant-nos fins i tot a estar disposats a gastar el que no tenim. Aquesta estratègia ha demostrat ser no adequada per aconseguir un futur millor, i amb aquesta manera de fer hem anat a parar on som ara: grans avenços i grans expectatives, però també grans desajustos, grans injustícies i grans decepcions. Potser és el moment de corregir-ho i de buscar l'equilibri. No serà fàcil ni ràpid, però que hi hagi gent que hi pensi i que intenti veure les coses d'una altra forma és molt necessari.

L'informe complert està disponible també en castellà i es titula “21 horas. Por qué una semana laboral más corta puede ayudarnos a todos a prosperar en el siglo XXI”. Si vols descarregar-te'l, clica aquí. 

¹   http://www.neweconomics.org/