Envàs, d'on vens?

Sovint són més interessants les preguntes que les respostes. Si la pregunta no és pertinent, la resposta serà intranscendent. "Envàs, on vas?" és una pregunta errònia, la correcta és "envàs, d'on véns?". Crec que la resposta a la pregunta d'on han d'anar als envasos no pot ser del tot correcta si abans no hem respost correctament a la pregunta d'on vénen.

D'on vénen els envasos? Vénen de la comoditat. De la comoditat dels productes d'un sol ús (és molt fàcil llençar en lloc de rentar i reutilitzar), de les begudes envasades que consumim i després ens desentenem de l'envàs, de la comoditat de vendre-ho o comprar-ho tot envasat, de la comoditat de llençar en lloc de retornar envasos. Els envasos vénen de deixar d'utilitzar cistelles i substituir els productes de tota la vida per bosses de plàstic, llaunes, tetrabrics, esprais, vidre no retornable, tot tipus de plàstics, etc. Tot molt còmode!. Tan còmode i tan pràctic que quan ens hem adonat que estàvem acumulant muntanyes gegantines de residus ens hem hagut de replantejar-ho i preguntar-nos "envàs, on vas?". Ves per on, allò que semblava tan còmode ens ha acabat complicant la vida, i a més a més és més car i més brut.

Durant aquestes darreres setmanes la campanya publicitària “envàs, on vas?” ha tingut la virtut de fer entrar en les converses de molta gent el tema dels residus, i de la polèmica generada per aquesta campanya se n'ha fet molt ressò la premsa. En podeu veure un resum aquí, o en els articles d'opinió de Ramon Folch o de José Luis Gallego. 
Segons la meva opinió la campanya té dos defectes importants:

1) Sembla que el seu objectiu no és reduir el nombre de residus que generem, sinó reduir el cost de la seva gestió. I el problema que hauríem d'afrontar és el de minimitzar-ne la quantitat.

2) Sembla que el principal problema és que al contenidor dels envasos hi van molts residus que no hi haurien d'anar (plàstics que no són envasos, joguines, metalls, vidre no adequat, ...). La realitat però és que el problema no és allò que va al contenidor d'envasos i no hi hauria d'anar, sinó que el problema és allò que no hi va i hi hauria d'anar: la major part dels envasos (més de la meitat) no hi van i acaben en abocadors o incineradores en lloc de ser reciclats. O encara pitjor, apareixen llençats per tot arreu: boscos, camins, rius, mar, ...

Així que, segons sembla, amb el sistema actual de recollida d'envasos difícilment reduirem la quantitat de residus que generem, i tampoc augmentarem la quantitat que en reciclem. Per això hi ha sobre la taula propostes de sistemes més eficaços (ja en funcionament en altres països); un d'aquests sistemes és el sistema de devolució, dipòsit i retorn (SDDR), del qual en podeu trobar més informació a la web de retorna. Aquest sistema em sembla més eficaç, més sostenible i amb les responsabilitats més repartides. Perquè no oblidem que en el fons la comoditat de la que parlàvem en realitat amaga una manca de responsabilitat.

Qui pagarà les culleretes de plàstic?

Fa uns quants dies em preguntava què es recordarà de nosaltres d'aquí a 300 anys, i quines coses de les que estem fent actualment romandran d'aquí a tres segles. Potser no cal anar tan lluny: també tenim prou motius de reflexió si pensem en una o dues generacions més enllà de la nostra. Què recordarà la propera generació i la següent, de nosaltres? Com és el món que els estem deixant? Què en quedarà d'aquí cinquanta anysdel que estem fent ara?

La nostra és una de les generacions que pateix l'addició més gran que probablement ha succeït en la història de la humanitat, l'addició al petroli. O no ens adonem que en som totalment dependents o és que som uns temeraris; hi estem tan enganxats que pensem que no és una addició i que podrem disposar de petroli per sempre. Però la realitat és que l'edat del petroli s'acabarà, segur, pensar el contrari és creure en els miratges. Ho vaig comentar en un escrit de no fa gaire. Imagineu dues situacions: 1) netejar una cullera després d'utilitzar-la, 2) extreure petroli a milers de quilòmetres, transportar-lo, refinar-lo, processar-lo, donar-li forma de cullereta, tornar-lo a transportar, comprar-lo i utilitzar-lo per acabar llençant-lo. No és increïble pensar que és més esforç lo primer que lo segon?

La nostra és la generació de la cullereta de plàstic, del malbaratament de recursos, d'utilitzar i llençar innecessàriament, de l'esgotament dels materials i de l'acumulació de deixalles per tot arreu. En definitiva, malauradament, som uns especialistes de deixar rastre en lloc de construir. I aquest rastre és el que els deixarem a les properes generacions: cicatrius al planeta i a la societat, que no sortiran gratis. Qui pagarà el rastre de les culleretes de plàstic? Si no ens adonem del que estem fent i no canviem el nostre comportament, les properes generacions s'ho trobaran.

Comer sin cerrar la boca

Quan el Gustavo Duch escriu històries com Comer sin cerrar la boca ho fa perquè, tal com diu ell mateix, explicar és una altra forma de caminar. Sap del que parla perquè fa anys que és un expert en temes de sobirania alimentària, i els seus escrits i pensaments els podeu trobar a la seva web: Palabre-ando. Tindrem la sort que el proper dissabte 20 d'Octubre a dos quarts de set, organitzat per Santa Coloma en transició, farà una xerrada a la sala gran del castell titulada "Què ens amaga el que mengem". És una gran oportunitat per aprendre de qui en sap i descobrir que hi ha moltes coses del que mengem que no sabem i hauríem de saber.
Decidir el que un menja o deixa de menjar té implicacions directes en un mateix, però també va més enllà de les conseqüències purament nutritives. Llegint el següent text del Gustavo crec que ho veureu molt clar:

COMER SIN CERRAR LA BOCA. Recetas para una alimentación desobediente

La perca del Nilo, a veces vendida como mero, llega desde el lago Victoria, en el centro de África. Brasil ya es el máximo exportador de pollos; al igual que Chile lo es en el negocio de criar, engordar y repartir salmones por el mundo. Los pepinos de España viajan a Holanda en invierno; en verano hacen la ruta en sentido contrario. Los espárragos de Navarra, sólo se envasan en Navarra una vez aterrizan del Perú o la China. El panga que dan de comer en las escuelas viajó desde Vietnam y el atún enlatado proviene de El Salvador o se le roba a los mares de Somalia.

Los pollos para que engorden rápido no pueden ver el Sol, no salen de sus jaulas. Las gallinas ponedoras para que pongan más huevos padecen de exceso lumínico, y apenas pueden dormir. Los cerdos están tan asardinados que cuando uno estornuda todos se contagian de gripe. A las vacas vegetarianas –durante una temporada loca- se les alimentó con restos de vaca. Ahora se investiga como engordar peces carnívoros con una dieta rica en soja. La soja también alimenta a los coches (agrocombustibles) y con sus desperdicios aún se consiguen raciones de pienso para los cerdos.

Si fuera mentira nos parecería exagerado. Pero así es la alimentación del siglo XXI. Un rarísimo sistema contranatura en manos de muy pocas transnacionales, que ganan dinero a base de arruinar la pequeña agricultura tradicional, de ensuciar y contaminar el planeta, y como vemos –susto tras susto- poniendo en jaque la salud de la población consumidora. Vacas locas, dioxinas, gripes, ecolis… Todas estas enfermedades guardan el mismo patrón: patologías graves de origen bien conocido: la codicia.

Pero hay una alternativa por descubrir y exigir: Una agricultura que garantiza salud para la población consumidora, una economía que sabe evitar el hambre del Sur y  la obesidad de los nortes, una tecnología sujeta voluntariamente a las leyes del medio ambiente, y finalmente un menú en nuestras mesas que es señal de la vuelta de la vida en el medio rural. Es la soberanía alimentaria.

Transformando un proverbio africano se explicaría así: «Mucha gente pequeña, en muchos lugares pequeños, cultivaran pequeños huertos,… que alimentarán al mundo»

Culleretes de plàstic. 2 litres per gram.

Per cada gram de plàstic que es fabrica es gasten 2 litres d'aigua. Si una cullera de plàstic de mida normal pesa uns 2 grams, en la seva fabricació s'han gastat aproximadament 4 litres d'aigua.

El consum diari de plàstic per persona a Europa és d'uns 275 grams al dia, és a dir que es gasten 550 litres d'aigua per fabricar el plàstic que cadascú de nosaltres consumeix de mitjana cada dia.

Fer servir estris de plàstic d'utilitzar i llençar és molt còmode i pràctic. Però estaria bé que fóssim conscients de la quantitat d'aigua que es gasta per fabricar tot allò de plàstic que consumim, aproximadament quatre vegades més que la que gastem en el consum domèstic (uns 130 litres per persona i dia).

Tornant a la cullereta de plàstic, vaig trobar molt encertada aquesta figura

"És increïble que la nostra societat hagi arribat a un punt en el qual l'esforç necessari per

extreure petroli de sota terra

transportar-lo en vaixell a una refineria

transformar-lo en plàstic

donar-li la forma adequada

transportar-lo en camió a les botigues

comprar-lo, i portar-lo a casa

es considera menys esforç que rentar una cullera després d'utilitzar-la".

Alguna cosa no estem fent bé si el nostre pensament segueix aquesta lògica.

Créixer? No gràcies

Quan aquesta nit vagi a dormir el meu desig no serà ser més gran que quan m'he llevat. M'agradaria ser una mica millor, això sí.

Personalment i col·lectiva és bo tenir per objectiu ser cada vegada millor; les societats, per exemple, és bo que aspirin a l'augment del benestar i la qualitat de vida de les persones. Durant molts anys hem aconseguit aquests objectius mitjançant el desenvolupament i el creixement econòmic. L'objectiu és millorar i el creixement ha estat l'eina que hem utilitzat per aconseguir-lo.

El problema, em sembla a mi, és que hem associat tant el concepte de creixement amb l'augment del benestar i la millora de la qualitat de vida que, al final, hem acabat per substituir una cosa per l'altra, i el creixement s'ha convertit en l'objectiu. És indubtable que el creixement ens ha permès millorar com a societat en mots aspectes, però això no ens ha de confondre i fer-nos creure que el creixement és l'objectiu. L'objectiu ha de ser millorar i si per aconseguir-ho el creixement és una bona eina, endavant, però si no és possible créixer no passa res, podem millorar d'altres formes.

Vivim en una societat en la qual créixer s'associa a tenir més i sembla que no hi ha alternativa: les empreses han de créixer, les entitats han de créixer, els països han de créixer, tot ha de créixer, i si no és així no anem bé. Ens ho hem repetit tantes vegades que al final ens ho hem cregut, però això no vol dir que sigui cert.
Es pot viure millor amb menys? I tant!
És possible millorar el benestar sense créixer? I tant!

Hi ha eines alternatives al creixement: compartir, no malbaratar, cooperar, ser més eficient, ...
La clau està en que en el moment d'anar a dormir m'he de preguntar pel que sóc i no pel que tinc. Tenir més no vol dir necessàriament ser millor.

No ens preguntem pel que tenim, preguntem-nos pel que som, perquè si ens equivoquem amb la pregunta difícilment trobarem la resposta bona.

Millorar? sí, si us plau.

El cercle virtuós de l'economia local

En un món cada vegada més globalitzat és molt important l'economia local, encara que sembli una paradoxa. A lo global li cal el contrapès de lo local. 

No té cap sentit consumir productes que venen de no se sap quina part del món si els podem produir a poca distància de casa. És fantàstic que una notícia o una informació es conegui quasi en directe a gairebé tot el món, i que la comunicació sigui pràcticament instantània tant se val el lloc on estiguis. La xarxa mundial és molt poderosa, i pot ser molt útil per a les persones. En canvi, però, no té cap sentit menjar, vestir i consumir majoritàriament productes com els d'aquí que han fet milers de quilòmetres abans de ser utilitzats. Si pretenem que la globalització en el consum de productes sigui similar a la de les comunicacions, això potser fotrà un pet. Ni des del punt de vista energètic ni material el planeta ho pot suportar, i si el món globalitzat vol sobreviure ha de tornar en part a lo local.

I aquí és on apareix el cercle virtuós de l'economia local: produir local per poder comprar i vendre local, que crearà llocs de treball locals, deixarà beneficis locals i potenciarà la inversió local. És a dir, desenvolupament de l'economia local. I no menys important és l'aspecte emocional: crear lligams, crear comunitat i cooperar augmenta la seguretat i millora l'autoestima personal i del col·lectiu.

El cercle es basa en una idea molt senzilla: allò que es pot produir aprop no cal portar-ho de lluny, i així evitarem el malbaratament de diners, recursos i energia. A més a més, allò que és proper té un valor afegit, el del coneixement de qui hi ha al darrera del procés d'elaboració o fabricació i la confiança que ens ofereix.

Si ens hi posem
i tenim les eines necessàries
ho podem fer.

Un altre ou és possible

Doncs sí, les meves gallines fa uns quants dies ja van pondre el primer ou. 

És aquest ... 

i aquestes són les reines del galliner ....

És un ou que no porta cap número, a diferència dels que comprem als supermercats que porten imprès un reguitzell de números i lletres que comencen sempre per 0, 1, 2 o 3. Si vols saber més sobre el significat dels números que porten marcats els ous, clica aquí (és un bloc que està força bé on hi pots trobar també altres temes interessants). Però és molt fàcil d'entendre, el significat del primer número és aquest:

Em sembla que amb aquesta imatge no calen gaires explicacions respecte a com viuen les gallines, com les alimenten i com les tracten en cada cas. 

Nosaltres ara a casa mengem ous dels quals no ens importa els números, ni la mida, ni la data de caducitat. Ja no els comptem per dotzenes ni els valorem amb euros. Els comptem d'un en un i els valorem per com els recollim cada dia i per la forma com cuidem les gallines. Sabem d'on venen i qui els fa, i també sabem que a vegades el més important de les coses és aquella part no material que tenen, allò que no es pot veure ni tocar. I també sabem que gairebé tot el que fem és insignificant però és molt important que ho fem.

Un hivern = zero litres de gasoil

S'ha acabat l'hivern, almenys astronòmicament, meteorològicament ja ho veurem. Els freds més forts ja han passat, i ja puc dir que aquest hivern he gastat zero litres de gasoil per calefacció.



La meva estufa de llenya m'ha regalat aquest foc tan bonic que es veu a la fotografia.


Utilitzar una estufa de llenya en lloc de calefacció de gasoil té més implicacions de les que sembla. No es tracta tan sols de programar un número que marca la temperatura de confort; es tracta de tocar la fusta, de sentir l'escalfor del foc que dóna el benestar. Potser estem en un moment en el qual la nostra societat no necessita confort, necessita foc. La temperatura és invisible, el foc no; el veus, es fa notar, et demana la seva atenció i has d'estar per ell. I com en tantes coses en aquesta vida, allò que mires amb atenció, allò que cuides, allò que mimes, és allò que t'importa i és el que acabes respectant.
Aquesta és una energia que ens dóna la terra, però que té la gran virtut que també fa que sigui impossible no adonar-se de la seva vàlua, perquè pesa i costa, i per això l'aprecies.
Aquesta és una energia que no ve de llocs llunyans, vés a saber d'on, que no beneficia a estranys, vés a saber qui, és una energia que tenim al costat, que dóna riquesa als veïns propers.
Aquesta és una energia que després d'escalfar-te no desapareix del tot, et deixa la cendra que enriqueix l'hort i defensa les plantes que t'alimenten.
Aquesta és una energia que l'any que ve hi tornarà a ser, i l'altre també, i el següent també. Si no som molt destralers sempre la tindrem al nostre costat, a punt per escalfar-nos si ens la guanyem.
La suma de les actituds personals de tots nosaltres serà la que determinarà cap on anirem. En el meu cas es podria dir que aquest any sí que he fet foc nou. Estic en transició, i aquest és només un petit pas més cap a la resiliència.

Estirar més el braç que la màniga

Estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa hi ha en les frases populars. I quanta ignorància demostrem quan no fem cas de l'experiència que ens volen transmetre.

Al nostre país hem viscut unes dècades (vint, trenta, quaranta anys) amb un elevat creixement i abundància, durant els quals hem consumit, gastat i devorat sense pensar. No ens hem adonat de com n'érem de devoradors fins que ha passat el temps i han vingut les vaques magres. No ens hem adonat de com n'érem de manipulats pels poderosos que saben de les nostres debilitats, que creen bombolles i les esclaten quan els convé, que s'han aprofitat en part de la nostra ignorància i en part de la nostra connivència pel seu benefici propi.

Hem disposat d'energia barata durant molt de temps. Ens pensàvem que seria per sempre?.

Hem vist com es construïa més i més i com els preus pujaven i pujaven. Ens pensàvem que seria per sempre?

Hem gastat el que teníem i el que no teníem. Ens hem hipotecat i endeutat. Hem malbaratat recursos i energia i hem arribat a deutes per sobre del raonable. O ens han enganyat o ens hem deixat enganyar. Hem viscut a crèdit i ara es el moment de pagar-lo.

Al fons del sac hi trobaràs les engrunes. Quanta saviesa hi ha en les frases populars.

Ens hem menjat tot el pa perquè ens pensàvem que mai s'acabaria. Doncs au, ja som al fons del sac, ara toca aprendre a viure amb les engrunes! Potser d'aquests temps de crisi en quedarà això i potser s'hi quedarà per sempre.

Hem d'aprendre del que ha passat, però no només per lamentar-nos. És el moment de buscar nous camins per trobar noves oportunitats. En temps d'incertesa és quan més cal fer treballar la imaginació i quan més cal esforçar-se. Si ja no serveixen les velles fórmules, n'hem de buscar de noves, i entre tots hem de buscar-les per treure'n l'entrellat.

I sobretot, no estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa.

DSC
ARC

Addictes al petroli

Des de finals del segle XIX vivim en l’era del petroli, un producte extraordinari, incomparable a qualsevol altre, i a partir del qual es poden obtenir una quantitat molt gran d'altres productes i que té un contingut energètic molt alt. Un litre de petroli conté aproximadament la mateixa energia que podem obtenir de 35 homes treballant durant 5 setmanes de feina.
L'energia de la que hem disposat en el darrer segle i mig és la que ha permès al món progressar tant i tant. Mai al llarg de la història la humanitat havia canviat a un ritme tan gran com en els darrers 150 anys, i això té molt a veure amb els combustibles fòssils, primer el carbó, i sobretot el petroli després.

Energèticament som molt dependents del petroli, però materialment també. Quants objectes dels que fem servir a diari estan fabricats directament o indirecta de derivats del petroli? La immensa majoria. Us imagineu com seria el món ara mateix si no existís el petroli? Només cal que mirem al nostre voltant:

- l’ordinador on probablement ara estàs llegint, no existiria.

- els televisors, les ràdios, els reproductors de música, no existirien.

- els telèfons i altres dispositius electrònics no existirien.

- la major part de la roba que portes està feta de fibres derivades del petroli; no existiria.

- del mobiliari i altres accessoris que tens a casa pràcticament només quedaria el què està fet cent per cent de fusta; el demés no existiria.

- el què menges no està fet de petroli, però procedeix majoritàriament de l’agricultura i la ramaderia, i aquestes no podrien arribar a les produccions que actualment s’aconsegueixen si no fos pels fertilitzants, pels pesticides, i pels adobs que utilitzen. I aquests sense petroli no existirien.

- la immensa majoria de les medecines que utilitzem també provenen de derivats del petroli. No existirien.

- els plàstics són presents de forma constant a la nostra vida, i la immensa majoria són derivats del petroli (la excepció són uns pocs polímers naturals com la seda, la cel·lulosa o el cautxú). No existirien.

- el transport depèn gairebé al cent per cent del petroli: els cotxes, motos, trens i avions no existirien. L’asfalt de les carreteres tampoc existiria.

La llista podria ser molt més llarga, però no cal, em sembla que és prou evident. Som o no som addictes al petroli?

Aquesta addicció té un gran problema: sabem perfectament que de petroli no n'hi haurà per sempre. Algun dia s'acabarà, i haurem d'aprendre a viure sense ell.

Igual que passa amb qualsevol altra addició, si volem superar-la, abans d’actuar és imprescindible passar per les fases d'adonar-se’n compte i acceptar-ho; així doncs, val més que comencem com  més aviat millor:
SÍ, SOM ADDICTES AL PETROLI.

Per convenciment o per necessitat?

Vivim en un món on els recursos són finits (i per tant no pot resistir un creixement infinit), la població augmenta any rera any, i el consum dels recursos del planeta també.
El nostre model de societat es basa en el consum i en el creixement continu. Quan frenem, tot trontolla, sembla que s'hagi d'enfonsar tot, com una bicicleta que perd l'equilibri quan s'atura; i cal tornar a accelerar. I així ha de ser una vegada i una altra; però fins quan? per sempre perquè sinó el sistema es col·lapsa.
Si observem què passa al món ens adonarem que aquest model funciona perquè uns territoris creixen a costa dels altres, unes persones creixen a costa de les altres, o una generació creix a costa de les generacions futures. Malauradament, avui en dia, estem així. El dubte és si aquest model de creixement el podem mantenir indefinidament. Jo penso que no. Ens convé canviar, però la qüestió és si en som prou conscients i si n'estem prou convençuts per fer-ho. Si al final resulta que és inevitable modificar el nostre model de vida, ho farem per convenciment o per necessitat?
Encara que la raó ens faci veure que ens hem de comportar d'una determinada forma, en realitat moltes vegades ens resulta molt difícil fer-ho. L'egoisme, la desconfiança, la por, la dificultat humana per afrontar els canvis d'hàbits personals, o vés a saber quina altra raó, no ens deixen ser conseqüents amb el què pensem, i una i altra vegada som incoherents. Per evitar-ho ens cal canviar la mentalitat, però aquest procés de canvi és molt i molt lent.
Per altra banda, quan van mal dades, la necessitat ens fa espavilar ràpidament. Els canvis en el nostre comportament, que tan ens costa fer per convenciment, els fem ràpidament per necessitat.
Potser el nostre planeta està arribant a un punt en el qual més que convenir-li que modifiquem el nostre comportament, ho necessita. Com que nosaltres només som una part d'aquest planeta, també ho necessitem i per això ho fem.

Si no ens mou el convenciment, que ho faci la necessitat!

DSC
ARC

La mirada imaginativa

Fa algun temps vaig trobar el dibuix d'aquí sota. No recordo qui és l’autor ni on es va publicar, però em va agradar perquè mostra dues actituds que podem tenir front el que ens anem trobant a la vida: comportar-nos com a depredadors o fer-ho de forma imaginativa. Massa sovint la nostra actitud és la primera i poques vegades fem l'esforç d'actuar amb creativitat. Estaria bé que amb els nostres ulls deixéssim de veure objectes de consum per tot arreu i poguéssim veure-hi oportunitats.

Hem d'eliminar la visió caduca d'aquelles persones que en veure volar un ocell ja se'ls fa la boca aigua i el veuen a la cassola.

Hem de promoure la visió imaginativa d'aquells que veuen oportunitats que van més enllà del simple consum immediat.





Aquest nen, encara no esbiaixat per l'experiència en un món estrany, és capaç d'imaginar un món diferent.

El nostre futur no és gaire esperançador si ens ho mengem tot.
En canvi, tenim un gran futur pel davant si som capaços d'imaginar-lo.
Si ets jove imagina’t el món, i si no ho ets tant intenta-ho.