dimecres, 29 de febrer del 2012

Estirar més el braç que la màniga


Estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa hi ha en les frases populars. I quanta ignorància demostrem quan no fem cas de l'experiència que ens volen transmetre.
Al nostre país hem viscut unes dècades (vint, trenta, quaranta anys) amb un elevat creixement i abundància, durant els quals hem consumit, gastat i devorat sense pensar. No ens hem adonat de com n'érem de devoradors fins que ha passat el temps i han vingut les vaques magres. No ens hem adonat de com n'érem de manipulats pels poderosos que saben de les nostres debilitats, que creen bombolles i les esclaten quan els convé, que s'han aprofitat en part de la nostra ignorància i en part de la nostra connivència pel seu benefici propi.
Hem disposat d'energia barata durant molt de temps. Ens pensàvem que seria per sempre?.
Hem vist com es construïa més i més i com els preus pujaven i pujaven. Ens pensàvem que seria per sempre?
Hem gastat el que teníem i el que no teníem. Ens hem hipotecat i endeutat. Hem malbaratat recursos i energia i hem arribat a deutes per sobre del raonable. O ens han enganyat o ens hem deixat enganyar. Hem viscut a crèdit i ara es el moment de pagar-lo.

Al fons del sac hi trobaràs les engrunes. Quanta saviesa hi ha en les frases populars.
Ens hem menjat tot el pa perquè ens pensàvem que mai s'acabaria. Doncs au, ja som al fons del sac, ara toca aprendre a viure amb les engrunes! Potser d'aquests temps de crisi en quedarà això i potser s'hi quedarà per sempre.

Hem d'aprendre del que ha passat, però no només per lamentar-nos. És el moment de buscar nous camins per trobar noves oportunitats. En temps d'incertesa és quan més cal fer treballar la imaginació i quan més cal esforçar-se. Si ja no serveixen les velles fórmules, n'hem de buscar de noves, i entre tots hem de buscar-les per treure'n l'entrellat.
I sobretot, no estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa.

DSC
ARC

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon dia Toni, comparteixo amb tu l’observació que en fas sobre la saviesa dels nostres vells. Catalunya sempre ha destacat tant pel seny com per la rauxa. El seny l’emprem per igualar desequilibris, la rauxa per promoure aquells canvis necessaris per continuar avançant. La saviesa dels vells, el seny, sembla que l’hem oblidat, ens hem deixat emportar pel corrent de tot allò que semblava imprescindible per no perdre l’etiqueta de moderns, teníem paor al retrocés, a quedar endarrere d’una Europa potent que ens meravellava. Ara, veient on estem, no cal ser massa intel•ligent per veure que aquells avenços poden suposar un gran retrocés. Jo crec que tots els esdeveniments sempre tenen dues vessants, la positiva i la negativa. La negativa de tot això potser ha estat que ens hem omplert de necessitats que no necessitàvem, que no ens calen. Aquests anys d’abundància, gestionats d’una forma positiva ens haguessin portat a una situació de fortalesa que hagués garantit la satisfacció de les necessitats bàsiques de tothom i a preus més raonables, jo crec que sí hi ha recursos per tothom, si la gestió d’aquests es fonamenta en uns altres principis dels que han imperat fins ara.
A allò que se li ha donat més importància és al tenir, al “jo la tinc més grossa” i ara l’únic que tenim gros és la crisi. Hem utilitzat els anys d’abundància per allunyar-nos, per diferenciar-nos dels demés, en aquest anys de bonança ha imperat la llei del més fort, sense avaluar-ne les conseqüències. Entre altres coses, si podem tenir un 4x4, (encara que amb un de més petit passem) perquè no tenir-lo? Així se’ns veurà més, encara que això suposi, més despesa de combustible, d’assegurança, reparacions més cares i allò que és més important i que afecta més als demés, més contaminació...
Hi ha un fragment del llibre de Sant Exupéry El petit príncep que ho il•lustra molt bé, és el següent:
...Però el vanitós no el va sentir. Els vanitosos només senten les alabances.

- ¿ Realment m'admires molt ? - va preguntar al petit príncep.

- ¿ Què vol dir admirar ?

- Admirar vol dir reconèixer que sóc l'home més ben plantat, més ben vestit, més ric i més intel•ligent del planeta.

- Però si només hi ets tu sol, al teu planeta!

- Fes-me aquest favor. Admira'm de totes maneres!

- T'admiro - va dir el petit príncep, arronsant una mica les espatlles -, ¿però de què et pot servir, això ?


Doncs bé, fins que tots plegats no aprenem de que l’admiració dels demés no serveix per a res (vull puntualitzar que no és el mateix admiració que reconeixement), i que ha de ser un altre principi i no la satisfacció de la nostra vanitat el que ens mogui, no serem capaços de canviar la realitat, serà un constant retorn mentre el món ho suporti.
Crec que si hi ha quelcom de positiu en aquesta situació és que ens obliga a buscar nous camins.

D. Comajuncosa

Anònim ha dit...

Tot cànvia per tornar al principi però en el batibull del canvi queda la novetat per canviar l´història.DSC