dimecres, 29 de febrer del 2012

Estirar més el braç que la màniga


Estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa hi ha en les frases populars. I quanta ignorància demostrem quan no fem cas de l'experiència que ens volen transmetre.
Al nostre país hem viscut unes dècades (vint, trenta, quaranta anys) amb un elevat creixement i abundància, durant els quals hem consumit, gastat i devorat sense pensar. No ens hem adonat de com n'érem de devoradors fins que ha passat el temps i han vingut les vaques magres. No ens hem adonat de com n'érem de manipulats pels poderosos que saben de les nostres debilitats, que creen bombolles i les esclaten quan els convé, que s'han aprofitat en part de la nostra ignorància i en part de la nostra connivència pel seu benefici propi.
Hem disposat d'energia barata durant molt de temps. Ens pensàvem que seria per sempre?.
Hem vist com es construïa més i més i com els preus pujaven i pujaven. Ens pensàvem que seria per sempre?
Hem gastat el que teníem i el que no teníem. Ens hem hipotecat i endeutat. Hem malbaratat recursos i energia i hem arribat a deutes per sobre del raonable. O ens han enganyat o ens hem deixat enganyar. Hem viscut a crèdit i ara es el moment de pagar-lo.

Al fons del sac hi trobaràs les engrunes. Quanta saviesa hi ha en les frases populars.
Ens hem menjat tot el pa perquè ens pensàvem que mai s'acabaria. Doncs au, ja som al fons del sac, ara toca aprendre a viure amb les engrunes! Potser d'aquests temps de crisi en quedarà això i potser s'hi quedarà per sempre.

Hem d'aprendre del que ha passat, però no només per lamentar-nos. És el moment de buscar nous camins per trobar noves oportunitats. En temps d'incertesa és quan més cal fer treballar la imaginació i quan més cal esforçar-se. Si ja no serveixen les velles fórmules, n'hem de buscar de noves, i entre tots hem de buscar-les per treure'n l'entrellat.
I sobretot, no estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa.

DSC
ARC

dissabte, 25 de febrer del 2012

Addictes al petroli


Des de finals del segle XIX vivim en l’era del petroli, un producte extraordinari, incomparable a qualsevol altre, i a partir del qual es poden obtenir una quantitat molt gran d'altres productes i que té un contingut energètic molt alt. Un litre de petroli conté aproximadament la mateixa energia que podem obtenir de 35 homes treballant durant 5 setmanes de feina.
L'energia de la que hem disposat en el darrer segle i mig és la que ha permès al món progressar tant i tant. Mai al llarg de la història la humanitat havia canviat a un ritme tan gran com en els darrers 150 anys, i això té molt a veure amb els combustibles fòssils, primer el carbó, i sobretot el petroli després.
Energèticament som molt dependents del petroli, però materialment també. Quants objectes dels que fem servir a diari estan fabricats directament o indirecta de derivats del petroli? La immensa majoria. Us imagineu com seria el món ara mateix si no existís el petroli? Només cal que mirem al nostre voltant:
- l’ordinador on probablement ara estàs llegint, no existiria.
- els televisors, les ràdios, els reproductors de música, no existirien.
- els telèfons i altres dispositius electrònics no existirien.
- la major part de la roba que portes està feta de fibres derivades del petroli; no existiria.
- del mobiliari i altres accessoris que tens a casa pràcticament només quedaria el què està fet cent per cent de fusta; el demés no existiria.
- el què menges no està fet de petroli, però procedeix majoritàriament de l’agricultura i la ramaderia, i aquestes no podrien arribar a les produccions que actualment s’aconsegueixen si no fos pels fertilitzants, pels pesticides, i pels adobs que utilitzen. I aquests sense petroli no existirien.
- la immensa majoria de les medecines que utilitzem també provenen de derivats del petroli. No existirien.
- els plàstics són presents de forma constant a la nostra vida, i la immensa majoria són derivats del petroli (la excepció són uns pocs polímers naturals com la seda, la cel·lulosa o el cautxú). No existirien.
- el transport depèn gairebé al cent per cent del petroli: els cotxes, motos, trens i avions no existirien. L’asfalt de les carreteres tampoc existiria.
La llista podria ser molt més llarga, però no cal, em sembla que és prou evident. Som o no som addictes al petroli?
Aquesta addicció té un gran problema: sabem perfectament que de petroli no n'hi haurà per sempre. Algun dia s'acabarà, i haurem d'aprendre a viure sense ell.

Igual que passa amb qualsevol altra addició, si volem superar-la, abans d’actuar és imprescindible passar per les fases d'adonar-se’n compte i acceptar-ho; així doncs, val més que comencem com  més aviat millor:
SÍ, SOM ADDICTES AL PETROLI.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Fiat iustitia et pereat mundus

per Dolors Comajuncosa

Que es faci justícia i s’acabi el món! Aquesta és la resposta a la disjuntiva entre canviar el món per convicció o canviar-lo per necessitat. Perquè, apreciat Toni, si finalment és per necessitat que el món canvia, no ho farà d’altra manera que aniquilant-se a sí mateix, però el seu fi no consistirà en que aquest desaparegui físicament de l’univers. No, no desapareixerà aquesta esfera preciosa que ens aixopluga, simplement s’acabarà el món que fins ara hem construït, aquest que nosaltres coneixem.
Cal preguntar-se si això és bo, el revisar la trajectòria humana em porta a intuir que sí, aquesta ha anat evolucionant amb passos més o menys ferms però sempre endavant, els retrocessos es presenten com una oportunitat per tal de reafirmar postures, valors, principis...; va ser després de les atrocitats del nazisme quan la humanitat, més que mai, es va unificar en un crit d'un no rotund a totes aquelles accions que, basades en la diferencia ètnica, cultural o en qualsevol altra, portessin a un grup d’homes a aniquilar-ne un altre.

El món no s’acabarà físicament, però tots els canvis que es donen per necessitat comporten sempre el sacrifici d’un nombre important de les criatures que l’habiten. Així ho demostren les restes que han anat apareixent en els diferents substrats geològics que ens suporten i que són la petjada de tot allò que ens ha precedit; d’ells hem après que els grans canvis evolutius de l’home no s’han donat dins un relat seguit i sense alts i baixos, aquests han estat sempre fruit de grans crisis naturals que, malgrat tot, han significat salts qualitatius en la seva evolució, tant biològica com intel·lectual.
Però bé, aquests canvis han estat fruit de les lleis de la natura; la natura és una màquina perfecta l’engranatge de la qual sembla no tenir altra funció que la de restaurar l’equilibri quan tot es desgavella, però cal recordar que les lleis de la natura són cegues, no diferencien als homes dels demés éssers.De l’afirmació anterior en podríem deduir que l’home no hi té res a fer, l’home podria ser doncs, una criatura més, que sotmesa a les lleis omnipotents de la natura, no fos senyor del seu destí; per tant ens trobaríem en el límit d’aquest gran canvi que s’apropa i sense armes a les mans per afrontar-lo.

Tot i aquest sever horitzó, no hem d’oblidar mai que, en siguem una part substancial o no de la natura, hi ha quelcom que ens diferencia dels altres éssers; això que nosaltres tenim, i que ens dota de la capacitat de governar el nostre destí, no és altra cosa que la nostra capacitat de raonar, a diferencia dels animals, imaginem, planifiquem, posposem…; només nosaltres som capaços d’enlairar-nos per sobre de les nostres necessitats biològiques a la recerca de valors més alts. Llavors davant la disjuntiva de canvi per convenciment o canvi per necessitat, ens caldrà apel·lar a aquesta capacitat racional que ens diferencia dels demés animals, per tal que els esdeveniments que s’apropen no estiguin governats únicament per la llei de la natura; caldrà que agafem fortes les regnes del nostre destí, però no ja com a éssers individuals sinó com a comunitat, una comunitat de la que no s’hi pot excloure a ningú, sigui aquest d’on sigui ni com sigui. I és precisament en aquest punt en el qual hem de superar les lleis cegues i arbitràries de la natura que fan que accidentalment alguns neixin a l’hemisferi nord i tinguin més privilegis i altres ho facin a l’hemisferi sud i se’ls hi neguin tots; és aquí on ha de regnar la racionalitat que ens permeti igualar les diferències. Quan es comet l’error de posar unes persones per davant d’altres, hi ha el perill de que s’instauri un precedent terriblement injust, ja que al davant d’una fila només hi ha lloc per a un, ja sigui un grup o persona; i encara que tinguéssim el privilegi de ser aquesta única persona o de pertànyer a aquest privilegiat grup, em pregunto fins quan podríem viure amb la càrrega de consciència de que som aquí gràcies a que altres han deixat de ser.
Més preocupant seria el fet de que arribéssim a ser capaços de conviure tranquil·lament amb aquesta realitat, perquè sens dubte, el resultat en seria una societat malaltissa i com a tal, encarada a l’autodestrucció, ja que tota negació de vida és una negació de tota la vida, i l’argument que nega el dret a viure de qualsevol ésser humà, porta implícit la negació del dret a viure de tots els éssers humans; si són les regles de la negació les que imperen, qui viu i qui mor està en funció dels gustos d’aquell que s’ha atribuït unilateralment el poder de decidir sobre el futurs de tots, en Hitler en va ser un bon exemple.
Com molt bé has dit Toni, en aquesta esfera en la que vivim no hi ha més recursos dels que hi ha i jo sóc dels qui pensen que, o be ens escalfem tots, o li fotem patada a l’estufa, que al cap i a la fi no s’allunya massa del significat de Fiat iustitia et pereat mundus. Estic amb tu, de que serà sempre molt millor fer les coses per convicció que per necessitat. Som-hi doncs que se’ns acumula la feina!

Dolors Comajuncosa

dimarts, 14 de febrer del 2012

Per convenciment o per necessitat?


Vivim en un món on els recursos són finits (i per tant no pot resistir un creixement infinit), la població augmenta any rera any, i el consum dels recursos del planeta també.
El nostre model de societat es basa en el consum i en el creixement continu. Quan frenem, tot trontolla, sembla que s'hagi d'enfonsar tot, com una bicicleta que perd l'equilibri quan s'atura; i cal tornar a accelerar. I així ha de ser una vegada i una altra; però fins quan? per sempre perquè sinó el sistema es col·lapsa.
Si observem què passa al món ens adonarem que aquest model funciona perquè uns territoris creixen a costa dels altres, unes persones creixen a costa de les altres, o una generació creix a costa de les generacions futures. Malauradament, avui en dia, estem així. El dubte és si aquest model de creixement el podem mantenir indefinidament. Jo penso que no. Ens convé canviar, però la qüestió és si en som prou conscients i si n'estem prou convençuts per fer-ho. Si al final resulta que és inevitable modificar el nostre model de vida, ho farem per convenciment o per necessitat?
Encara que la raó ens faci veure que ens hem de comportar d'una determinada forma, en realitat moltes vegades ens resulta molt difícil fer-ho. L'egoisme, la desconfiança, la por, la dificultat humana per afrontar els canvis d'hàbits personals, o vés a saber quina altra raó, no ens deixen ser conseqüents amb el què pensem, i una i altra vegada som incoherents. Per evitar-ho ens cal canviar la mentalitat, però aquest procés de canvi és molt i molt lent.
Per altra banda, quan van mal dades, la necessitat ens fa espavilar ràpidament. Els canvis en el nostre comportament, que tan ens costa fer per convenciment, els fem ràpidament per necessitat.
Potser el nostre planeta està arribant a un punt en el qual més que convenir-li que modifiquem el nostre comportament, ho necessita. Com que nosaltres només som una part d'aquest planeta, també ho necessitem i per això ho fem.

Si no ens mou el convenciment, que ho faci la necessitat!

DSC
ARC

dijous, 9 de febrer del 2012

La mirada bovina


Un dia qualsevol en una hora qualsevol surto a passejar i tot rumiant rumiant em trobo aquest animal davant dels morros.

Li dic bon dia i em mira d'aquesta manera, amb aquesta fantàstica mirada bovina.
Li pregunto l'hora, i la mateixa mirada.
Li explico els meus problemes o les meves alegries, igual.
Ja li pots explicar i explicar tot el què vulguis, sempre la mateixa mirada.

Sempre la mateixa mirada de no entendre. Sempre la mateixa mirada bovina.

Penso en quantes vegades m'ha passat el mateix a mi, penso en tantes coses que no entenc, i em veig a mi mateix amb una fantàstica mirada bovina.
I què?. Potser a vegades volem entendre massa.
Perquè cal entendre-ho tot? A la vaca no li cal; potser a mi tampoc.
La vaca, si és que entén alguna cosa, deu entendre allò que li és proper i que li cal, i el que li és llunyà no ho entén ni falta que li fa. Potser jo tampoc cal que entengui del tot coses que em són massa llunyanes, tot i que estigui bé conèixer-les. Al cap de vall com que tot no ho puc entendre, potser val més entendre bé el què és més proper.

Miraré atentament, en silenci, amb reflexió, allò que sento proper. A veure si ho entenc.
El més llunyà també m'ho miraré, sí, però una mica amb mirada bovina.

dijous, 2 de febrer del 2012

La mirada imaginativa


Fa algun temps vaig trobar el dibuix d'aquí sota. No recordo qui és l’autor ni on es va publicar, però em va agradar perquè mostra dues actituds que podem tenir front el que ens anem trobant a la vida: comportar-nos com a depredadors o fer-ho de forma imaginativa. Massa sovint la nostra actitud és la primera i poques vegades fem l'esforç d'actuar amb creativitat. Estaria bé que amb els nostres ulls deixéssim de veure objectes de consum per tot arreu i poguéssim veure-hi oportunitats.



Hem d'eliminar la visió caduca d'aquelles persones que en veure volar un ocell ja se'ls fa la boca aigua i el veuen a la cassola.


Hem de promoure la visió imaginativa d'aquells que veuen oportunitats que van més enllà del simple consum immediat.





Aquest nen, encara no esbiaixat per l'experiència en un món estrany, és capaç d'imaginar un món diferent.
El nostre futur no és gaire esperançador si ens ho mengem tot.
En canvi, tenim un gran futur pel davant si som capaços d'imaginar-lo.
Si ets jove imagina’t el món, i si no ho ets tant intenta-ho.