Encara no som humans

Encara no hem evolucionat prou com per considerar-nos del tot humans.

Si això és cert, i també ho és que el món està en mans d'una minoria, vol dir que el destí del planeta està en mans d'uns quants que encara no són humans. El que tenim entre mans, la vida al planeta, és prou important com per posar-nos tots a pensar-hi i treballar-hi i no deixar-ho en mans d'uns quants insuficientment evolucionats.

Encara no som humans. Així de contundent és el títol del llibre que van publicar el 2002 els antropòlegs Eudald Carbonell i Robert Sala.

Algunes de les coses que expliquen en el llibre són realment difícils de pair: per exemple la possibilitat que la igualtat entre homes i dones es produeixi quan aquestes no hagin de tenir fills per perpetuar l'espècie i es pugui fer fora del ventre matern, al laboratori. O que la forma de millorar com espècie pot ser la modificació genètica.

La naturalesa humana és com és i ha anat evolucionant durant milions d'anys. Som com som i la genètica, la cultura i els instints ens fan actuar com actuem, és veritat, però mai abans en la història de la humanitat havíem disposat d'una tecnologia i d'uns coneixements globals com els que tenim ara. En el llibre s'explica com els interessos tribals, les lluites fratricides, les normes religioses o la manca de solidaritat entre comunitats prevalen encara massa al nostre món i impedeixen una organització més racional. Segons els propis autors encara és massa patent allò que tenim de primats. El que ens farà humans definitivament és la socialització de la tècnica, posar a l'abast de tothom la ciència, la tecnologia i el coneixement. Ja en el seu anterior llibre, Planeta humà, els mateixos autors afirmen que “la tècnica ens pot ajudar a fer un futur diferent si la socialitzem i la posem al servei del nou humanisme, el que ens ha de fer humans de forma objectiva”.

Jo penso que som una espècie que, com totes, porta milions d'anys lluitant per la seva supervivència, que no és poc, però hem d'arribar a un punt on hi hagi alguna cosa més que la necessitat de sobreviure. Potser és que estem en un moment on conflueixen l'evolució de milions d'anys i els avenços tecnològics d'uns pocs segles, i hem de trobar el camí comú que ens faci ser més humans.

Encara no som humans. Eudald Carbonell i Robert Sala. Edicions 62.

Planeta humà. Eudald Carbonell i Robert Sala. Ed. Empúries butxaca.

Ous planxats i camises fregides

No recordo quan va ser, però un dia vaig planxar un ou i fregir una camisa. Volia fer moltes coses a la vegada i, és clar, les vaig fer malament. Com és que tenia tanta pressa? Perquè anava tan just de temps? Realment era tan urgent el que havia de fer després? No ho sé, però quan algú planxa un ou i fregeix una camisa se n'adona que alguna cosa no va bé.
Però no sempre tenim la sort d'adonar-nos que fem coses malament per culpa de les presses. El que encara ens queda per fer ens volta pel cap i no ens deixa espai per pensar en el que estem fent en aquell moment, volem anar de pressa i ens costa molt donar valor a fer les coses a poc a poc i ben fetes.
Un dia la meva amiga Tere em va fer arribar una entrevista a un savi que a la pregunta de què és el que més el sorprèn de la humanitat va respondre, entre altres coses, que “desitgem tant el futur que oblidem el present i així no vivim ni el present ni el futur”. Si no ens obsessionéssim tant en el que ens queda per fer podríem pensar més en el que estem fent i potser en gaudiríem més i ho faríem millor.
L'Olga em va aconsellar el llibre "La pedagogia del caracol" de Gianfranco Zavalloni on es planteja, entre altres temes, l'educació dels nostres nens més enllà del "ho vull tot i ara". Sabrem fer-ho si en molts casos nosaltres ens comportem precisament així? No ens ho hauríem de replantejar nosaltres primer?
En el llibre Elogio de la lentitud, Carl Honoré ens diu que “viure de pressa no és viure, és sobreviure”. Si anem accelerant el nostre ritme de vida no podem gaudir del que fem, sinó que en realitat el que acabem fent és anar sobrevivint, encara que probablement ho fem de forma inconscient.
Però la voluntat de baixar el ritme no ens pot conduir a l'extrem contrari, la no activitat, la paràlisi. No cal córrer quan no és necessari, però sí que cal córrer en el moment precís. La filosofia de la lentitud, segons Honoré, es pot resumir en una paraula: equilibri. Aquest és el punt que tant costa trobar. És difícil de trobar el punt d'equilibri entre el que fas i el que no fas, entre el que vols i el que no vols, i no és fàcil encertar. Cal pensar en el que un fa, però també cal pensar el que un no fa i en el que deixa de fer.
Hi ha coses que es poden recuperar però el temps no.
Per això cadascú cal que pensi molt bé a que dedica el seu teu temps.