Envàs, d'on vens?

Sovint són més interessants les preguntes que les respostes. Si la pregunta no és pertinent, la resposta serà intranscendent. "Envàs, on vas?" és una pregunta errònia, la correcta és "envàs, d'on véns?". Crec que la resposta a la pregunta d'on han d'anar als envasos no pot ser del tot correcta si abans no hem respost correctament a la pregunta d'on vénen.

D'on vénen els envasos? Vénen de la comoditat. De la comoditat dels productes d'un sol ús (és molt fàcil llençar en lloc de rentar i reutilitzar), de les begudes envasades que consumim i després ens desentenem de l'envàs, de la comoditat de vendre-ho o comprar-ho tot envasat, de la comoditat de llençar en lloc de retornar envasos. Els envasos vénen de deixar d'utilitzar cistelles i substituir els productes de tota la vida per bosses de plàstic, llaunes, tetrabrics, esprais, vidre no retornable, tot tipus de plàstics, etc. Tot molt còmode!. Tan còmode i tan pràctic que quan ens hem adonat que estàvem acumulant muntanyes gegantines de residus ens hem hagut de replantejar-ho i preguntar-nos "envàs, on vas?". Ves per on, allò que semblava tan còmode ens ha acabat complicant la vida, i a més a més és més car i més brut.

Durant aquestes darreres setmanes la campanya publicitària “envàs, on vas?” ha tingut la virtut de fer entrar en les converses de molta gent el tema dels residus, i de la polèmica generada per aquesta campanya se n'ha fet molt ressò la premsa. En podeu veure un resum aquí, o en els articles d'opinió de Ramon Folch o de José Luis Gallego. 
Segons la meva opinió la campanya té dos defectes importants:

1) Sembla que el seu objectiu no és reduir el nombre de residus que generem, sinó reduir el cost de la seva gestió. I el problema que hauríem d'afrontar és el de minimitzar-ne la quantitat.

2) Sembla que el principal problema és que al contenidor dels envasos hi van molts residus que no hi haurien d'anar (plàstics que no són envasos, joguines, metalls, vidre no adequat, ...). La realitat però és que el problema no és allò que va al contenidor d'envasos i no hi hauria d'anar, sinó que el problema és allò que no hi va i hi hauria d'anar: la major part dels envasos (més de la meitat) no hi van i acaben en abocadors o incineradores en lloc de ser reciclats. O encara pitjor, apareixen llençats per tot arreu: boscos, camins, rius, mar, ...

Així que, segons sembla, amb el sistema actual de recollida d'envasos difícilment reduirem la quantitat de residus que generem, i tampoc augmentarem la quantitat que en reciclem. Per això hi ha sobre la taula propostes de sistemes més eficaços (ja en funcionament en altres països); un d'aquests sistemes és el sistema de devolució, dipòsit i retorn (SDDR), del qual en podeu trobar més informació a la web de retorna. Aquest sistema em sembla més eficaç, més sostenible i amb les responsabilitats més repartides. Perquè no oblidem que en el fons la comoditat de la que parlàvem en realitat amaga una manca de responsabilitat.

Qui pagarà les culleretes de plàstic?

Fa uns quants dies em preguntava què es recordarà de nosaltres d'aquí a 300 anys, i quines coses de les que estem fent actualment romandran d'aquí a tres segles. Potser no cal anar tan lluny: també tenim prou motius de reflexió si pensem en una o dues generacions més enllà de la nostra. Què recordarà la propera generació i la següent, de nosaltres? Com és el món que els estem deixant? Què en quedarà d'aquí cinquanta anysdel que estem fent ara?

La nostra és una de les generacions que pateix l'addició més gran que probablement ha succeït en la història de la humanitat, l'addició al petroli. O no ens adonem que en som totalment dependents o és que som uns temeraris; hi estem tan enganxats que pensem que no és una addició i que podrem disposar de petroli per sempre. Però la realitat és que l'edat del petroli s'acabarà, segur, pensar el contrari és creure en els miratges. Ho vaig comentar en un escrit de no fa gaire. Imagineu dues situacions: 1) netejar una cullera després d'utilitzar-la, 2) extreure petroli a milers de quilòmetres, transportar-lo, refinar-lo, processar-lo, donar-li forma de cullereta, tornar-lo a transportar, comprar-lo i utilitzar-lo per acabar llençant-lo. No és increïble pensar que és més esforç lo primer que lo segon?

La nostra és la generació de la cullereta de plàstic, del malbaratament de recursos, d'utilitzar i llençar innecessàriament, de l'esgotament dels materials i de l'acumulació de deixalles per tot arreu. En definitiva, malauradament, som uns especialistes de deixar rastre en lloc de construir. I aquest rastre és el que els deixarem a les properes generacions: cicatrius al planeta i a la societat, que no sortiran gratis. Qui pagarà el rastre de les culleretes de plàstic? Si no ens adonem del que estem fent i no canviem el nostre comportament, les properes generacions s'ho trobaran.

Comer sin cerrar la boca

Quan el Gustavo Duch escriu històries com Comer sin cerrar la boca ho fa perquè, tal com diu ell mateix, explicar és una altra forma de caminar. Sap del que parla perquè fa anys que és un expert en temes de sobirania alimentària, i els seus escrits i pensaments els podeu trobar a la seva web: Palabre-ando. Tindrem la sort que el proper dissabte 20 d'Octubre a dos quarts de set, organitzat per Santa Coloma en transició, farà una xerrada a la sala gran del castell titulada "Què ens amaga el que mengem". És una gran oportunitat per aprendre de qui en sap i descobrir que hi ha moltes coses del que mengem que no sabem i hauríem de saber.
Decidir el que un menja o deixa de menjar té implicacions directes en un mateix, però també va més enllà de les conseqüències purament nutritives. Llegint el següent text del Gustavo crec que ho veureu molt clar:

COMER SIN CERRAR LA BOCA. Recetas para una alimentación desobediente

La perca del Nilo, a veces vendida como mero, llega desde el lago Victoria, en el centro de África. Brasil ya es el máximo exportador de pollos; al igual que Chile lo es en el negocio de criar, engordar y repartir salmones por el mundo. Los pepinos de España viajan a Holanda en invierno; en verano hacen la ruta en sentido contrario. Los espárragos de Navarra, sólo se envasan en Navarra una vez aterrizan del Perú o la China. El panga que dan de comer en las escuelas viajó desde Vietnam y el atún enlatado proviene de El Salvador o se le roba a los mares de Somalia.

Los pollos para que engorden rápido no pueden ver el Sol, no salen de sus jaulas. Las gallinas ponedoras para que pongan más huevos padecen de exceso lumínico, y apenas pueden dormir. Los cerdos están tan asardinados que cuando uno estornuda todos se contagian de gripe. A las vacas vegetarianas –durante una temporada loca- se les alimentó con restos de vaca. Ahora se investiga como engordar peces carnívoros con una dieta rica en soja. La soja también alimenta a los coches (agrocombustibles) y con sus desperdicios aún se consiguen raciones de pienso para los cerdos.

Si fuera mentira nos parecería exagerado. Pero así es la alimentación del siglo XXI. Un rarísimo sistema contranatura en manos de muy pocas transnacionales, que ganan dinero a base de arruinar la pequeña agricultura tradicional, de ensuciar y contaminar el planeta, y como vemos –susto tras susto- poniendo en jaque la salud de la población consumidora. Vacas locas, dioxinas, gripes, ecolis… Todas estas enfermedades guardan el mismo patrón: patologías graves de origen bien conocido: la codicia.

Pero hay una alternativa por descubrir y exigir: Una agricultura que garantiza salud para la población consumidora, una economía que sabe evitar el hambre del Sur y  la obesidad de los nortes, una tecnología sujeta voluntariamente a las leyes del medio ambiente, y finalmente un menú en nuestras mesas que es señal de la vuelta de la vida en el medio rural. Es la soberanía alimentaria.

Transformando un proverbio africano se explicaría así: «Mucha gente pequeña, en muchos lugares pequeños, cultivaran pequeños huertos,… que alimentarán al mundo»

Si a TV3 fan Plats Bruts jo ballo amb una escombra

Sembla que a l'estiu la inspiració passa a l'hora de la migdiada i no troba ningú despert.
Sembla que a l'estiu les ganes de fer coses noves se n'han anat de vacances. 
Sembla que mig món està estiuejant, cosa que pel que es veu et deixa més adormit que hivernar.

Dons a mi avui m'ha agafat per fer una "autolectura" i si TV3 cada dia a la tarda torna a fer Plats Bruts (que per cert són molt bons) jo torno a agafar l'escombra i ballo:

agafa l'escombra i balla 

I sí, veig que per fer coses extraordinàries només cal pensar coses extraordinàries i tenir un coratge extraordinari per fer-les, però no cal ser una persona extraordinària.
I penso també que hauríem de fer més cas als mestres, com el mestre Swami quan ens diu que "els problemes no són culpa dels demés sinó que són a dins nostre i nosaltres en som la solució”

el mestre Swami també és el que pensa 

És ben sabut que si pensem com sempre agafarem els camins de sempre i arribarem als llocs de sempre. Vols anar a un altre lloc? Pensa diferent! mira diferent!, com ho faria el nen que portes dins

la mirada imaginativa

Hi ha ulls que veuen objectes de consum i n'hi ha que veuen oportunitats. Si fóssim capaços de fer-ho així ens adonaríem que sempre arriba el moment que una "tonteria" de sobte indica que ens en sortim

a vegades ens en sortim 

No en tinguis cap dubte que és així, per una raó molt senzilla: "les persones més felices no són les que tenen el millor de qualsevol cosa, són les que de qualsevol cosa en fan el millor"

les coses que ens fan feliços

I acabo amb una frase que algú de vosaltres de forma anònima va deixar en aquest blog: "Només posseeixes allò que no pots perdre en un naufragi". Pensa-ho bé.

A l'estiu també SOM EL QUE PENSEM

El discurs

Fa alguns dies el meu amic Joan em va fer arribar aquest vídeo del discurs que va fer el president d’Uruguay a la cimera de Rio del passat mes de juny. Potser ja l’heu vist perquè ha circulat bastant per la xarxa, però l’afegeixo al final de l’escrit perquè he pensat que val la pena posar-lo.

No parla explícitament d’emissions de CO₂ ni de canvi climàtic, ni del PIB ni de deutes ni dèficits, ni d’hipoteques ni de tipus d’interès, ni de borsa ni d’empreses. En realitat parla de persones i de pobles, i de com aquests conceptes que explícitament no anomena ens afecten personalment i col·lectiva. Potser aquest és el problema: ens hem acostumat durant anys i anys a parlar tant de conceptes econòmics i polítics que ens hem oblidat de les persones, quan la realitat hauria de ser que si no són per servir a les persones i als pobles no tenen cap utilitat. En parlem com si fossin més importants que les persones o com si hi tinguessin poc o res a veure.

Algunes de les preguntes que planteja en el seu discurs em semblen prou interessants com per reflexionar-hi i les deixo aquí:
-          Què li passaria al planeta si els hindús tinguessin la mateixa proporció de cotxes per família que tenen els alemanys?
-          Té el planeta els recursos materials per fer possible que set o vuit mil milions de persones puguin tenir el mateix grau de consum i malbaratament que tenim a la societat occidental?
-          Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?
-          És possible parlar de solidaritat i que estem tots junts en una societat basada en la competència despietada?
-          Hem de revisar la nostra forma de viure?

I també em semblen molt interessants algunes reflexions:

-          Venim a la vida a intentar ser feliços, perquès és curta i se'ns en va.
-          Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.
-          Cal fabricar coses que durin poc perquè s'ha de vendre molt.
-          No és pobre qui té poc sinó qui necessita molt.
-          El desenvolupament no pot ser contra la felicitat.

Aquest es el discurs:

Si tens preguntes o reflexions, aquí sota on hi diu comentaris pots dir-hi la teva.

Optimisme compromès

Podem mirar el futur com una oportunitat i no com una amenaça, cal fer-ho, però tot i així aquests reptes que ens presenta són molt grans, amb moltes incerteses, i llavors ens ve una pregunta al cap: com ho podem fer per encarar els reptes que ens ofereix el futur? Penso que la resposta està en cadascú de nosaltres i passa per dues actituds: optimisme i compromís.

Optimisme compromès: aquesta ha de ser segons Rob Hopkins, cofundador del moviment ”transition towns”, la manera com hem d'encarar el futur. En una entrevista que li van fer a la BBC no fa gaire el van presentar així: “Rob Hopkins creu que l'optimisme compromès és la millor manera de fer front als reptes globals del futur, ja sigui el canvi climàtic, l'escassetat dels combustibles fòssils o la recessió econòmica. Ell creu que les iniciatives que permetin a la gent produir els seus propis productes i serveis de forma local (ja sigui, per exemple, una cervesa embotellada artesanal feta amb energia solar o una moneda local) són la millor forma de construir resiliència local”.

Jo també penso, com el Rob, que si som optimistes ens en podem sortir però si som optimistes compromesos podem construir un futur millor.

D'aquí a pocs dies tindré la oportunitat de trobar-me amb Rob Hopkins a Totnes (Anglaterra), on treballa per tirar endavant un nou model de societat i d'economia local del que se n'està fent ressò a molts llocs del món, sobretot a Anglaterra. Conèixer de primera mà el moviment Transition Town Totnes és una gran oportunitat per aprendre el que estan fent en aquella població. Fer-ho a més a més parlant amb la persona que primer ho va pensar, després ho va començar i ara ho està escampant per tot el món és per a mi un repte. No m'agradaria que en aquesta oportunitat que tindré la setmana vinent se'm quedessin coses al tinter, així que si teniu alguna qüestió que creieu que no puc deixar de preguntar-li no dubteu a fer-me-la arribar; us ho agrairé molt. Podeu deixar-ho aquí sota mateix en forma de comentari o envair-me-la per correu electrònic.

Créixer? No gràcies

Quan aquesta nit vagi a dormir el meu desig no serà ser més gran que quan m'he llevat. M'agradaria ser una mica millor, això sí.

Personalment i col·lectiva és bo tenir per objectiu ser cada vegada millor; les societats, per exemple, és bo que aspirin a l'augment del benestar i la qualitat de vida de les persones. Durant molts anys hem aconseguit aquests objectius mitjançant el desenvolupament i el creixement econòmic. L'objectiu és millorar i el creixement ha estat l'eina que hem utilitzat per aconseguir-lo.

El problema, em sembla a mi, és que hem associat tant el concepte de creixement amb l'augment del benestar i la millora de la qualitat de vida que, al final, hem acabat per substituir una cosa per l'altra, i el creixement s'ha convertit en l'objectiu. És indubtable que el creixement ens ha permès millorar com a societat en mots aspectes, però això no ens ha de confondre i fer-nos creure que el creixement és l'objectiu. L'objectiu ha de ser millorar i si per aconseguir-ho el creixement és una bona eina, endavant, però si no és possible créixer no passa res, podem millorar d'altres formes.

Vivim en una societat en la qual créixer s'associa a tenir més i sembla que no hi ha alternativa: les empreses han de créixer, les entitats han de créixer, els països han de créixer, tot ha de créixer, i si no és així no anem bé. Ens ho hem repetit tantes vegades que al final ens ho hem cregut, però això no vol dir que sigui cert.
Es pot viure millor amb menys? I tant!
És possible millorar el benestar sense créixer? I tant!

Hi ha eines alternatives al creixement: compartir, no malbaratar, cooperar, ser més eficient, ...
La clau està en que en el moment d'anar a dormir m'he de preguntar pel que sóc i no pel que tinc. Tenir més no vol dir necessàriament ser millor.

No ens preguntem pel que tenim, preguntem-nos pel que som, perquè si ens equivoquem amb la pregunta difícilment trobarem la resposta bona.

Millorar? sí, si us plau.

Una economia per a les persones

Fa uns quants anys, potser era el 2008, quan va començar la crisi financera als Estats Units d'Amèrica, la premsa es va fer molt de ressò que els caps dels governs dels estats més importants del mon proposaven la refundació del capitalisme.  No sé ben bé a que es referien però sí que sé en què ha acabat: res de res. Per sort, mentrestant hi ha gent que pensa en un futur millor i treballa per aconseguir-lo.

El passat 10 d'Abril, al programa Singulars del Canal33, el Jaume Barberà va entrevistar l'economista Christian Felber per parlar de l'economia del bé comú. Us el recomano, és molt interessant. Una economia basada en valors com la confiança, la cooperació, la solidaritat, el compartir, el reconeixement; ummm, això potser sí que és una mena de refundació del capitalisme. Tant de bo en el futur l'economia tingui en compte aquest concepte del bé comú.

Per altra banda, l'economista Bruce Nussbaum parla en un article titulat “4 raons per les quals el futur del capitalisme és local, de petita escala i independent” del que anomena “Indie capitalism” (capitalisme independent o alternatiu?). Aquest capitalisme diferent està emergint en molts llocs del mon i té segons Nussbaum les següents característiques:

• és local i es preocupa de la comunitat i la feina.
  
• els bons productes són els que fan aprop la gent que coneixes.
  
• està basat en la societat, no en els negocis.
  

• a la gent li agrada saber d'on venen les coses que compra i quina història hi ha al darrera.
  
• convé fabricar menys coses de més qualitat i utilitat.
  
• reutilitzar i compartir té valor.
  
• autenticitat és la marca que diferencia els productes.
  

Christian Felber i el seu grup imaginen un nou marc econòmic, diferent del que tenim ara. Bruce Nussbaum i el seu grup constaten en els seus estudis aquests petits grans canvis que ja estan passant. Ambdós dibuixen el camí cap a una economia de la creació en front d'una economia del consum. Una economia amb una sensibilitat diferent.

Jo hi crec: una bona part del sistema econòmic productiu ha de ser local, a petita escala i independent.

Enllaç a l'entrevista a Christian Felber. Clica aquí.
Enllaç a l'article de Bruce Nussbaum. Clica aquí.

És molt important que hi participis

Crec que val la pena dedicar aquest escrit a l'acte que farem dissabte vinent dia 14 d'Abril a Santa Coloma de Queralt. Es tracta de la presentació de Santa Coloma en transició, una iniciativa del poble i pel poble, que es basa en un moviment originat a Anglaterra que s'està estenent per tot el món des de fa uns quants anys que s'anomena “transition towns”.

Objectiu: treballar per un món energèticament menys dependent dels combustibles fòssils, menys consumidor de recursos, més saludable i més just.

Què volem fer? potenciar qualsevol activitat que suposi l'estalvi energètic o dels recursos que estem malbaratant, o que aporti benestar a les persones des d'un punt de vista natural.

Com ho farem? potenciant sempre que sigui possible actuacions de caràcter local: producció local, comerç local, consum local, treball local; en definitiva dinamitzant l'economia local.

Com ens organitzem? Hi ha un grup de persones que vetlla per a que el projecte tiri endavant i no decaigui. I farem grups de treball dels àmbits que es cregui interessant, per exemple educació, transport, energia, economia, creixement natural, bioconstrucció,...

Quins grups de treball i qui s'hi pot apuntar? S'hi pot apuntar tothom que estigui interessat a participar-hi i col·laborar activament.

Quines feines farà cada grup? Les que el propi grup decideixi i acordi, sempre que vagin en la direcció dels objectius del projecte Santa Coloma en transició.

El dia de la presentació us ho explicarem i aportarem idees de projectes que pensem que són útils, que es poden fer si hi ha gent disposada a tirar-los endavant.

Necessitem més idees, molt probablement la idea més important la tens tu. Per això cal que tots hi col·laborem!

Santa Coloma en transició no és la solució, és un camí possible, engrescador, participatiu, del poble i pel poble.

Això és el que tenim programat pel proper dissabte 14 d'Abril. T'hi esperem!

Podeu trobar més informació a:
Blog de Santa Coloma en transició

Web de la xarxa de pobles en transició (en anglès)

Treballar menys per viure millor?

“Treballar menys, cultivar el propi menjar, participar en la comunitat, tenir cura dels amics i familiars, no comprar productes que en realitat no necessitem, i concentrar-nos en el que ens fa sentir feliços i no en el que ens fa semblar millors”. Aquestes són algunes de les claus per a un món econòmicament més robust i amb menys emissions de carboni, segons el punt de vista de The New Economics Foundation¹, un centre d'estudis anglès que estudia propostes innovadores en els camps econòmic, ambiental i social.

Una de les conclusions, una mica sorprenent, dels seus estudis és que cal anar cap a jornades laborals molt més curtes que les actuals: els països d'economies més robustes (Dinamarca, Alemanya i Holanda) són aquells on el nombre d'hores treballades per setmana és més baix, si ho comparem amb Anglaterra o Estats Units que són els altres dos països dels quals ells parlen. Segons aquest centre d'estudis treballar més no els fa ser més rics sinó al contrari, són més pobres en temps, en cultura i econòmicament. Els seus càlculs diuen que s'hauria de tendir cap a una distribució del treball que donés com a resultat treballar 21 hores a la setmana, i d'aquesta manera es podrien resoldre problemes de tensions econòmiques, socials i ambientals.

Jo no tinc clar que la relació entre hores treballades i robustesa de l'economia sigui tan directa o tan evident; suposo que hi influeixen molts altres aspectes. Amb el que sí estic molt d'acord és amb el que afirma un dels col·laboradors d'aquest centre d'estudis, Tim Jackson (professor de la Universitat de Surrey): “Diners que no tens, per gastar en coses que no necessites, per crear impressions efímeres a gent que no t'importa”. A això ens ha portat la societat de consum. Una societat que ha fomentat durant molt de temps models de comportament basats en les aparences més que en les essències, portant-nos fins i tot a estar disposats a gastar el que no tenim. Aquesta estratègia ha demostrat ser no adequada per aconseguir un futur millor, i amb aquesta manera de fer hem anat a parar on som ara: grans avenços i grans expectatives, però també grans desajustos, grans injustícies i grans decepcions. Potser és el moment de corregir-ho i de buscar l'equilibri. No serà fàcil ni ràpid, però que hi hagi gent que hi pensi i que intenti veure les coses d'una altra forma és molt necessari.

L'informe complert està disponible també en castellà i es titula “21 horas. Por qué una semana laboral más corta puede ayudarnos a todos a prosperar en el siglo XXI”. Si vols descarregar-te'l, clica aquí. 

¹   http://www.neweconomics.org/

Estirar més el braç que la màniga

Estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa hi ha en les frases populars. I quanta ignorància demostrem quan no fem cas de l'experiència que ens volen transmetre.

Al nostre país hem viscut unes dècades (vint, trenta, quaranta anys) amb un elevat creixement i abundància, durant els quals hem consumit, gastat i devorat sense pensar. No ens hem adonat de com n'érem de devoradors fins que ha passat el temps i han vingut les vaques magres. No ens hem adonat de com n'érem de manipulats pels poderosos que saben de les nostres debilitats, que creen bombolles i les esclaten quan els convé, que s'han aprofitat en part de la nostra ignorància i en part de la nostra connivència pel seu benefici propi.

Hem disposat d'energia barata durant molt de temps. Ens pensàvem que seria per sempre?.

Hem vist com es construïa més i més i com els preus pujaven i pujaven. Ens pensàvem que seria per sempre?

Hem gastat el que teníem i el que no teníem. Ens hem hipotecat i endeutat. Hem malbaratat recursos i energia i hem arribat a deutes per sobre del raonable. O ens han enganyat o ens hem deixat enganyar. Hem viscut a crèdit i ara es el moment de pagar-lo.

Al fons del sac hi trobaràs les engrunes. Quanta saviesa hi ha en les frases populars.

Ens hem menjat tot el pa perquè ens pensàvem que mai s'acabaria. Doncs au, ja som al fons del sac, ara toca aprendre a viure amb les engrunes! Potser d'aquests temps de crisi en quedarà això i potser s'hi quedarà per sempre.

Hem d'aprendre del que ha passat, però no només per lamentar-nos. És el moment de buscar nous camins per trobar noves oportunitats. En temps d'incertesa és quan més cal fer treballar la imaginació i quan més cal esforçar-se. Si ja no serveixen les velles fórmules, n'hem de buscar de noves, i entre tots hem de buscar-les per treure'n l'entrellat.

I sobretot, no estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa.

DSC
ARC

Addictes al petroli

Des de finals del segle XIX vivim en l’era del petroli, un producte extraordinari, incomparable a qualsevol altre, i a partir del qual es poden obtenir una quantitat molt gran d'altres productes i que té un contingut energètic molt alt. Un litre de petroli conté aproximadament la mateixa energia que podem obtenir de 35 homes treballant durant 5 setmanes de feina.
L'energia de la que hem disposat en el darrer segle i mig és la que ha permès al món progressar tant i tant. Mai al llarg de la història la humanitat havia canviat a un ritme tan gran com en els darrers 150 anys, i això té molt a veure amb els combustibles fòssils, primer el carbó, i sobretot el petroli després.

Energèticament som molt dependents del petroli, però materialment també. Quants objectes dels que fem servir a diari estan fabricats directament o indirecta de derivats del petroli? La immensa majoria. Us imagineu com seria el món ara mateix si no existís el petroli? Només cal que mirem al nostre voltant:

- l’ordinador on probablement ara estàs llegint, no existiria.

- els televisors, les ràdios, els reproductors de música, no existirien.

- els telèfons i altres dispositius electrònics no existirien.

- la major part de la roba que portes està feta de fibres derivades del petroli; no existiria.

- del mobiliari i altres accessoris que tens a casa pràcticament només quedaria el què està fet cent per cent de fusta; el demés no existiria.

- el què menges no està fet de petroli, però procedeix majoritàriament de l’agricultura i la ramaderia, i aquestes no podrien arribar a les produccions que actualment s’aconsegueixen si no fos pels fertilitzants, pels pesticides, i pels adobs que utilitzen. I aquests sense petroli no existirien.

- la immensa majoria de les medecines que utilitzem també provenen de derivats del petroli. No existirien.

- els plàstics són presents de forma constant a la nostra vida, i la immensa majoria són derivats del petroli (la excepció són uns pocs polímers naturals com la seda, la cel·lulosa o el cautxú). No existirien.

- el transport depèn gairebé al cent per cent del petroli: els cotxes, motos, trens i avions no existirien. L’asfalt de les carreteres tampoc existiria.

La llista podria ser molt més llarga, però no cal, em sembla que és prou evident. Som o no som addictes al petroli?

Aquesta addicció té un gran problema: sabem perfectament que de petroli no n'hi haurà per sempre. Algun dia s'acabarà, i haurem d'aprendre a viure sense ell.

Igual que passa amb qualsevol altra addició, si volem superar-la, abans d’actuar és imprescindible passar per les fases d'adonar-se’n compte i acceptar-ho; així doncs, val més que comencem com  més aviat millor:
SÍ, SOM ADDICTES AL PETROLI.

Per convenciment o per necessitat?

Vivim en un món on els recursos són finits (i per tant no pot resistir un creixement infinit), la població augmenta any rera any, i el consum dels recursos del planeta també.
El nostre model de societat es basa en el consum i en el creixement continu. Quan frenem, tot trontolla, sembla que s'hagi d'enfonsar tot, com una bicicleta que perd l'equilibri quan s'atura; i cal tornar a accelerar. I així ha de ser una vegada i una altra; però fins quan? per sempre perquè sinó el sistema es col·lapsa.
Si observem què passa al món ens adonarem que aquest model funciona perquè uns territoris creixen a costa dels altres, unes persones creixen a costa de les altres, o una generació creix a costa de les generacions futures. Malauradament, avui en dia, estem així. El dubte és si aquest model de creixement el podem mantenir indefinidament. Jo penso que no. Ens convé canviar, però la qüestió és si en som prou conscients i si n'estem prou convençuts per fer-ho. Si al final resulta que és inevitable modificar el nostre model de vida, ho farem per convenciment o per necessitat?
Encara que la raó ens faci veure que ens hem de comportar d'una determinada forma, en realitat moltes vegades ens resulta molt difícil fer-ho. L'egoisme, la desconfiança, la por, la dificultat humana per afrontar els canvis d'hàbits personals, o vés a saber quina altra raó, no ens deixen ser conseqüents amb el què pensem, i una i altra vegada som incoherents. Per evitar-ho ens cal canviar la mentalitat, però aquest procés de canvi és molt i molt lent.
Per altra banda, quan van mal dades, la necessitat ens fa espavilar ràpidament. Els canvis en el nostre comportament, que tan ens costa fer per convenciment, els fem ràpidament per necessitat.
Potser el nostre planeta està arribant a un punt en el qual més que convenir-li que modifiquem el nostre comportament, ho necessita. Com que nosaltres només som una part d'aquest planeta, també ho necessitem i per això ho fem.

Si no ens mou el convenciment, que ho faci la necessitat!

DSC
ARC

La mirada imaginativa

Fa algun temps vaig trobar el dibuix d'aquí sota. No recordo qui és l’autor ni on es va publicar, però em va agradar perquè mostra dues actituds que podem tenir front el que ens anem trobant a la vida: comportar-nos com a depredadors o fer-ho de forma imaginativa. Massa sovint la nostra actitud és la primera i poques vegades fem l'esforç d'actuar amb creativitat. Estaria bé que amb els nostres ulls deixéssim de veure objectes de consum per tot arreu i poguéssim veure-hi oportunitats.

Hem d'eliminar la visió caduca d'aquelles persones que en veure volar un ocell ja se'ls fa la boca aigua i el veuen a la cassola.

Hem de promoure la visió imaginativa d'aquells que veuen oportunitats que van més enllà del simple consum immediat.





Aquest nen, encara no esbiaixat per l'experiència en un món estrany, és capaç d'imaginar un món diferent.

El nostre futur no és gaire esperançador si ens ho mengem tot.
En canvi, tenim un gran futur pel davant si som capaços d'imaginar-lo.
Si ets jove imagina’t el món, i si no ho ets tant intenta-ho.

Tolerància zero amb la ignorància

A vegades ens fem preguntes molt senzilles de respondre.

Ens sembla el món cada vegada més complex? Sí

Ens podem ofegar amb tota la informació de la qual disposem? Sí

Tenim la sensació que ens manipulen amb les notícies que escoltem o llegim? Sí

A vegades n’estem tips de tot plegat? Sí

Llavors, ha de ser la nostra reacció un “tant se me’n fot” o un “ja s’ho faran”? No.

Tot el què està passant al món no és poca cosa; ens afecta avui i ens afectarà demà. Ens afecta el què passa a Corea, el què passa a Brasil, el què passa a Qatar i el què passa a Montblanc. Intentar entendre-ho per estar preparats no és qualsevol cosa, és gairebé una necessitat. Tancar els ulls a la realitat, mirar cap a una altra banda o continuar xiulant com si res no passés no ens ajuda a entendre.

El què no entenem ho ignorem. Si som ignorants som encara més manipulables. I si ens manipulen, algú decideix per nosaltres. El preu que paguem per la ignorància és massa gran com per no intentar combatre-la, seria un suïcidi. Tolerància zero amb la ignorància.

Ser ignorant no és no tenir un títol universitari o una formació superior reconeguda. Ser ignorant vol dir no adonar-se del què està passant. No entendre és ser ignorant. Tolerància zero amb la ignorància.

En el nostre món, avui en dia, gairebé tot és global, i se’ns pot fer molt complex d’entendre; però a la vegada, la mateixa tecnologia globalitzadora ens posa a l’abast eines per compartir, per discutir, per reflexionar, i a partir d’aquí també per intentar entendre.

Aquest blog és un espai per donar-li voltes a temes que ens afecten, vulguem o no vulguem i en més o menys mesura, a tots. Va d’allò que ens interessa. És un espai per participar-hi. Allò que un no sap ho pot saber un altre. Allò que un no veu ho pot veure un altre.

Per això tots som tan importants, perquè tots sabem, i tots podem compartir.

DSC