Demà començaré a fer una feina que no estarà acabada fins d'aquí
tres-cents o quatre-cents anys, més o menys. Segurament jo no la
podré acabar, però tant se val, espero que quan jo no pugui
continuar-la algú altre ho faci. És una feina que cal fer; penso
que ara és el moment, aquí és el lloc i algú ho ha de fer; no cal
donar-li més voltes. Sé que no és és gaire freqüent que el nostre cervell
pensi d'aquesta manera, ans al contrari, més aviat pensem en la
immediatesa i en les obres ràpides perquè el temps se'ns escapa.
Aquest estiu vaig estar un dia al monestir de Vallbona de les Monges. Vam visitar el claustre i ens van explicar que cadascun dels quatre costats que el formen havia estat construït en un segle diferent, començant el segle XI i acabant el segle XV, més o menys. De fet és molt evident que és així perquè els estils de construcció són molt diferents. Em pregunto quina visió del futur tenien les persones que el van començar a construir i les que després el van anar continuant. Sabien perfectament que el que estaven fent tardaria molts anys a ser acabat, molts més dels que ells o elles viurien, i tot i així ho feien. Perquè ho feien? Potser no ho sabien, però ho feien.
Aquest estiu vaig estar un dia al monestir de Vallbona de les Monges. Vam visitar el claustre i ens van explicar que cadascun dels quatre costats que el formen havia estat construït en un segle diferent, començant el segle XI i acabant el segle XV, més o menys. De fet és molt evident que és així perquè els estils de construcció són molt diferents. Em pregunto quina visió del futur tenien les persones que el van començar a construir i les que després el van anar continuant. Sabien perfectament que el que estaven fent tardaria molts anys a ser acabat, molts més dels que ells o elles viurien, i tot i així ho feien. Perquè ho feien? Potser no ho sabien, però ho feien.
La
nostra societat actual es basa en la rapidesa i la transitorietat.
Cal que les coses es facin ja, han d'estar a punt de seguida, no
podem esperar gaire i no ens podem plantejar projectes ni fites a
molt llarg termini. Hem de viure tan de pressa que no tenim temps de
reflexionar gaire, no tenim el temps que seria necessari per pensar.
Actuem més per objectius que per pensaments. Deu ser que la nostra
estructura mental és ben diferent de la d'aquelles persones de
Vallbona de les Monges del segle XI, i segurament també és ben
diferent el valor del que elles van fer i del que nosaltres fem. Què
deixarem nosaltres que pugui ser apreciat d'aquí a més de
cinc-cents anys?
9 comentaris:
Estoy de acuerdo Toni. Creo en los procesos. Creo en cosas que ahora no son evidentes, pero lo serán en un futuro próximo o lejano...
Los políticos sólo creen en la inmediatez del poder, en los resultados a corto plazo. Todo deja de interesar más allá de cuatro años. Gran error.
Los monasterios permanecen, es cierto...
Toni,
He tingut una agradable sorpresa en llegir que algú pensa d'aquesta manera. Ara ja no em tinc per tant raret perquè, al menys ja som dos.
Certament, les feines a llarg termini, de les que en tenim moltes mostres a Catalunya, perduren i marquen les generacions futures.
A la meva vida he sentit tants cops la paraula URGENT que vaig iniciar ja fa anys una croada en contra les persones que la pronunciaven. Sembla que les paraules previsió, planificació i avançament no serveixin per a res.
Ja he llegit del tot i-si. Quan vulguis en parlarem. És engrescador i em pregunto com serà el seguiment que se'n farà al poble. Incògnita!
Una abraçada
Daniel Sendra: De moment el que sí que els hi deixarem són molts deutes. El que està clar és que el curt plaç quasi mai acaba bé, només serveix per això, el curt plaç. Crec que és un problema de valors. Cal canviar alguna cosa perquè sinó els nostres descendents ens malairan els ossos.
Bon pensament, si senyor. Em deixes una mica intrigat, però de segur que tens uns bons propòsits.
Molta sort.
Moltes gràcies pels vostres comentaris.
Jo també crec en els processos, poden ser molt transformadors, i no gaire en els miracles. I també estic molt d'acord en que en qualsevol procés és molt important la previsió, la planificació i l'avançament, en definitiva la visió.
Els deixarem deutes? Molt probablement, però seria pitjor si no els deixéssim valors, amb deutes o sense deutes.
Es dificil deixar valors quand no sen tenen gaires
DSC
Aguantarà de peu 500 anys l'Empire State building? o les noves generacions només podran contemplar el que va ser l'edifici mes alt del món durant dècades a través de fotografies digitals?
Però crec que el que trascendirà de les nostres generacions per als segles dels segles serà la transició a societats industrialitzades i el pas de la vida rural a les grans urbes. Bo, dolent...???
David
Tens tota la raó, Toni. Treballem per l'avui, i si pot ser, per l'ahir, però mai pel demà, com a molt, fins a final de mes, quan rebem la següent nòmina. Quin és el problema de la societat del moment? No pensar en el temps, en la llunyania, i sincerament, no pensar ni en els fills ni en els néts. Potser perquè pensem que nosaltres sempre hi serem? Quan els monjos i monges impulsaren els grans monestirs medievals no pensaven en ells. En la seva ment hi havia Déu i la seva eternitat. Per això havien de crear quelcom que durés molts i molts anys, que servís com a casa per a la divinitat eterna. Sobre quins valors eterns haurem de construir?
http://www.lavanguardia.com/local/anoia/20121210/54356172506/china-toma-igualada-como-centro-de-estudio-del-curtido-piel.html
La siembra del Antonio. ¡Qué agradable saber que has invertido tanto tiempo, y de a poc a poc, van apareciendo los frutos! Felicidades por tu paso en dicha institución!
Publica un comentari a l'entrada