Estirar més el braç que la màniga

Estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa hi ha en les frases populars. I quanta ignorància demostrem quan no fem cas de l'experiència que ens volen transmetre.

Al nostre país hem viscut unes dècades (vint, trenta, quaranta anys) amb un elevat creixement i abundància, durant els quals hem consumit, gastat i devorat sense pensar. No ens hem adonat de com n'érem de devoradors fins que ha passat el temps i han vingut les vaques magres. No ens hem adonat de com n'érem de manipulats pels poderosos que saben de les nostres debilitats, que creen bombolles i les esclaten quan els convé, que s'han aprofitat en part de la nostra ignorància i en part de la nostra connivència pel seu benefici propi.

Hem disposat d'energia barata durant molt de temps. Ens pensàvem que seria per sempre?.

Hem vist com es construïa més i més i com els preus pujaven i pujaven. Ens pensàvem que seria per sempre?

Hem gastat el que teníem i el que no teníem. Ens hem hipotecat i endeutat. Hem malbaratat recursos i energia i hem arribat a deutes per sobre del raonable. O ens han enganyat o ens hem deixat enganyar. Hem viscut a crèdit i ara es el moment de pagar-lo.

Al fons del sac hi trobaràs les engrunes. Quanta saviesa hi ha en les frases populars.

Ens hem menjat tot el pa perquè ens pensàvem que mai s'acabaria. Doncs au, ja som al fons del sac, ara toca aprendre a viure amb les engrunes! Potser d'aquests temps de crisi en quedarà això i potser s'hi quedarà per sempre.

Hem d'aprendre del que ha passat, però no només per lamentar-nos. És el moment de buscar nous camins per trobar noves oportunitats. En temps d'incertesa és quan més cal fer treballar la imaginació i quan més cal esforçar-se. Si ja no serveixen les velles fórmules, n'hem de buscar de noves, i entre tots hem de buscar-les per treure'n l'entrellat.

I sobretot, no estirar més el braç que la màniga. Quanta saviesa.

DSC
ARC

Addictes al petroli

Des de finals del segle XIX vivim en l’era del petroli, un producte extraordinari, incomparable a qualsevol altre, i a partir del qual es poden obtenir una quantitat molt gran d'altres productes i que té un contingut energètic molt alt. Un litre de petroli conté aproximadament la mateixa energia que podem obtenir de 35 homes treballant durant 5 setmanes de feina.
L'energia de la que hem disposat en el darrer segle i mig és la que ha permès al món progressar tant i tant. Mai al llarg de la història la humanitat havia canviat a un ritme tan gran com en els darrers 150 anys, i això té molt a veure amb els combustibles fòssils, primer el carbó, i sobretot el petroli després.

Energèticament som molt dependents del petroli, però materialment també. Quants objectes dels que fem servir a diari estan fabricats directament o indirecta de derivats del petroli? La immensa majoria. Us imagineu com seria el món ara mateix si no existís el petroli? Només cal que mirem al nostre voltant:

- l’ordinador on probablement ara estàs llegint, no existiria.

- els televisors, les ràdios, els reproductors de música, no existirien.

- els telèfons i altres dispositius electrònics no existirien.

- la major part de la roba que portes està feta de fibres derivades del petroli; no existiria.

- del mobiliari i altres accessoris que tens a casa pràcticament només quedaria el què està fet cent per cent de fusta; el demés no existiria.

- el què menges no està fet de petroli, però procedeix majoritàriament de l’agricultura i la ramaderia, i aquestes no podrien arribar a les produccions que actualment s’aconsegueixen si no fos pels fertilitzants, pels pesticides, i pels adobs que utilitzen. I aquests sense petroli no existirien.

- la immensa majoria de les medecines que utilitzem també provenen de derivats del petroli. No existirien.

- els plàstics són presents de forma constant a la nostra vida, i la immensa majoria són derivats del petroli (la excepció són uns pocs polímers naturals com la seda, la cel·lulosa o el cautxú). No existirien.

- el transport depèn gairebé al cent per cent del petroli: els cotxes, motos, trens i avions no existirien. L’asfalt de les carreteres tampoc existiria.

La llista podria ser molt més llarga, però no cal, em sembla que és prou evident. Som o no som addictes al petroli?

Aquesta addicció té un gran problema: sabem perfectament que de petroli no n'hi haurà per sempre. Algun dia s'acabarà, i haurem d'aprendre a viure sense ell.

Igual que passa amb qualsevol altra addició, si volem superar-la, abans d’actuar és imprescindible passar per les fases d'adonar-se’n compte i acceptar-ho; així doncs, val més que comencem com  més aviat millor:
SÍ, SOM ADDICTES AL PETROLI.

Fiat iustitia et pereat mundus

per Dolors Comajuncosa

Que es faci justícia i s’acabi el món! Aquesta és la resposta a la disjuntiva entre canviar el món per convicció o canviar-lo per necessitat. Perquè, apreciat Toni, si finalment és per necessitat que el món canvia, no ho farà d’altra manera que aniquilant-se a sí mateix, però el seu fi no consistirà en que aquest desaparegui físicament de l’univers. No, no desapareixerà aquesta esfera preciosa que ens aixopluga, simplement s’acabarà el món que fins ara hem construït, aquest que nosaltres coneixem.
Cal preguntar-se si això és bo, el revisar la trajectòria humana em porta a intuir que sí, aquesta ha anat evolucionant amb passos més o menys ferms però sempre endavant, els retrocessos es presenten com una oportunitat per tal de reafirmar postures, valors, principis...; va ser després de les atrocitats del nazisme quan la humanitat, més que mai, es va unificar en un crit d'un no rotund a totes aquelles accions que, basades en la diferencia ètnica, cultural o en qualsevol altra, portessin a un grup d’homes a aniquilar-ne un altre.

El món no s’acabarà físicament, però tots els canvis que es donen per necessitat comporten sempre el sacrifici d’un nombre important de les criatures que l’habiten. Així ho demostren les restes que han anat apareixent en els diferents substrats geològics que ens suporten i que són la petjada de tot allò que ens ha precedit; d’ells hem après que els grans canvis evolutius de l’home no s’han donat dins un relat seguit i sense alts i baixos, aquests han estat sempre fruit de grans crisis naturals que, malgrat tot, han significat salts qualitatius en la seva evolució, tant biològica com intel·lectual.

Però bé, aquests canvis han estat fruit de les lleis de la natura; la natura és una màquina perfecta l’engranatge de la qual sembla no tenir altra funció que la de restaurar l’equilibri quan tot es desgavella, però cal recordar que les lleis de la natura són cegues, no diferencien als homes dels demés éssers.De l’afirmació anterior en podríem deduir que l’home no hi té res a fer, l’home podria ser doncs, una criatura més, que sotmesa a les lleis omnipotents de la natura, no fos senyor del seu destí; per tant ens trobaríem en el límit d’aquest gran canvi que s’apropa i sense armes a les mans per afrontar-lo.

Tot i aquest sever horitzó, no hem d’oblidar mai que, en siguem una part substancial o no de la natura, hi ha quelcom que ens diferencia dels altres éssers; això que nosaltres tenim, i que ens dota de la capacitat de governar el nostre destí, no és altra cosa que la nostra capacitat de raonar, a diferencia dels animals, imaginem, planifiquem, posposem…; només nosaltres som capaços d’enlairar-nos per sobre de les nostres necessitats biològiques a la recerca de valors més alts. Llavors davant la disjuntiva de canvi per convenciment o canvi per necessitat, ens caldrà apel·lar a aquesta capacitat racional que ens diferencia dels demés animals, per tal que els esdeveniments que s’apropen no estiguin governats únicament per la llei de la natura; caldrà que agafem fortes les regnes del nostre destí, però no ja com a éssers individuals sinó com a comunitat, una comunitat de la que no s’hi pot excloure a ningú, sigui aquest d’on sigui ni com sigui. I és precisament en aquest punt en el qual hem de superar les lleis cegues i arbitràries de la natura que fan que accidentalment alguns neixin a l’hemisferi nord i tinguin més privilegis i altres ho facin a l’hemisferi sud i se’ls hi neguin tots; és aquí on ha de regnar la racionalitat que ens permeti igualar les diferències. Quan es comet l’error de posar unes persones per davant d’altres, hi ha el perill de que s’instauri un precedent terriblement injust, ja que al davant d’una fila només hi ha lloc per a un, ja sigui un grup o persona; i encara que tinguéssim el privilegi de ser aquesta única persona o de pertànyer a aquest privilegiat grup, em pregunto fins quan podríem viure amb la càrrega de consciència de que som aquí gràcies a que altres han deixat de ser.

Més preocupant seria el fet de que arribéssim a ser capaços de conviure tranquil·lament amb aquesta realitat, perquè sens dubte, el resultat en seria una societat malaltissa i com a tal, encarada a l’autodestrucció, ja que tota negació de vida és una negació de tota la vida, i l’argument que nega el dret a viure de qualsevol ésser humà, porta implícit la negació del dret a viure de tots els éssers humans; si són les regles de la negació les que imperen, qui viu i qui mor està en funció dels gustos d’aquell que s’ha atribuït unilateralment el poder de decidir sobre el futurs de tots, en Hitler en va ser un bon exemple.

Com molt bé has dit Toni, en aquesta esfera en la que vivim no hi ha més recursos dels que hi ha i jo sóc dels qui pensen que, o be ens escalfem tots, o li fotem patada a l’estufa, que al cap i a la fi no s’allunya massa del significat de Fiat iustitia et pereat mundus. Estic amb tu, de que serà sempre molt millor fer les coses per convicció que per necessitat. Som-hi doncs que se’ns acumula la feina!

Dolors Comajuncosa