Fiat iustitia et pereat mundus

per Dolors Comajuncosa

Que es faci justícia i s’acabi el món! Aquesta és la resposta a la disjuntiva entre canviar el món per convicció o canviar-lo per necessitat. Perquè, apreciat Toni, si finalment és per necessitat que el món canvia, no ho farà d’altra manera que aniquilant-se a sí mateix, però el seu fi no consistirà en que aquest desaparegui físicament de l’univers. No, no desapareixerà aquesta esfera preciosa que ens aixopluga, simplement s’acabarà el món que fins ara hem construït, aquest que nosaltres coneixem.
Cal preguntar-se si això és bo, el revisar la trajectòria humana em porta a intuir que sí, aquesta ha anat evolucionant amb passos més o menys ferms però sempre endavant, els retrocessos es presenten com una oportunitat per tal de reafirmar postures, valors, principis...; va ser després de les atrocitats del nazisme quan la humanitat, més que mai, es va unificar en un crit d'un no rotund a totes aquelles accions que, basades en la diferencia ètnica, cultural o en qualsevol altra, portessin a un grup d’homes a aniquilar-ne un altre.

El món no s’acabarà físicament, però tots els canvis que es donen per necessitat comporten sempre el sacrifici d’un nombre important de les criatures que l’habiten. Així ho demostren les restes que han anat apareixent en els diferents substrats geològics que ens suporten i que són la petjada de tot allò que ens ha precedit; d’ells hem après que els grans canvis evolutius de l’home no s’han donat dins un relat seguit i sense alts i baixos, aquests han estat sempre fruit de grans crisis naturals que, malgrat tot, han significat salts qualitatius en la seva evolució, tant biològica com intel·lectual.

Però bé, aquests canvis han estat fruit de les lleis de la natura; la natura és una màquina perfecta l’engranatge de la qual sembla no tenir altra funció que la de restaurar l’equilibri quan tot es desgavella, però cal recordar que les lleis de la natura són cegues, no diferencien als homes dels demés éssers.De l’afirmació anterior en podríem deduir que l’home no hi té res a fer, l’home podria ser doncs, una criatura més, que sotmesa a les lleis omnipotents de la natura, no fos senyor del seu destí; per tant ens trobaríem en el límit d’aquest gran canvi que s’apropa i sense armes a les mans per afrontar-lo.

Tot i aquest sever horitzó, no hem d’oblidar mai que, en siguem una part substancial o no de la natura, hi ha quelcom que ens diferencia dels altres éssers; això que nosaltres tenim, i que ens dota de la capacitat de governar el nostre destí, no és altra cosa que la nostra capacitat de raonar, a diferencia dels animals, imaginem, planifiquem, posposem…; només nosaltres som capaços d’enlairar-nos per sobre de les nostres necessitats biològiques a la recerca de valors més alts. Llavors davant la disjuntiva de canvi per convenciment o canvi per necessitat, ens caldrà apel·lar a aquesta capacitat racional que ens diferencia dels demés animals, per tal que els esdeveniments que s’apropen no estiguin governats únicament per la llei de la natura; caldrà que agafem fortes les regnes del nostre destí, però no ja com a éssers individuals sinó com a comunitat, una comunitat de la que no s’hi pot excloure a ningú, sigui aquest d’on sigui ni com sigui. I és precisament en aquest punt en el qual hem de superar les lleis cegues i arbitràries de la natura que fan que accidentalment alguns neixin a l’hemisferi nord i tinguin més privilegis i altres ho facin a l’hemisferi sud i se’ls hi neguin tots; és aquí on ha de regnar la racionalitat que ens permeti igualar les diferències. Quan es comet l’error de posar unes persones per davant d’altres, hi ha el perill de que s’instauri un precedent terriblement injust, ja que al davant d’una fila només hi ha lloc per a un, ja sigui un grup o persona; i encara que tinguéssim el privilegi de ser aquesta única persona o de pertànyer a aquest privilegiat grup, em pregunto fins quan podríem viure amb la càrrega de consciència de que som aquí gràcies a que altres han deixat de ser.

Més preocupant seria el fet de que arribéssim a ser capaços de conviure tranquil·lament amb aquesta realitat, perquè sens dubte, el resultat en seria una societat malaltissa i com a tal, encarada a l’autodestrucció, ja que tota negació de vida és una negació de tota la vida, i l’argument que nega el dret a viure de qualsevol ésser humà, porta implícit la negació del dret a viure de tots els éssers humans; si són les regles de la negació les que imperen, qui viu i qui mor està en funció dels gustos d’aquell que s’ha atribuït unilateralment el poder de decidir sobre el futurs de tots, en Hitler en va ser un bon exemple.

Com molt bé has dit Toni, en aquesta esfera en la que vivim no hi ha més recursos dels que hi ha i jo sóc dels qui pensen que, o be ens escalfem tots, o li fotem patada a l’estufa, que al cap i a la fi no s’allunya massa del significat de Fiat iustitia et pereat mundus. Estic amb tu, de que serà sempre molt millor fer les coses per convicció que per necessitat. Som-hi doncs que se’ns acumula la feina!

Dolors Comajuncosa