Si a TV3 fan Plats Bruts jo ballo amb una escombra

Sembla que a l'estiu la inspiració passa a l'hora de la migdiada i no troba ningú despert.
Sembla que a l'estiu les ganes de fer coses noves se n'han anat de vacances. 
Sembla que mig món està estiuejant, cosa que pel que es veu et deixa més adormit que hivernar.

Dons a mi avui m'ha agafat per fer una "autolectura" i si TV3 cada dia a la tarda torna a fer Plats Bruts (que per cert són molt bons) jo torno a agafar l'escombra i ballo:

agafa l'escombra i balla 

I sí, veig que per fer coses extraordinàries només cal pensar coses extraordinàries i tenir un coratge extraordinari per fer-les, però no cal ser una persona extraordinària.
I penso també que hauríem de fer més cas als mestres, com el mestre Swami quan ens diu que "els problemes no són culpa dels demés sinó que són a dins nostre i nosaltres en som la solució”

el mestre Swami també és el que pensa 

És ben sabut que si pensem com sempre agafarem els camins de sempre i arribarem als llocs de sempre. Vols anar a un altre lloc? Pensa diferent! mira diferent!, com ho faria el nen que portes dins

la mirada imaginativa

Hi ha ulls que veuen objectes de consum i n'hi ha que veuen oportunitats. Si fóssim capaços de fer-ho així ens adonaríem que sempre arriba el moment que una "tonteria" de sobte indica que ens en sortim

a vegades ens en sortim 

No en tinguis cap dubte que és així, per una raó molt senzilla: "les persones més felices no són les que tenen el millor de qualsevol cosa, són les que de qualsevol cosa en fan el millor"

les coses que ens fan feliços

I acabo amb una frase que algú de vosaltres de forma anònima va deixar en aquest blog: "Només posseeixes allò que no pots perdre en un naufragi". Pensa-ho bé.

A l'estiu també SOM EL QUE PENSEM

Els polítics van i venen però els banquers es queden

Llegint a La Contra del divendres 27 de juliol l'entrevista a Andrew Wylie (enllaç aquí), he trobat gairebé al final de tot aquesta afirmació: “Els polítics van i venen però els banquers es queden”. El primer que he pensat és que aquí hi ha molts polítics que han vingut però per quedar-s'hi, sempre hi han sigut i sembla que hi hagin de ser per sempre. Però deixant els polítics de banda, no és una frase d'un qualsevol dita perquè queda bé; ho diu un que sap del que parla i que ha fet negocis per tot el món amb persones poderoses. I m'ha fet pensar en una part del discurs de José Mújica que vaig enllaçar fa alguns dies (veure'l aquí) quan deia que hem passat de l'economia de mercat a la societat de mercat. I jo afegiria que si observem alguns comportaments individuals correm el risc de passar a les persones de mercat.

Potser ha passat que hem permès que les grans decisions no depenguin de nosaltres, que les hem deixat en mans de qui ni controlem ni possiblement sapiguem qui són. Ens hem acomodat tant que confiem que el sistema ens ho resolgui tot, i això comporta de retruc que també decideixi per nosaltres. No controlem el sistema, el sistema ens controla a nosaltres, i ens limitem a consumir productes i serveis i a exigir pel que paguem.


Però potser també convindria que no ens hi capfiquéssim massa: ens queden les petites decisions, i aquestes també poden canviar el món. Què faig cada dia? On vaig cada dia? Amb qui parlo cada dia? Què dic cada dia? Què llegeixo cada dia? On compro i què compro cada dia? I perquè faig això i així i no d'una altra forma? ... Totes aquestes preguntes ens duran a petites decisions que no depenen de ningú més que d'un mateix. Si penso puc decidir, però si no ho faig algú altre ha decidit per mi. És per això que estic convençut que som el que pensem.

Com diu el Jorge Wagensberg "canviar de respostes és evolució, canviar de preguntes és revolució". És molt important preguntar-se el perquè de les coses, no em refereixo als grans dubtes transcendentals de la humanitat, em refereixo als perquès de les coses més quotidianes. Qüestionant-me a mi mateix i cadascuna de les petites decisions que prenc cada dia puc fer que moltes coses canviïn. I si em pregunto el que abans mai m'havia preguntat estic començant una petita revolució.
No sé si és el moment de que uns pocs prenguin unes grans decisions, el que si sé és que probablement és el moment que molts prenguem moltes petites decisions.

El discurs

Fa alguns dies el meu amic Joan em va fer arribar aquest vídeo del discurs que va fer el president d’Uruguay a la cimera de Rio del passat mes de juny. Potser ja l’heu vist perquè ha circulat bastant per la xarxa, però l’afegeixo al final de l’escrit perquè he pensat que val la pena posar-lo.

No parla explícitament d’emissions de CO₂ ni de canvi climàtic, ni del PIB ni de deutes ni dèficits, ni d’hipoteques ni de tipus d’interès, ni de borsa ni d’empreses. En realitat parla de persones i de pobles, i de com aquests conceptes que explícitament no anomena ens afecten personalment i col·lectiva. Potser aquest és el problema: ens hem acostumat durant anys i anys a parlar tant de conceptes econòmics i polítics que ens hem oblidat de les persones, quan la realitat hauria de ser que si no són per servir a les persones i als pobles no tenen cap utilitat. En parlem com si fossin més importants que les persones o com si hi tinguessin poc o res a veure.

Algunes de les preguntes que planteja en el seu discurs em semblen prou interessants com per reflexionar-hi i les deixo aquí:
-          Què li passaria al planeta si els hindús tinguessin la mateixa proporció de cotxes per família que tenen els alemanys?
-          Té el planeta els recursos materials per fer possible que set o vuit mil milions de persones puguin tenir el mateix grau de consum i malbaratament que tenim a la societat occidental?
-          Estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?
-          És possible parlar de solidaritat i que estem tots junts en una societat basada en la competència despietada?
-          Hem de revisar la nostra forma de viure?

I també em semblen molt interessants algunes reflexions:

-          Venim a la vida a intentar ser feliços, perquès és curta i se'ns en va.
-          Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.
-          Cal fabricar coses que durin poc perquè s'ha de vendre molt.
-          No és pobre qui té poc sinó qui necessita molt.
-          El desenvolupament no pot ser contra la felicitat.

Aquest es el discurs:

Si tens preguntes o reflexions, aquí sota on hi diu comentaris pots dir-hi la teva.