Un dia qualsevol en una hora qualsevol
surto a passejar i tot rumiant rumiant em trobo aquest animal davant
dels morros.
Li dic bon dia i em mira d'aquesta
manera, amb aquesta fantàstica mirada bovina.
Li pregunto l'hora, i la mateixa
mirada.
Li explico els meus problemes o les
meves alegries, igual.
Ja li pots explicar i explicar tot el
què vulguis, sempre la mateixa mirada.
Sempre la mateixa mirada de no
entendre. Sempre la mateixa mirada bovina.
Penso en quantes vegades m'ha passat el
mateix a mi, penso en tantes coses que no entenc, i em veig a mi
mateix amb una fantàstica mirada bovina.
I què?. Potser a vegades volem
entendre massa.
Perquè cal entendre-ho tot? A la vaca
no li cal; potser a mi tampoc.
La vaca, si és que entén alguna cosa,
deu entendre allò que li és proper i que li cal, i el que li és
llunyà no ho entén ni falta que li fa. Potser jo tampoc cal que
entengui del tot coses que em són massa llunyanes, tot i que estigui
bé conèixer-les. Al cap de vall com que tot no ho puc entendre,
potser val més entendre bé el què és més proper.
Miraré atentament, en silenci, amb
reflexió, allò que sento proper. A veure si ho entenc.
El més llunyà també m'ho miraré,
sí, però una mica amb mirada bovina.
4 comentaris:
Tu reflexión me recuerda a la de Gala cuando aseguraba que incluso ante un naufragio somos más que el mar, pues el hombre sabe que muere y el mar no sabe que mata... En ocasiones podemos envidiar la "localizada" capacidad de reflexión de un bovino. Pero...también es saludable mirar hacia el infinito de tanto en tanto. No crees?
Felicidades por tu entrada. Es muy creativa y resulta interesante.
Doncs sí Pilar, tens raó, es saludable mirar a l'infinit, i probablement per això la humanitat ha estat capaç d'avançar tot el què ha avançat al llarg de la història.
I personalment també és enriquidor mirar més enllà del que un té davant dels nassos. Passa que a vegades de tant mirar enllà no veiem el proper i d'altres vegades de tant recrear-nos en el proper no veiem més enllà.
Ai, l'equilibri, l'equilibri...
Fa una bona estona que estic mirant aquesta mirada bovina,al final m´ha deixat hipnotitzat,m´ha recordat el gos que tinc a casa.Per ells la vida és simple,una vaca dóna llet a qui en vulgui,el gos dòna companyia a qui està sol,no pretenen gran cosa més;els homes en canvi no estem mai satisfets,sempre ho volem tot i més.Està clar que tot no ho tindrem mai,per què tot és infinit.Si això és cert probablement el boví sap que TOT ÉS INFINIT.
Segurament té a veure amb què els animals amb "lo proper" en tenen prou, i nosaltres (els altres animals), en canvi, anem també a "lo llunyà", allà on hi ha l'infinit si és que pot estar en algun lloc.
Tema interessant el de l'infinit, però ens embolicaríem segur.
Publica un comentari a l'entrada