La suerte nunca se olvida

Caminant per aquí i per allà trobes paraules.
Aquestes em van fer pensar  si tenen sentit, i si el tenen si és veritat.
Avui penso que sí.
Sí!

Barcelona

A Barcelona sovint s'hi troben coses interessants que et fan pensar.

Sovint passa

Hi ha coses que no són raonables,
però a vegades a la vida és necessari fer-les.

Per acabar i recomençar, Bauman i la felicitat

Acabo l'any i recomenço el blog, després de molt de temps sense escriure-hi, repassant una entrevista a Zygmunt Bauman que vaig llegir fa algun temps i he rellegit ara.

En aquesta entrevista la resposta a la primera pregunta ja indica que estem davant d'un personatge que probablement valdrà la pena escoltar. La resposta és: "si us plau menja una mica... necessito temps per pensar".

I després parla de molts temes i diu coses molt interessants, però ara em vull quedar amb aquesta resposta respecte a la qüestió de com ser feliços en el món actual:

"Lo primero, he de admitir que hay muchas formas de ser feliz. Y hay algunas que ni siquiera probaré. Pero sí que sé que, sea cual sea tu rol en la sociedad actual, todas las ideas de felicidad siempre acaban en una tienda. El reverso de la moneda es que, al ir a las tiendas para comprar felicidad, nos olvidamos de otras formas de ser felices como trabajar juntos, meditar o estudiar."

Si bé és cert que potser per molta gent la felicitat acaba en una botiga, o davant d'un bon menjar en un restaurant, jo no estic d'acord en que totes les idees de felicitat acabin sempre així. Ell segurament n'és un exemple, i hi ha molta gent que troba la felicitat d'alguna de les altres formes que ell mateix comenta.

En qualsevol cas cadascú la troba o la busca com bonament pot.

Per si us interessa, aquí us deixo l'enllaç a l'entrevista.

Tornarem a començar

Bé, doncs ja estem a dos de Gener, fa dos dies que vam fer bons nous propòsits i vam exclamar «quanta raó!» quan llegíem «no esperis que el món canvii, canvia tu» o  «no demanis un any nou diferent, siguis tu diferent». Ahir encara ens ho crèiem. I avui els de baix continuen queixant-se i donant la culpa de tot als de dalt, i els de dalt continuen queixant-se i donant la culpa de tot als de baix, i els del mig continuen queixant-se i donant la culpa de tot als de dalt, als de baix i als del costat. I d'aquí a 363 dies tornarem a fer bons nous vells propòsits, i d'aquí a 364 dies encara ens els creurem, i d'aquí a 365 dies, després de donar una volta sencera al Sol, tornarem a començar.

El deure de decidir

Si no decideixes, algú ho farà per tu.

També respecte al que compres. Quan has de comprar, penses en qui ha fabricat el producte o servei que consumeixes, com ho ha fet o on ho ha fet? Si simplement compres el que t'ofereixen, algú altre ho ha decidit per tu.

Anar a comprar el menjar, la roba, el calçat, els viatges, el lleure, etc ... són coses que fem habitualment durant les nostres vides. Cada vegada que ho fem estem prenent decisions, conscientment o no. Si no pensem abans de consumir, algú ho haurà pensat per nosaltres. Si optem pel més fàcil, el que tenim més accessible o més barat també estem prenent una decisió: que un altre decideixi. I normalment triarà seguint els seus criteris i no els nostres. Així de fàcil.

Aquest proper cap de setmana tenim molt a prop un parell de bones oportunitats de decidir.

El dissabte 14 i 15 de juny a Santa Coloma podeu participar a la 6a Repera, amb fira de proximitat, tallers i xerrades sobre cooperatives de consum, de productors i d'agroecologia, dinar i sopar agroecológic, i música. Una altra manera de menjar, una altra manera de comprar.

Podeu trobar tota la informació clicant aquí.

El dissabte 14 de juny a les 7 de la tarda a Les Piles “Canvi d'armari – estiu”, activitat per canviar la roba que ja no fa servei per altra roba que no serveix a altres persones. Una altra manera de vestir. Una altra manera de comprar.

Si creus que un altre món és possible, decidir és el teu deure. No fer res també és una decisió.

El color de la neu

Avui s'ha acabat l'hivern, he recordat la última nevada, i mirant fotografies m'he fixat en una curiositat, el color de la neu.

Tal com es pot veure a la fotografia el paisatge queda ben bonic (en aquest cas es tracta dels afores de Santa Coloma el passat 23 de febrer), però després de 10 dies de la nevada el que queda és el que es pot veure a les dues fotografies de sota.

Als afores del poble la neu continua tenint més o menys el mateix color que tenia el primer dia, però si mirem els munts de neu que queden pels carrers veurem que el color va canviant substancialment dia rere dia. Amb un parell de dies ja és ben gris, i cada dia es torna més fosca, més ennegrida, més bruta. Aquest canvi deu ser per diferents motius, però segurament hi té molta influència els fums dels vehicles que circulen pels carrers i la contaminació que van deixant anar pel tub d'escapament. Els gasos i les partícules que deixen anar estan a l'aire i poc a poc es van dipositant al terra (quan no hi ha neu no ens n'adonem perquè tot és gris i fosc), però també els anem respirant. Dubto que el que va a parar al nostres nas, boca, coll i pulmons sigui massa bo per a la salut si deixa aquest rastre al terra i aquest color a la neu.

De fet, la neu el que fa és posar-nos un mirall al davant per a què ens adonem del color de les nostres accions: grises, fosques i brutes. Altra cosa és si ho volem veure o no.

Envàs, d'on vens?

Sovint són més interessants les preguntes que les respostes. Si la pregunta no és pertinent, la resposta serà intranscendent. "Envàs, on vas?" és una pregunta errònia, la correcta és "envàs, d'on véns?". Crec que la resposta a la pregunta d'on han d'anar als envasos no pot ser del tot correcta si abans no hem respost correctament a la pregunta d'on vénen.

D'on vénen els envasos? Vénen de la comoditat. De la comoditat dels productes d'un sol ús (és molt fàcil llençar en lloc de rentar i reutilitzar), de les begudes envasades que consumim i després ens desentenem de l'envàs, de la comoditat de vendre-ho o comprar-ho tot envasat, de la comoditat de llençar en lloc de retornar envasos. Els envasos vénen de deixar d'utilitzar cistelles i substituir els productes de tota la vida per bosses de plàstic, llaunes, tetrabrics, esprais, vidre no retornable, tot tipus de plàstics, etc. Tot molt còmode!. Tan còmode i tan pràctic que quan ens hem adonat que estàvem acumulant muntanyes gegantines de residus ens hem hagut de replantejar-ho i preguntar-nos "envàs, on vas?". Ves per on, allò que semblava tan còmode ens ha acabat complicant la vida, i a més a més és més car i més brut.

Durant aquestes darreres setmanes la campanya publicitària “envàs, on vas?” ha tingut la virtut de fer entrar en les converses de molta gent el tema dels residus, i de la polèmica generada per aquesta campanya se n'ha fet molt ressò la premsa. En podeu veure un resum aquí, o en els articles d'opinió de Ramon Folch o de José Luis Gallego. 
Segons la meva opinió la campanya té dos defectes importants:

1) Sembla que el seu objectiu no és reduir el nombre de residus que generem, sinó reduir el cost de la seva gestió. I el problema que hauríem d'afrontar és el de minimitzar-ne la quantitat.

2) Sembla que el principal problema és que al contenidor dels envasos hi van molts residus que no hi haurien d'anar (plàstics que no són envasos, joguines, metalls, vidre no adequat, ...). La realitat però és que el problema no és allò que va al contenidor d'envasos i no hi hauria d'anar, sinó que el problema és allò que no hi va i hi hauria d'anar: la major part dels envasos (més de la meitat) no hi van i acaben en abocadors o incineradores en lloc de ser reciclats. O encara pitjor, apareixen llençats per tot arreu: boscos, camins, rius, mar, ...

Així que, segons sembla, amb el sistema actual de recollida d'envasos difícilment reduirem la quantitat de residus que generem, i tampoc augmentarem la quantitat que en reciclem. Per això hi ha sobre la taula propostes de sistemes més eficaços (ja en funcionament en altres països); un d'aquests sistemes és el sistema de devolució, dipòsit i retorn (SDDR), del qual en podeu trobar més informació a la web de retorna. Aquest sistema em sembla més eficaç, més sostenible i amb les responsabilitats més repartides. Perquè no oblidem que en el fons la comoditat de la que parlàvem en realitat amaga una manca de responsabilitat.

i si

Es comença per un desig, per una il·lusió, amb una idea, amb un projecte, i després arriba el moment de plantejar-se anar una mica més enllà: és el moment i si:

i si .. continuar somiant és el millor camí?

i si ... d'aquí a un any el món s'assembla una mica més al món que imaginem?

i si ... aprenguéssim a mesurar la riquesa sense els diners?

i si ... dediquem el nostre temps a deixar un món millor pels nostres fills?

i si ... dediquem el nostre temps a deixar uns fills millors al món?

i si ... fer les coses d'una altra forma és possible?

i si ... aquest any plou alegria, projectes d'èxit i confeti, molt confeti?

i si ... un altre món és possible?

i si ... una altra economia és necessària?

i si ... ho fem?

i si ... somriem més?

i si ... pensem més en què gastem els diners i a què dediquem el temps?

i si ... fem tot el necessari perquè passin les coses que volem que passin?

i si ... després de pensar actuem?

i si ... a la carta als Reis oferim en lloc de demanar?

I si .. ho puc fer millor?

I si ... tot és més fàcil del que sembla?

I si ... en realitat no som el que pensem?

i si ...

Tant de bo cada dia tingueu un nou motiu per lluitar pels vostres isis!!!!

Si vols compartir el teu i si, aquí hi tens un espai.

La Marta creu en un món millor

La Marta creu en un món millor, té somnis i no deixa que els pensaments negatius l'afectin. De tant en tant comparteix les seves vivències en el seu blog vivint una utopia, les seves il.lustracions en aquesta pàgina de facebook, i es presenta a sí mateixa en aquest video. És dissenyadora i il.lustradora, i ha estat l'autora de la portada del número 400 de la revista La Segarra; aquesta:

Portada de La Segarra número 400. Desembre 2012

Ha acompanyat la portada amb un escrit explicatiu que m'ha agradat molt i que transcric, amb els seu permís, a continuació:

"Quan em vaig plantejar fer el disseny de la portada de La Segarra núm 400 vaig pensar que havia de reflexar alguna cosa que ens costa de recordar de l'època que estem vivint actualment. No parem de sentir crisi, que les coses aniran a pitjor... En definitiva, no parem de sentir que gairebé tot és una merda. Jo no volia que la tapa de La Segarra fos el reflex d'aquest punt negre que sembla gegant, volia que fos un punt de llum, d'esperança. I potser que algú quan la veiés sentís inspiració per veure coses d'una altra manera.
Potser toco poc de peus a terra i no veig la mateixa realitat, però jo no penso deixar de somiar i de lluitar pels meus somnis perquè algú em digui que estem en crisi, que no hi ha feina... Que no hi ha feina? S'ha d'aixecar tot un PLANETA (ja no parlo de país), que no pot continuar vivint d'aquesta manera! Estem explotant altres persones per tenir coses i ens exploten a nosaltres per tenir coses... Coses?
Un savi va dir: "Els objectes van ser creats per fer-los servir; les persones van ser creades per ser estimades"; el món va molt malament perquè es fan servir les persones i s'estimen els objectes.
Potser és moment de valorar-nos a nosaltres com a persones, i no com a gent que posseïm les coses... Potser és el moment de tornar a ser humans, de portar-nos més pel cor, que pels diners... Que els calers no són la felicitat! Que només són una forma d'esclavitzar-nos...
La portada de La Segarra pot ser el dibuix amb una noia despullada que surt d'una flor, Santa Coloma de Queralt al fons i un sol amb un 400. O pot ser un missatge que va molt més enllà del que es pot veure, potser és llum, potser és energia, potser són ganes de lluitar. Per mi, és el món que vull veure... Un poble que planta bones llavors, i que fa bona collita!
Que tingueu un bon any nou, i no deixeu que destrueixin els vostres somnis, perquè són vostres... I deixeu de pensar que els diners són el que ens permet ser feliços. Les persones del nostre entorn són la nostra felicitat, les que fan que els dies valguin la pena... No deixeu de somriure, no deixeu que les llavors que esteu plantant creguin que aquest món és una merda, i ensenyeu-els-hi que pot ser una meravella! Perquè ho és. A mi quasi cada dia el món em dóna una raó per creure que serà el món que imagino, un món sense fronteres i amb llibertat de poder ser.
SOM LES LLAVORS D'UN POBLE, D'UN PLANETA, TOTES DIFERENTS, I COM LA NATURA, PODEM VIURE EN HARMONIA.


Marta MIES

Bon dia, acció bona

Estem en els dies de Bon Nadal, dels millors desitjos, de bon any, de molta sort, i de bla bla bla. Em sembla molt bé, jo també ho he fet ja amb uns quants amics i amigues, coneguts i conegudes. En realitat la mateixa felicitat i sort que els desitjo per Nadal també els hi desitjo per cada dia de l'any. Així doncs, bon dia. M'agradaria pensar que més enllà d'aquestes boniques paraules hi ha alguna cosa més a fer, i avui escoltant a Vicenç Ferrer m'he adonat, una vegada més, que sí que hi ha molt per fer: les accions bones.

Aquestes són algunes de les seves paraules (aquí les podeu escoltar, valen molt la pena): “L'acció bona té en sí mateixa totes les filosofies del món, totes les idees, totes les religions. Si tens l'acció bona en el cor, que és la pràctica del bé, llavors ja t'has alliberat a tu mateix, ets lliure. En contes d'anar a estudiar cada dia una hora de ioga, o dues, ves o surt al carrer home, fes el bé, practica el bé encara que sigui de qualsevol manera”.

O aquestes altres: “La gent tenia unes esperances tremendes que jo faria miracles i vaig veure que això dels miracles anava molt a poc a poc. Era la providència que em portava pas a pas, i cada pas porta el seu patiment, i després venia la llum”. Aquí el podeu escoltar.

Poca cosa es pot afegir a aquestes paraules que a Vicenç Ferrer li surten del cor; només se m'acut dir que hauríem de tenir molt present que les accions bones no es poden guardar, o les fas o es perden.

Els meus millors desitjos per a cada dia.

Ah per cert, que tingueu també un bon dia de Nadal.

Qui pagarà les culleretes de plàstic?

Fa uns quants dies em preguntava què es recordarà de nosaltres d'aquí a 300 anys, i quines coses de les que estem fent actualment romandran d'aquí a tres segles. Potser no cal anar tan lluny: també tenim prou motius de reflexió si pensem en una o dues generacions més enllà de la nostra. Què recordarà la propera generació i la següent, de nosaltres? Com és el món que els estem deixant? Què en quedarà d'aquí cinquanta anysdel que estem fent ara?

La nostra és una de les generacions que pateix l'addició més gran que probablement ha succeït en la història de la humanitat, l'addició al petroli. O no ens adonem que en som totalment dependents o és que som uns temeraris; hi estem tan enganxats que pensem que no és una addició i que podrem disposar de petroli per sempre. Però la realitat és que l'edat del petroli s'acabarà, segur, pensar el contrari és creure en els miratges. Ho vaig comentar en un escrit de no fa gaire. Imagineu dues situacions: 1) netejar una cullera després d'utilitzar-la, 2) extreure petroli a milers de quilòmetres, transportar-lo, refinar-lo, processar-lo, donar-li forma de cullereta, tornar-lo a transportar, comprar-lo i utilitzar-lo per acabar llençant-lo. No és increïble pensar que és més esforç lo primer que lo segon?

La nostra és la generació de la cullereta de plàstic, del malbaratament de recursos, d'utilitzar i llençar innecessàriament, de l'esgotament dels materials i de l'acumulació de deixalles per tot arreu. En definitiva, malauradament, som uns especialistes de deixar rastre en lloc de construir. I aquest rastre és el que els deixarem a les properes generacions: cicatrius al planeta i a la societat, que no sortiran gratis. Qui pagarà el rastre de les culleretes de plàstic? Si no ens adonem del que estem fent i no canviem el nostre comportament, les properes generacions s'ho trobaran.

Demà començaré una feina de més de 300 anys

Demà començaré a fer una feina que no estarà acabada fins d'aquí tres-cents o quatre-cents anys, més o menys. Segurament jo no la podré acabar, però tant se val, espero que quan jo no pugui continuar-la algú  altre ho faci. És una feina que cal fer; penso que ara és el moment, aquí és el lloc i algú ho ha de fer; no cal donar-li més voltes. Sé que no és és gaire freqüent que el nostre cervell pensi d'aquesta manera, ans al contrari, més aviat pensem en la immediatesa i en les obres ràpides perquè el temps se'ns escapa.

Aquest estiu vaig estar un dia al monestir de Vallbona de les Monges. Vam visitar el claustre i ens van explicar que cadascun dels quatre costats que el formen havia estat construït en un segle diferent, començant el segle XI i acabant el segle XV, més o menys. De fet és molt evident que és així perquè els estils de construcció són molt diferents. Em pregunto quina visió del futur tenien les persones que el van començar a construir i les que després el van anar continuant. Sabien perfectament que el que estaven fent tardaria molts anys a ser acabat, molts més dels que ells o elles viurien, i tot i així ho feien. Perquè ho feien? Potser no ho sabien, però ho feien.

La nostra societat actual es basa en la rapidesa i la transitorietat. Cal que les coses es facin ja, han d'estar a punt de seguida, no podem esperar gaire i no ens podem plantejar projectes ni fites a molt llarg termini. Hem de viure tan de pressa que no tenim temps de reflexionar gaire, no tenim el temps que seria necessari per pensar. Actuem més per objectius que per pensaments. Deu ser que la nostra estructura mental és ben diferent de la d'aquelles persones de Vallbona de les Monges del segle XI, i segurament també és ben diferent el valor del que elles van fer i del que nosaltres fem. Què deixarem nosaltres que pugui ser apreciat d'aquí a més de cinc-cents anys?

Comer sin cerrar la boca

Quan el Gustavo Duch escriu històries com Comer sin cerrar la boca ho fa perquè, tal com diu ell mateix, explicar és una altra forma de caminar. Sap del que parla perquè fa anys que és un expert en temes de sobirania alimentària, i els seus escrits i pensaments els podeu trobar a la seva web: Palabre-ando. Tindrem la sort que el proper dissabte 20 d'Octubre a dos quarts de set, organitzat per Santa Coloma en transició, farà una xerrada a la sala gran del castell titulada "Què ens amaga el que mengem". És una gran oportunitat per aprendre de qui en sap i descobrir que hi ha moltes coses del que mengem que no sabem i hauríem de saber.
Decidir el que un menja o deixa de menjar té implicacions directes en un mateix, però també va més enllà de les conseqüències purament nutritives. Llegint el següent text del Gustavo crec que ho veureu molt clar:

COMER SIN CERRAR LA BOCA. Recetas para una alimentación desobediente

La perca del Nilo, a veces vendida como mero, llega desde el lago Victoria, en el centro de África. Brasil ya es el máximo exportador de pollos; al igual que Chile lo es en el negocio de criar, engordar y repartir salmones por el mundo. Los pepinos de España viajan a Holanda en invierno; en verano hacen la ruta en sentido contrario. Los espárragos de Navarra, sólo se envasan en Navarra una vez aterrizan del Perú o la China. El panga que dan de comer en las escuelas viajó desde Vietnam y el atún enlatado proviene de El Salvador o se le roba a los mares de Somalia.

Los pollos para que engorden rápido no pueden ver el Sol, no salen de sus jaulas. Las gallinas ponedoras para que pongan más huevos padecen de exceso lumínico, y apenas pueden dormir. Los cerdos están tan asardinados que cuando uno estornuda todos se contagian de gripe. A las vacas vegetarianas –durante una temporada loca- se les alimentó con restos de vaca. Ahora se investiga como engordar peces carnívoros con una dieta rica en soja. La soja también alimenta a los coches (agrocombustibles) y con sus desperdicios aún se consiguen raciones de pienso para los cerdos.

Si fuera mentira nos parecería exagerado. Pero así es la alimentación del siglo XXI. Un rarísimo sistema contranatura en manos de muy pocas transnacionales, que ganan dinero a base de arruinar la pequeña agricultura tradicional, de ensuciar y contaminar el planeta, y como vemos –susto tras susto- poniendo en jaque la salud de la población consumidora. Vacas locas, dioxinas, gripes, ecolis… Todas estas enfermedades guardan el mismo patrón: patologías graves de origen bien conocido: la codicia.

Pero hay una alternativa por descubrir y exigir: Una agricultura que garantiza salud para la población consumidora, una economía que sabe evitar el hambre del Sur y  la obesidad de los nortes, una tecnología sujeta voluntariamente a las leyes del medio ambiente, y finalmente un menú en nuestras mesas que es señal de la vuelta de la vida en el medio rural. Es la soberanía alimentaria.

Transformando un proverbio africano se explicaría así: «Mucha gente pequeña, en muchos lugares pequeños, cultivaran pequeños huertos,… que alimentarán al mundo»

Culleretes de plàstic. 2 litres per gram.

Per cada gram de plàstic que es fabrica es gasten 2 litres d'aigua. Si una cullera de plàstic de mida normal pesa uns 2 grams, en la seva fabricació s'han gastat aproximadament 4 litres d'aigua.

El consum diari de plàstic per persona a Europa és d'uns 275 grams al dia, és a dir que es gasten 550 litres d'aigua per fabricar el plàstic que cadascú de nosaltres consumeix de mitjana cada dia.

Fer servir estris de plàstic d'utilitzar i llençar és molt còmode i pràctic. Però estaria bé que fóssim conscients de la quantitat d'aigua que es gasta per fabricar tot allò de plàstic que consumim, aproximadament quatre vegades més que la que gastem en el consum domèstic (uns 130 litres per persona i dia).

Tornant a la cullereta de plàstic, vaig trobar molt encertada aquesta figura

"És increïble que la nostra societat hagi arribat a un punt en el qual l'esforç necessari per

extreure petroli de sota terra

transportar-lo en vaixell a una refineria

transformar-lo en plàstic

donar-li la forma adequada

transportar-lo en camió a les botigues

comprar-lo, i portar-lo a casa

es considera menys esforç que rentar una cullera després d'utilitzar-la".

Alguna cosa no estem fent bé si el nostre pensament segueix aquesta lògica.

Gaudir Conesa

Corrent o caminant. Competint o passejant. Així ens vam trobar uns pocs centenars de persones el diumenge amb la intenció de córrer o caminar pels paisatges de Conesa. Després de mesos sense una pluja digna de ser destacada, el dia abans de la caminada va i cauen més de 50 litres per metre quadrat, ben caiguts, de tal forma que semblava tot preparat per treure la pols dels pobres arbres assedegats, amarar els trossos eixuts, estovar els camins, netejar el cel, i deixar un paisatge fantàstic preparat per ser gaudit per tots nosaltres. Tot perfectament planificat per a què el diumenge al matí la pluja ja hagués passat i el poble de Conesa ens esperés amb un dia perfecte per fer la sortida: fresqueta i solet. Es pot demanar alguna cosa més? Sí, amics i companys. Doncs també hi eren.

Del poble de Conesa no cal explicar-ne gran cosa: s'ha de veure. Tan bonic i ben cuidat pels seus veïns que fa enveja sana; hi tornes una i altra vegada a passejar-hi, i quan ve algun amic o conegut foraster cal anar-hi obligatòriament una estona. És imprescindible portar-li a fer una visita. Els carrers, la plaça, les façanes, els balcons, les entrades de les cases, els arcs, l'escultura de la Dolors i ara, a més a més, a les afores hi han afegit art en plena natura, amb petits detalls que sorprenen com el que es veu en aquesta foto o altres que podeu veure aquí.

Art als afores de Conesa (foto: Frederic Vallbona)

Ah, se m'oblidava, la cursa molt bé. Com sempre, el tracte boníssim, i que bé ens ho vam passar corrent, a estones amb un senyor de Rocafort que als seus 69 anys a punt de fer es va atrevir, i va fer, la cursa de quinze quilòmetres. Jo, quan sigui més gran, també vull ser així.

Yo soy

En un escrit de fa algunes setmanes, les coses que ens fan feliços, algú de forma anònima va escriure en un comentari aquest proverbi hindú: “Només posseeixes allò que no pots perdre en un naufragi”. Em va fer pensar en la diferència entre el tenir i el ser, i com a vegades ens confonem i no ens adonem del que realment és important. Crec que a tothom li arriba el moment en que s'adona que el que el fa feliç és el que és i no el que té; potser per això en un naufragi podem perdre tot el que tenim (allò material) però no el que som (allò no material).

I em va fer pensar també en una cançó que m'agrada molt que es diu “Yo soy” de la “troba kung-fú”, que diu:

yo soy aquellos con los que ando

aquellos que aguantan el peso de mis temores

mis dolores, mis ansias, mis miedos

yo soy mis vivos

yo soy mis muertos

yo soy aquello que he andado

yo soy aquello que he amado

si me preguntas qué tengo te diré que todo es prestado

no tengo nada, solo soy

y yo soy solo como estoy

si estoy amando soy rico

y si no pobre yo voy

Jo també vull ser una mica així!

Aquí la pots escoltar:

Alguna cosa hem de fer, Míriam

Ja fa temps que econòmicament pinten bastos. A curt termini no sembla que hagi de millorar gaire, i més enllà ja ho veurem. Però el cert és que estem tan acostumats a escoltar notícies dolentes que, massa sovint, semblem immunitzats, i els números econòmics que llegim dia sí i dia també els trobem massa freds i no ens afecten massa. Però, com sol ser habitual, les crisis econòmiques acaben tenint conseqüències socials, i ens afecten més quan alguna d'aquestes conseqüències ens toca de prop.

Fa un parell de setmanes, per la Festa Major, vaig donar un tomb per les diverses exposicions que, com cada any, es poden visitar a diferents locals de Santa Coloma. A Cal Nialet hi havia una exposició de fotografies en commemoració dels 30 anys del Centre Excursionista Queralt, unes escultures de fusta del Tomeu Montagut i la col·lecció “Petja. Memòria de la terra” de Míriam Rialp. Com a presentació de les 16 peces que formen aquesta col·lecció, la Míriam hi va posar el que podeu veure en aquesta fotografia:

Vaig relacionar aquesta frase, no sé si encertadament, amb els efectes socials dels que parlava abans. Alguna cosa estem fent malament si els nostres joves tenen aquesta percepció; i no crec que sigui una particularitat de Santa Coloma, em temo que deu ser bastant generalitzat. Segurament el que cal fer és molt complexe, tot un repte que hauríem de plantejar-nos d'anar fent pas a pas: parlar del que passa està molt bé per ajudar a despertar-nos però no és suficient, després cal llevar-se i caminar.

“Sóc d'un lloc

on no hi vull tornar.

No per manca de bellesa,

sinó per falta

d'oportunitats”.

Alguna cosa hem de fer, Míriam!

PD: podeu seguir l'obra de la Míriam clicant aquí.

La vida de tant en tant et fa regals

Anem tan capficats amb les nostres preocupacions absurdes del dia a dia que no ens adonem que la vida cada dia ens fa regals. 

A principis del mes de juliol vaig concertar una cita amb una persona, i com que la memòria no és el meu fort m'ho vaig apuntar a l'agenda, tal com faig habitualment. La cita era per tres o quatre dies després, de manera que vaig buscar la data corresponent per anotar-ho i em vaig trobar amb una sorpresa: en aquell dia no hi havia cap anotació de reunió ni cap recordatori de feina, que és el que habitualment hi trobo, sinó que només hi havia escrita aquesta frase: “la vida de tant en tant et fa regals”.

No recordava quan l'havia escrit ni per quin motiu, i em va sorprendre. No crec que fos cap revelació ni cap senyal de ves a saber què. Simplement vaig pensar que era només una casualitat: segurament algun dia de feia temps devia haver llegit aquesta frase en algun lloc i la vaig apuntar a l'agenda a un dia qualsevol, i allà es va quedar. Vaig pensar que potser seria una bona idea aprofitar aquesta casualitat i des d'aquell moment i fins el dia i hora de la cita anar observant allò que la vida m'anava regalant. El cert és que en vaig trobar bastants de regals, molts dels quals no me n'hauria ni adonat si no fos pel fet que em vaig proposar pensar en ells i donar-los valor. Potser això va fer que la meva actitud durant els següents dies canviés i fos més positiva: veia més oportunitats que preocupacions.

Si repasso el dia d'ahir, per exemple, em trobo almenys amb tres regals que em va fer la vida. No calen grans regals per alegrar-nos el dia, només aquelles petites coses que ens fan feliços. Potser a partir d'ara, de tant en tant, a l'agenda hi escriure aquesta frase: la vida de tant en tant et fa regals. I quan me la trobi pensaré que l'actitud i la forma d'encarar les situacions a la vida ens les fa percebre d'una determinada manera, i que fer-ho en positiu ens fa veure les oportunitats, i que si ens hi fixem ens adonarem que cada dia la vida ens fa regals. Valorar-los i estar-ne agraïts depèn de cadascú.

Si a TV3 fan Plats Bruts jo ballo amb una escombra

Sembla que a l'estiu la inspiració passa a l'hora de la migdiada i no troba ningú despert.
Sembla que a l'estiu les ganes de fer coses noves se n'han anat de vacances. 
Sembla que mig món està estiuejant, cosa que pel que es veu et deixa més adormit que hivernar.

Dons a mi avui m'ha agafat per fer una "autolectura" i si TV3 cada dia a la tarda torna a fer Plats Bruts (que per cert són molt bons) jo torno a agafar l'escombra i ballo:

agafa l'escombra i balla 

I sí, veig que per fer coses extraordinàries només cal pensar coses extraordinàries i tenir un coratge extraordinari per fer-les, però no cal ser una persona extraordinària.
I penso també que hauríem de fer més cas als mestres, com el mestre Swami quan ens diu que "els problemes no són culpa dels demés sinó que són a dins nostre i nosaltres en som la solució”

el mestre Swami també és el que pensa 

És ben sabut que si pensem com sempre agafarem els camins de sempre i arribarem als llocs de sempre. Vols anar a un altre lloc? Pensa diferent! mira diferent!, com ho faria el nen que portes dins

la mirada imaginativa

Hi ha ulls que veuen objectes de consum i n'hi ha que veuen oportunitats. Si fóssim capaços de fer-ho així ens adonaríem que sempre arriba el moment que una "tonteria" de sobte indica que ens en sortim

a vegades ens en sortim 

No en tinguis cap dubte que és així, per una raó molt senzilla: "les persones més felices no són les que tenen el millor de qualsevol cosa, són les que de qualsevol cosa en fan el millor"

les coses que ens fan feliços

I acabo amb una frase que algú de vosaltres de forma anònima va deixar en aquest blog: "Només posseeixes allò que no pots perdre en un naufragi". Pensa-ho bé.

A l'estiu també SOM EL QUE PENSEM